Catalunya bis (2 de 3)

Diari de primavera (7)

Catalunya bis (2 de 3)

El Decret de Nova Planta, però, va tenir una de les conseqüències econòmiques més paradoxals de la història ibèrica, permetre a aquests territoris –que gràcies al Decret ja no eren oficial i administrativament ni aliens ni foranis al nucli dur d’Espanya– comerciar amb Amèrica que fins aquell moment tenien absolutament prohibit. La paradoxa està en que aquest va ser un dels motors de la prosperitat catalana i una oportunitat que Catalunya no va perdre i que es va consolidar després amb la Revolució Industrial i les conseqüències econòmiques, socials, culturals i polítiques que tot plegat va significar, entre elles la creació per Prat de la Riba de la Mancomunitat de Catalunya, el primer organisme de la moderna autonomia catalana que Primo de Rivera va també eradicar per donar lloc sarcàsticament, anys més tard amb l’adveniment de la II República espanyola, a la restauració de la vella institució catalana d’autogovern creada l’any 1359, la Generalitat de Catalunya.

Però jo em continuo preguntant insistentment on dimonis és, o què coi significa per a un britànic la paraula “homenatge” i el per què George Orwell va titular així al seu llibre on no sé veure l’homenatge a Catalunya per en lloc; penso sincerament, que més li hagués valgut titular-lo Homenatge als espanyols, sobre tot després d’escriure: “Tinc molts mals records d’Espanya, però molts pocs mals records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita”. És, però, aquest paràgraf veritablement un elogi als espanyols, i entre ells als catalans, o tot el contrari? Què dimonis significa que pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita? El de Franco va durar quaranta anys que no és precisament poca cosa en quant a consistència i eficiència. Les democràcies no han de ser també consistents i eficients o han de ser estables segons el que dèiem que diu l’Equilibri de Nash? La frase, tal vegada, hauria de ser aquesta: “Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat democràtic modern necessita”

La primera entrevista que van tenir l’Adolfo Suárez i Josep Tarradellas va ser un complet fracàs, no es van posar d’acord absolutament en res, però al sortir del Palau de la Moncloa i al tenir que respondre a les preguntes dels periodistes que l’esperaven sobre com havia anat l’entrevista amb el President del Govern espanyol, en Josep Tarradellas va respondre que molt bé, que estava molt content, que tot havia anat de manera magnífica i que s’havien posat d’acord en gairebé totes les qüestions i que l’acord era pròxim i imminent. Aquesta mentida que va ser publicada immediatament en tots els diaris i radiada per totes les emissores de ràdio va descol·locar a Suárez i d’una manera inesperada va desencallar les negociacions i va permetre que la Generalitat de Catalunya fos l’única institució republicana que fou reconeguda com a tal en la Transició gracies a un Decret que la va restablir i que va permetre a Josep Tarradellas continuar sent, dins encara de la legalitat franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cent vint-i-cinquè President de la Generalitat, un President sense poder ni pressupost, però igual que De Gaulle en la Segona Guerra Mundial,, amb tota la força del simbolisme d’una Institució que representava a un país.

--------------------------------------------------

Diario de primavera (7)

Catalunya bis (2 de 3)

El Decreto de Nueva Planta, sin embargo, tuvo una de las consecuencias económicas más paradójicas de la historia ibérica: permitir a estos territorios -que gracias al Decreto ya eran oficial y administrativamente parte del núcleo duro de España- comerciar con América que hasta ese momento tenían absolutamente prohibido. La paradoja está en que este fue uno de los motores de la prosperidad catalana y una oportunidad que Cataluña no dejó perder y que se consolidó después con la Revolución Industrial y las consecuencias económicas, sociales, culturales y políticas que todo ello significó, entre ellas la creación por Prat de la Riba de la Mancomunitat de Cataluña, el primer organismo y los cimientos de la moderna autonomía catalana que Primo de Ribera también abolió para dar lugar paradójicamente, años más tarde con el advenimiento de la II República española, a la restauración de la vieja institución catalana de autogobierno creada en 1359, la Generalitat de Cataluña, y que Franco también suprimió.

Pero yo me sigo preguntando insistentemente dónde demonios está, o qué diablos significa para un británico la palabra "homenaje" y el por qué George Orwell tituló así su libro donde no sé ver el homenaje a Cataluña por ninguna parte; pienso sinceramente que más le hubiera valido titularlo Homenaje a los españoles, sobre todo después de escribir: "Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de los españoles. (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX. Esto es lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y tolerable. Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita". ¿Es, sin embargo, este párrafo verdaderamente un elogio a los españoles, o todo lo contrario? ¿Qué demonios significa que pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita? El de Franco duró cuarenta años que no es precisamente poco en cuanto a consistencia y eficiencia. ¿Las democracias no deben ser también consistentes y eficientes, o deben ser estables según lo que decíamos que dice y aconseja el Equilibrio de Nash? La frase, tal vez, debería ser ésta: "Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado democrático moderno necesita"

La primera entrevista que tuvieron Adolfo Suárez y Josep Tarradellas fue un completo fracaso, no se pusieron de acuerdo absolutamente en nada, pero al salir del Palacio de la Moncloa y al tener que responder a las preguntas de los periodistas que le esperaban sobre cómo había ido la entrevista con el Presidente del Gobierno, Josep Tarradellas respondió como un pícaro que muy bien, que estaba muy contento, que todo había ido de forma magnífica y que se habían puesto de acuerdo en casi todas las cuestiones y que el acuerdo era cercano e inminente. Esta mentira de gato viejo que fue publicada inmediatamente en todos los diarios y radiada por todas las emisoras descolocó a Suárez y de una manera inesperada desatascó las negociaciones y permitió que la Generalidad de Cataluña fuera la única institución republicana que fue reconocida como tal en la Transición gracias a un Decreto que la restableció y que permitió a Josep Tarradellas seguir siendo, dentro aún de la legalidad franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cien vigésimo quinto presidente de la Generalitat, un Presidente sin poder ni presupuesto, pero al igual que De Gaulle en la Segunda Guerra Mundial, con toda la fuerza del simbolismo de una Institución que representaba a un país.