Diari d’estiu (3)
Les roses, el knack, la mort i la primavera
(confidències d’un amic)
Un diumenge vaig anar al cinema amb la filla de l'Enriqueta,
també va venir una amiga seva..., les vaig dur a veure " The Knack... and How to Get It",
al Publi, crec, o a l’Arcàdia, o a un d'aquests d'arteyensayo..., encara em deuen odiar per això. Jo vaig sortir
entusiasmat, i elles no van entendre res...
Era una sortida promoguda per les dues amigues, la
Veni i l'Enriqueta. Era una molt bona idea, què millor que el fill i la filla
de dues amigues de l'ànima s'emparellessin..., no sabien dels meus anticossos
per les afinitats poc afinades.
Una cosa similar també em va passar amb la cosina
d'en Josep Fernàndez, la Dolors, la que treballa al Hospital Clínic, menuda
entre les menudes. A una revetlla a Castelldefels, passejant pel jardí de
la torreta on es va fer la festa, coqueta i seductora em va expressar la beutat
de les flors que ens envoltaven, i va i em diu: "què boniques que són les roses, no creus?" Era una veritat
inqüestionable, però em va sortir de cop un sarpullido
mental que em va aconsellar ni començar el festeig.
La meva indiferència
va estar ben aviat superada per la mateixa Dolors que, al cap de poc, es va fer
novia d'un altre estiuejant que, de ben segur, apreciava les roses molt millor
que jo i en el seu just entorn i significat. Tal vegada jo anava perdut amb "A rose is a rose is a rose" de la
Gertrude Stein ...
Com
que jo era un soca, no li vaig dir que les roses també punxen, i punxen els
estius de lluna plena i fogueres de Sant Joan. També li hagués pogut parlar
dels jardins vora el mar i dels carrers amb camèlies i, per rematar, de la mort
i la primavera. Però és que llavors... jotambé ignorava tot això!!!
En fi, és una petita història innocent i molt
tendra.
------------------------
O no.
En els anys seixanta el knack era una cosa així com tenir gràcia, ganxo, encant juvenil, carisma
rebel i seductor...
I nosaltres érem joves i pel simple fet de ser-ho
teníem encant, però no necessariament knak
ni carisma rebel ni ganxo ni un bri de seducció. El meu amic, que em fa
aquestes confidències, però, si que tenia, i encara té, tot això i molt més.
Em parla i parla i no para de parlar... de la Mia
Farrow, que era una monada, i de la Twiggy, una adolescent no gaire bonica, amb
els ulls que li quèien pels costats, però amb knack. De la Jane Birkin posant-li el guant al Ray
Brooks igual com si li posés el preservatiu. De la bonica Rita Tushingham
(filla il·legítima del Doctor Zhivago i Larissa, que el germà de Zhivago –l’Alec
Guinnes- interroga a la fàbrica al començament).
Però jo també recordo les roses que he ofert i que
no han servit per a res. Unes que li vaig regalar a una madrilenya preciosa que
tenia nom de revista de moda. Totes les que he comprat per Sant Jordi, aquest
Sant que salva princeses i mata dragons. I tantes i tantes regalades, jardins
sencers de roses vermelles que mai van guanyar cap festival de Sanremo, que,
com tothom sap o ho hauria de saber, no és pas cap sant sinó una ciutat de la Ligúria
occidental.
Recordo les roses, però sobre tot segueixo buscant
a Larissa, i a la meva filla inventada que vaig tenir amb ella i que potser no
va arribar a néixer mai.
Julie Christie
Rita Tushingam
Jane Birkin i Ray Brooks
Mia Farrow
Twiggy
Diario
de verano (3)
Las
rosas, el knack, la muerte y la primavera (confidencias de un
amigo)
Un
domingo fui al cine con la hija de Enriqueta, también vino una amiga..., las
llevé a ver "The Knack... and How to
Get It", al Publi, creo, o al Arcadia, o a uno de estos de arteyensayo..., aunque me deben odiar
por ello. Yo salí entusiasmado, y ellas no entendieron nada...
Era
una salida promovida por las dos amigas, Veni y Enriqueta. Era una muy buena
idea, qué mejor que el hijo y la hija de dos amigas del alma se emparejaran...,
no sabían de mis anticuerpos por las afinidades poco afinadas.
Algo
similar también me pasó con la prima de José Fernández, Dolors, que trabaja en
el Hospital Clínico, menuda entre las pequeñas. En una verbena en
Castelldefels, paseando por entre el jardín del chalet donde se hizo la fiesta,
coqueta y seductora me expresó la belleza de las flores que nos rodeaban, y va
y me dice: "¿qué bonitas que son las
rosas, no crees?" Era una verdad incuestionable, pero me salió de
golpe un sarpullido mental que me aconsejó ni comenzar el cortejo.
Mi
indiferencia estuvo muy pronto superada por la misma Dolors que, al poco, se
hizo novia de otro veraneante que, a buen seguro, apreciaba las rosas mucho
mejor que yo y en su justo entorno y significado. Tal vez yo iba perdido con
"A rose is a rose is a rose"
de Gertrude Stein...
Como
yo era un tonto, no le dije que las rosas también pinchan, y pinchan los
veranos de luna llena y hogueras de San Juan. También le hubiera podido hablar
de los jardines junto al mar y de las calles con camelias y, para rematar, de
la muerte y la primavera. Pero es que entonces... yo también ignoraba todo eso
!!!
En
fin, es una pequeña historia inocente y muy tierna.
------------------------
O no.
En
los años sesenta el Knack era algo
así como tener gracia, gancho, encanto juvenil, carisma rebelde y seductor...
Y
nosotros éramos jóvenes y por el simple hecho de serlo teníamos encanto, pero
no necesariamente knak ni carisma
rebelde ni gancho ni pizca de seducción. Mi amigo, que me hace estas
confidencias, sin embargo, sí que tenía, y aún tiene, todo ello y mucho más.
Me
habla y habla y no para de hablar... de Mia Farrow, que era una monada, y de Twiggy,
una adolescente no muy bonita, con los ojos que le caían por los lados, pero
con Knack. De Jane Birkin poniéndole
el guante a Ray Brooks igual como si le pusiera el preservativo. De la hermosa
Rita Tushingham (hija ilegítima del Doctor Zhivago y Larissa, que el hermano de
Zhivago -Alec Guinnes- interroga en la fábrica al principio).
Pero
yo también recuerdo las rosas que he ofrecido y que no han servido para nada.
Unas que regalé a una madrileña preciosa que tenía nombre de revista de moda.
Todas las que he comprado por Sant Jordi, este Santo que salva princesas y mata
dragones. Y tantas y tantas regaladas, jardines enteros de rosas rojas que
nunca ganaron ningún festival de Sanremo, que, como todo el mundo sabe o
debería saber, no es ningún santo sino una ciudad de la Liguria occidental.
Recuerdo
las rosas, pero sobre todo sigo buscando a Larissa, y a mi hija inventada que
tuve con ella y que tal vez no llegó nunca a nacer.
4 comentarios:
A mi tambè em va entusiasmar el Knack, sobretot Charlotte Rampling., la vaig veure a Palma de Mallorca on feia la mili. A Palma no hi havia roses.
Charlotte Rampling és una deessa amb un cel propi, un ésser únic.
Jo vaig fer la mili a Sevilla i allà tot era ple de roses.
Una abraçada, salut o tot plegat.
Casualment mentre et llegia, estaba escoltan "La Estación de los Amores" d´en Franco Battiato.
Una altra forma d´expresar el mateix sentiment que transpira la teva entrada.
Pot-ser si aquella nit de Sant Joan haguessis respost que realment aquellas rosa eran mol bonicas, ara res seria el mateix, ¡¡ chi lo sá !!.
Al Ferrol no ni havien rosas, només píns, eucaliptus y una colla de suboficials de L´armada inpresentables i cab..( piiiiip ).
Una abraçada.
Em fa l'afecte que tu i jo, som un parell de romàntics.
L'amic de les confidències no sóc pas jo, Rodericus, però tant és, tothom té, ells i elles, records similars.
A la mili vaig tenir molta sort. Sort per la ciutat, per Sevilla i els sevillans que, com dic, le tenien farcida i adornada de roses. Rosees vegetals i humanes.
Una abraçada.
Publicar un comentario