El blanc i el negre

Diari de tardor (7)

El blanc i el negre.

Avui no som Nadal, però m’és ben bé igual, cada dia neixen nens tan pobres i nus com el dia que moriran. I ho fan de la mateixa manera que aquests nois i noies del vídeo que canten com un riu, un rere l’altre i tots alhora, de manera parsimoniosa. Semblen els béns que surten d’una cornucòpia, del ventre o dels pits de les dones o de la gerra de l’aiguader que dóna de beure als benaurats que tenen set de justícia.

Avui, una amiga m’ha demanat l’hora en que vaig néixer perquè volia saber quina era la meva lluna. Es veu que a ella l’interessen eixa mena de coses esotèriques que no tenen ni cap ni peus, que són portes en un mur que no en té. Li he enviat, però, una fotografia en la que estic amb ma mare acabat de sortir de l’ou o de la panxa del bou. Una imatge que sempre m’ha recordat una pintura de Sorolla. Una pintura que posa en evidència que és gairebé quasi tan difícil pintar el blanc com el negre, antic dilema pictòric que va resoldre Velázquez i que Sorolla no va voler imitar per por d’equivocar-se. Per això va triar el blanc.

I com d’una cosa es passa a l’altra igual que si naveguéssim en un riu a la vora del mar, he passat de la lluna, plena o nova, de ma mare i del blanc dels llençols a les panses i figues d’una cançó que és molt més que una cançó de bressol tal que el blanc o el negre són també molt més que uns colors per pintar el que no es pot pintar ni cantar perquè tot és encara verd com ho són les figues que tam, pa-tam-tam, ja maduraran, si no maduren el dia de Pasqua ho faran el dia del Ram.