jueves, 7 de septiembre de 2017

El rei de França, els taurons i la sang.



Diari d’estiu (16)

El rei de França, els taurons i la sang.    

S’acosta la tardor i al rei de França ja li han tallat el coll. S’acaba l’estiu i les presons encara són plenes, i més plenes que ho seran d’aquí a l’hivern. Quan arribi la primavera ningú sap què passarà perquè, com li deia a una amiga tot parlant-li del Viatge al centre de la Terra de Verne, ningú nascut de dona coneix el futur ni tampoc el centre de les coses que no en tenen per més rodones que siguin.

Quan em vull fer l’interessant amb les noies guapes utilitzo habitualment aquesta forma característica del pensament arcaic que es serveix de imatges en la que la pròpia estructura inclou la contradicció (parells d'oposats ), imatges literàries del tipus: trobar una porta en un mur que no n’ofereix cap. Ignoro per què els hi agrada, però els hi agrada com a un tauró famella la sang.

Sigui com sigui, Mircea Eliade ens indica en el seu Imatges i símbols que: "la variant més estesa del simbolisme del Centre és l'Arbre Còsmic, que es troba enmig de l'Univers, i que sosté com un eix i un pilar els tres Móns: el cel, la terra i l’infern". Però parlar del centre i alhora d’una cosa que el simbolitza perquè es troba enmig de no sé què és una redundància lògica que només pot produir el cap tallat d’un rei just en el precís moment en que es desprèn, gràcies a la ganivetada del botxí, de la resta del cos, quan recorda per darrera vegada haver habitat, en algun instant, el paradís.

Passi-ho bé.





Diario de verano (16)

El rey de Francia, los tiburones y la sangre.

Se acerca el otoño y al rey de Francia ya le han cortado la cabeza. Termina el verano y las cárceles aún están llenas, y más llenas que lo estarán de aquí al invierno. Cuando llegue la primavera nadie sabe qué sucederá porque, como le decía a una amiga hablándole de Viaje al centro de la Tierra de Verne, nadie nacido de mujer conoce el futuro ni tampoco el centro de las cosas que no lo tienen por más redondas que sean.

Cuando me quiero hacer el interesante con las chicas guapas utilizo habitualmente esta forma característica del pensamiento arcaico que se sirve de imágenes en la que la propia estructura incluye la contradicción (pares de opuestos), imágenes literarias del tipo: encontrar una puerta en un muro que no ofrece ninguno. Ignoro por qué les gusta, pero les gusta como a un tiburón hembra la sangre.

Sea como sea, Mircea Eliade nos indica en su Imágenes y símbolos que: "la variante más extendida del simbolismo del Centro es el Árbol Cósmico, que se encuentra en medio del Universo, y que sostiene como un eje y un pilar los tres Mundos: el cielo, la tierra y el infierno". Pero hablar del centro y a la vez de algo que lo simboliza porque se encuentra en medio de no sé qué es una redundancia lógica que sólo puede producir la cabeza cortada de un rey justo en el preciso momento en que se desprende, gracias a la cuchillada del verdugo, del resto del cuerpo, cuando recuerda por última vez haber habitado, en algún instante, el paraíso.

Hasta luego.




4 comentarios:

Rodericus dijo...

L´arbre de la vida, un mite universal.

https://es.wikipedia.org/wiki/Yggdrasil

Salut.

El peletero dijo...

Així és Rodericus, tan universal, com els colls tallats dels reis, els taurons i les noies guapes.

Salut també.

Francesc Puigcarbó dijo...

No he entès mai aixó d'un arbre al bell mig de l'univers, ni com a simbolisme. En canvi això de tallar colls de reis ja em sedueix més. Haig de confessar-te que no suporto la gralla, més eixordidora que les gaites i que ja he dit en akguna ocasió que hauria de ser declarada patrimoni de la inhumanitat, pero aquesta teva sona més dolça, menys estrident. Consti en acta.

El peletero dijo...

A mi també em passa. Alguns costums s'han perdut malauradament, cada país n'hauria de tallar uns quants cada una o dues generacions.

Colls de gall, vull dir.

El senyor de la gralla té el seu punt irònic i simpàtic i la fa més dolça.