Fotografia de Tony Karumba / AFP
Diari d’estiu (14)
La immortalitat.
Jordi Graupera,
en un dels seus llarguíssims articles
ens parla de la tensió que sempre hi ha entre autoritat i legitimitat, que la
història de la modernitat està escrita en una papereta, que si la premsa
espanyola no vol fer-ho acabarà sent el Parlament català qui per fi tracti als
espanyols com adults convocant el referèndum. També que el camp de joc de tot
plegat és més gran del que se’ns ha volgut fer creure. I, per acabar, de les
feres que duem al cor que, com la de la fotografia, de vegades abandonen la
reserva per endinsar-se a l’asfalt.
“Amb el retorn de Rússia i de la Xina, sumats a la
guerra mundial que estem lliurant a Síria, la balança entre democràcia i
autoritarisme està en suspensió, i fa rebrotar les ciutats com a centres de
poder. Per primer cop des de la invenció del canó, les idees que han fet que
Catalunya no desaparegués poden créixer, però cal saber que el camí és estret i
ple de bardisses, i només es pot avançar si es fa amb la seriositat de
l’explorador que xiula mentre camina, per espantar les feres, sobretot les que
duu a dins del cor”.
Jordi Balló,
però, com es costum en ell, ens parla a la
Vanguardia d’art i de simbolismes morals, del tapís de Joan Miró que va ser
destruït en l’atemptat de les torres bessones. Tapís que pel poder de les coses
que tenen poder diu que va veure de nou emergir al contemplar el mosaic del Pla
de l’Os convertit aquests dies en símbol dels assassinats de Barcelona i
Cambrils.
L’atemptat de les
torres bessones va destruir el tapís, però el de Barcelona ha fet reviure el
mosaic que, afirma Balló, “de tant
quotidiana com era, de tan integrada en l’anar i venir de la ciutadania que la
trepitjava, l’obra de Miró podia semblar invisible en la seva modèstia, perquè
la ciutadania la vivia ran de terra, sense la plena consciència de la seva
magnitud ni del seu impacte iconogràfic. Però ara, quan ha esdevingut emblema
d’un gest múltiple que no es pot reduir a una sola interpretació, l’obra se’ns
presenta en el seu esplendor cívic, en la seva capacitat de concentrar
emocions, sentiments, sentit de col·lectivitat. Exactament el que és l’art quan
és públic”.
I acaba citant a Catalina Serra en el seu article de l’Ara, quan afirma que “El que representa és més poderós que el mal
que l’ha volgut eclipsar”.
Efectivament, aquesta
setmana ho ha estat també d’eclipsis que s’han empassat la llum, però que ens
han permet alhora contemplar amb tot el seu esplendor la corona solar com si
fos la cabellera d’un lleó. A l’admirar-la no puc estar més d’acord amb Bernat
de Déu quan avui al National
Cat ens recorda que: “L’estètica
no ens perd: ens enalteix i ens fa immortals”.
Eclipsi 21/08/2017
Diario de verano (14)
La inmortalidad.
Jordi Graupera, en uno de sus larguísimos artículos nos habla
de la tensión que siempre existe entre autoridad y legitimidad, que la historia
de la modernidad está escrita en una papeleta, que si la prensa española no
quiere hacerlo acabará siendo el Parlamento catalán quien por fin trate a los
españoles como adultos convocando el referéndum. También que el campo de juego
de todo ello es mayor de lo que se nos ha querido hacer creer. Y, para
terminar, de las fieras que llevamos en el corazón que, como la de la
fotografía, a veces abandonan la reserva para adentrarse en el asfalto.
"Con el retorno
de Rusia y de China, sumados a la guerra mundial que estamos librando en Siria,
la balanza entre democracia y autoritarismo está en suspensión, y hace rebrotar
las ciudades como centros de poder. Por primera vez desde la invención del
cañón, las ideas que han hecho que Catalunya no desapareciera pueden crecer,
pero hay que saber que el camino es estrecho y lleno de matojos, y solo se
puede avanzar si se hace con la seriedad del explorador que silba mientras
anda, para asustar a las fieras, sobre todo las que lleva dentro del corazón".
Jordi Balló, sin embargo, como es costumbre en él, nos habla
en la Vanguardia de arte y de simbolismos morales, del tapiz de Joan Miró que
fue destruido en el atentado de las torres gemelas. Tapiz que por el poder de
las cosas que tienen poder dice que vio de nuevo emerger al contemplar el
mosaico del Pla de l'Os convertido estos días en símbolo de los asesinatos de
Barcelona y Cambrils.
El atentado de las torres gemelas destruyó el tapiz, pero el
de Barcelona ha hecho revivir el mosaico que, afirma Balló, "De tan cotidiana como era, de tan integrada
en el ir y venir de la ciudadanía que la pisaba, la obra de Miró podía parecer
invisible en su modestia, porque la ciudadanía la vivía a ras de suelo, sin la
plena conciencia de su magnitud ni de su impacto iconográfico. Pero ahora,
cuando se ha convertido en emblema de un gesto múltiple que no se puede reducir
a una sola interpretación, la obra se nos presenta en su esplendor cívico, en
su capacidad de concentrar emociones, sentimientos, sentido de colectividad.
Exactamente lo que es el arte cuando es público".
Y termina citando a Catalina Serra en su artículo del Ara,
cuando afirma que: "Lo que
representa es más poderoso que el mal que lo ha querido eclipsar".
Efectivamente, esta semana lo ha sido también de eclipses
que se han tragado la luz, pero que nos han permitido al mismo tiempo
contemplar con todo su esplendor la corona solar como si fuera la melena de un
león. Al admirarla no puedo estar más de acuerdo con Bernat de Déu cuando hoy
en el National Cat nos recuerda que: "La
estética no nos pierde: nos enaltece y nos hace inmortales".
2 comentarios:
Aixó de que ens perd l'estètica, ho deia Unamuno i és ben cert, no tant l'ètica. Hi ha un no se qué que fa que sigui incapaç d'empatitzar amb Bernat de Déu, mira que Graupera és pesat pero em cau bé, però amb l'altre és que no hi puc.
El detall del mosaic de Miro és curiós, res és etern, ni un mosaic, potser alguna pedra o roca, i ni això, nomès és eterna l'eternitat.
En Bernat de Déu tampoc és un Sant de la meva devoció, és superb, cregut i en moltes ocasions estúpid, però és que estic cansat del característic llenguatge assenyat català que només amaga i enmascara, el nostre famós seny, aquest sentit comú del que estem tan cofois, una psicologia de la por i de la derrota.
En Jordi Balló va estudiar amb mi i mai em va decebre ni em deceb.
En Graupera és bon paio.
Publicar un comentario