El camí
Veig un caminet
per entre les vinyes.
A on me durà
si jo le’n seguia?
Ningú m’ho pot dir
sinó el que el sabia:
saber un caminet
fa molta alegria.
Hi passa un pagès
que ve de la vinya.
Com hi passa avui,
també cada dia:
cada dia no,
que festes hi havia.
De tant que el coneix
les hi coneixia
—Digau-me el camí:
saber-lo voldria.
—Si te l’ensenyés,
tu mai el sabries:
si le’n vols saber
passa-hi cada dia.
Francesc Pujols. Els poetes d’ara. Ed. Lira, 1923, Barcelona
12 comentarios:
El poema em remet a Joan Salvat
Tens raó, a mi també m'ho sembla.
ESTIL JOAN SALVAT...QUE COM "LA CASA QUE JO VUI",ENS REMET A UNA LLUITA-PACIFICA I TOSSUDA.
Francesc PUJOLS, el profeta, sio aixequès el cap: Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.
A mi que sóc més català que un semafor urbanita, l'hotel a lanzarote me'l cobren.
Home de poca fe.
Així és Oliva, així és.
La foto, que ubico perfectament, està molt ben triada. En primer lloc, per exemplificar el DRET a DECIDIR, més enllà d'errors o encerts, però el DRET a prendre les PRÒPIES decisions. I especialment en segon lloc, perquè un dels camins presenta un cadenat d'aquells que pretén espantar i barrar el pas, però que és en el fons fàcilment saltable o esquivable pels costats.
Exactament, Aleix, pocs es fixen amb la cadena de ferro o bé es pensen que amb ella n'hi haurà prou per barrar el pas.
Com ja saps, Aleix, tinc el saludable costum de relacionar-me amb gent contrària al Dret a decidir. És tota una experiència, és bo conèixer els seus seudo arguments i la seva lògica emocional. I com sempre passa i diu el poema, el camí l'has de recórrer tu mateix si realment el vols conèixer.
"el camí l'has de recórrer tu mateix si realment el vols conèixer."
És exactament això, en qualsevol aspecte de la vida. Matís important la paraula "realment". És allò de que si et poses l'impermeable no et mulles, però tampoc sents el tacte de la pluja a la pell. Però ja ens n'aniriem cap a altres temes.
I ara que m'hi fixo bé, el camí de la dreta està asfaltat i el de l'esquerra encara per "emportlainar", que dirien a les terres on es va prendre la instantània.
Així és també Aleix, tota una aventura i una tasca digna d'homes i dones valents i agosarats, virtuts que no sovintegen en els temps actuals.
Publicar un comentario