La temptació del dèspota.

Diari d’Hivern (14)

La temptació del dèspota.

L’Institut d’Estudis Catalans afirma que el dèspota és una persona que exercint l’autoritat imposa la seva voluntat tirànicament, opressivament i brutalment. Però el dèspota també és un ésser humà amb desitjos i anhels com qualsevol persona que vol prosperar a la vida i ser algú de profit. I, com tothom també, amb petites o grans febleses que amaguen secretes temptacions. O no.

Quina és la temptació més substancial del dèspota, aquella amb la que somia dia i nit? Que li riguin els acudits?  Que l’obeeixin i que no li portin la contrària? Que l’estimin com a un pare?, o, en canvi, que li tinguin por seguint la recomanació aquella de Maquiavel que aconsellava al Príncep que és molt millor que la gent et temi que no pas t’estimi. En The Godfather Part II, de Francis Ford Coppola, hi ha una escena que respon a aquesta pregunta.

Cap el final de la pel·lícula, el consegliere de Michael, Tom Hagen, s’entrevista amb el traïdor Frank Pentangeli en una base militar on l’FBI el té reclòs per protegir-lo a l’haver acceptat ser un testimoni de la fiscalia en contra dels Corleone. Hagen, sabent que Pentangeli és un aficionat a la història, li recorda com les famílies dels homes d’honor instal·lats a Amèrica s’han organitzat al vell estil romà. Això li permet suggerir-li que donada la traïció que ha comés el millor que pot fer és suïcidar-se igual que ho feien els romans després d'un complot fallit contra l'emperador, i salvar així a la seva família de la venjança mortal dels Corleone. Em fa gràcia el recurs historicista que li permet a Hagen dissimular el seu cinisme assassí i revestir la seva amenaça de matar a tota la família de Pentangeli amb un raonament suposadament il·lustrat.

El món actual és ple de dèspotes, en tenim de tots colors i mides. El nou i recent súper malvat de la galàxia Marvel, Donald Trump, podria ser-ne un. Però amb ell al menys tenim una cosa segura, que donat el seu evident mal gust no alliçonarà a la població sobre el bon gust. Com a fastigós capitalista tampoc ens dictarà quant i què hem de consumir o quins programes de televisió hem de veure. I com segurament no té ni la més remota idea de qui eren els antics romans tampoc apel·larà als clàssics ni pretendrà que llegim La Guerra de les Galies de Juli César, ni se li acudirà dir allò tant habitual de panem et circenses referit a la suposada alienació de la gent quan fa coses que no ens agrada que facin. 

Molts dèspotes i demòcrates disfressats fan continues apel·lacions a una història mal apresa i pitjor païda. Amb Trump no tenim aquest perill perquè, simplement, l’importa menys que no res la història, la pintura, la música, la literatura i les seves lliçons, i el que no es té après tampoc es pot tenir paït. És a dir, Trump serà un milionari ignorant, analfabet i molt, molt perillós, potser un tirà, però en cap cas serà un dèspota il·lustrat, això tenim guanyat. Efectivament, sí, la resposta a la pregunta del principi és precisament aquesta: la temptació del dèspota és la de convertir-se en un  presumptuós dèspota il·lustrat. Pregunta a la que, si més no, es pot donar la volta com a un mitjó: quina és la temptació d’un il·lustrat? Quin és el somni secret i humit de molta gent saberuda, ben o malintencionada, que fantasiegen cada nit amb una platònica república ideal? La resposta és obvia.

Pentangeli es va suïcidar al cap de pocs dies tallant-se les venes a la banyera com un senador romà qualsevol mentre es fumava un magnífic havà, tot i que segurament sabia que els seus orígens eren més grecs que no pas llatins o àrabs. Pentangeli és un cognom preciós de claríssima etimologia hel·lènica,  πέντε αγγέλους, que em permetria acabar d’una manera erudita, il·lustrada i presumptuosa si sabés qui dimonis són aquests cinc angelets, però, malauradament, no en tinc ni idea.

 Diario de Invierno (14)

La tentación del déspota.

El Institut d’Estudis Catalans afirma que el déspota es una persona que ejerciendo la autoridad impone su voluntad tiránicamente, opresivamente y brutalmente. Pero el déspota también es un ser humano con deseos y anhelos como cualquier persona que quiere prosperar en la vida y ser alguien de provecho. Y, como todo el mundo también, con pequeñas o grandes debilidades que esconden secretas tentaciones. O no.

¿Cuál es la tentación más substancial del déspota, aquella con la que sueña día y noche? ¿Que le rían los chistes? ¿Que le obedezcan y que no le lleven la contraria? ¿Que le quieran como a un padre?, o, en cambio, que le tengan miedo siguiendo la recomendación de Maquiavelo que aconsejaba al Príncipe que es mucho mejor que la gente te tema que no te quiera. En The Godfather Part II, de Francis Ford Coppola, hay una escena que responde a esta pregunta.

Hacia el final de la película, el consegliere de Michael, Tom Hagen, se entrevista con el traidor Frank Pentangeli en una base militar donde el FBI lo tiene recluido para protegerlo al haber aceptado ser un testimonio de la fiscalía en contra de los Corleone. Hagen, sabiendo que Pentangeli es un aficionado a la historia, le recuerda cómo las familias de los hombres de honor instaladas en América se han organizado al viejo estilo romano. Esto le permite sugerirle que dada la traición que ha cometido lo mejor que puede hacer es suicidarse igual que lo hacían los romanos tras un complot fallido contra el emperador, y salvar así a su familia de la venganza mortal de los Corleone. Me hace gracia el recurso historicista que le permite a Hagen disimular su cinismo asesino y revestir su amenaza de matar a toda la familia de Pentangeli con un razonamiento supuestamente ilustrado.

El mundo actual está lleno de déspotas, los tenemos de todos los colores y tamaños. El nuevo y reciente súper malvado de la galaxia Marvel, Donald Trump, podría ser uno de ellos. Pero con él al menos tenemos una cosa segura, que dado su evidente mal gusto no aleccionará a la población sobre el buen gusto. Como asqueroso capitalista tampoco nos dictará cuánto y qué debemos consumir o qué programas de televisión hemos de ver. Y como seguramente no tiene ni la más remota idea de quién eran los antiguos romanos tampoco apelará a los clásicos ni pretenderá que leamos La Guerra de las Galias de Julio César, ni se le ocurrirá decir aquello tan habitual de panem et circenses referido a la supuesta alienación de la gente cuando hace cosas que no nos gusta que hagan.

Muchos déspotas y demócratas disfrazados hacen continuas apelaciones a una historia mal aprendida y peor digerida. Con Trump no hay este peligro porque, simplemente, le importa menos que nada la historia, la pintura, la música, la literatura y sus lecciones, y lo que no se tiene aprendido tampoco se puede tener digerido. Es decir, Trump será un millonario ignorante, analfabeto y muy, muy peligroso, quizás un tirano, pero en ningún caso será un déspota ilustrado, eso tenemos ganado. Efectivamente, sí, la respuesta a la pregunta del principio es precisamente esta: la tentación del déspota es la de convertirse en un presuntuoso déspota ilustrado. Pregunta a la que, sin embargo, se le puede dar la vuelta como un calcetín: ¿cuál es la tentación de un ilustrado? ¿Cuál es el sueño secreto y húmedo de mucha gente sesuda, bien o malintencionada, que fantasean cada noche con una platónica república ideal? La respuesta es obvia.

Pentangeli se suicidó a los pocos días cortándose las venas en la bañera como un senador romano cualquiera mientras se fumaba un magnífico habano, aunque seguramente sabía que sus orígenes eran más griegos que no latinos o árabes. Pentangeli es un apellido precioso de clarísima etimología helénica, πέντε αγγέλους, que me permitiría terminar de una manera erudita, ilustrada y presuntuosa si supiera quién demonios son estos cinco angelitos, pero, desgraciadamente, no tengo ni idea.