Papa,
Ha passat just un any,
un any que un cranc em va mossegar.
Com va poder ser?
Ho deuria somiar?
No tenim sorra de platja,
tampoc riu rialler.
Potser un rabiós escurçó?
però, de quina sorra de desert?
La bèstia va entrar pel celobert,
i tu la vas esclafar.
La vas lligar a una canya,
com aquells crancs penjats
anant i tornant els diumenges
en els vaixells de joguina del port.
Aquelles naus sense veles
salpaven entre ones quietes,
entre peixos opacs i taques de petroli
que el sol reflectia com a diamants.
Enormes edificis marins
amagaven secrets,
i llunyanes sirenes
s’obrien pas cap a Istanbul.
Llavors, res estava escrit,
l’aventura era una imaginada certesa,
i el vent s’omplia de misteri,
més enllà de l’escullera on ens portava.
Amb tu res tenia que témer,
i el meu cap volava i volava
fent com els herois de paper,
de la ràdio i el cinema.
No vas permetre que el cranc fes mal a l’Albert,
i tu el vas esclafar, ben mort està.
Quan la nit tanca les seves ales
penso en els camins que s’esvaeixen
i que ens porten a les estrelles,
l’última aventura, el darrer vaixell.
Un dolç petó del teu fill. Albert
No hay comentarios:
Publicar un comentario