Fotografia de l'Albert
Diari d’hivern
(3)
Hi ha alguna cosa més que cristall entre la neu i les esplèndides roses.
L’Enric
Vila afirma que “les coses que es
diuen no ens deixen veure clarament les coses que ens passen”.
Aprofitant l’avinentesa de la mort de John
Berger llegeixo en el seu famós Maneres
de veure que “el que sabem o el
que creiem afecta a la manera en que veiem les coses.” Les coses pintades i
aquest altre munt de coses que ens passen i que no sabem veure amb la suficient
claredat quan parlem d’elles. Però, quines són aquestes coses que ens passen i
que s’esvaeixen quan en parlem?
L’Enric Vila esmenta el dilema clàssic entre l’home
d’acció i l’home de cultura i que un impedeix l’existència de l’altre. I llegeixo
també a Damià
Alou elogiar la traducció de Xavier Pàmies de Sota el volcà, de Malcom Lowry (una novel·la que mai he pogut
acabar) i titular l’obra de l’anglès com la descripció de l’infern des del
propi infern, circumstància que segons ell permet superar a la mateixa Divina Comèdia de Dante Alighieri que no
sabia de l’infern més del que era capaç de parlar-ne, és a dir, no res.
John Berger fa referència en la seva obra a dos
autoretrats de Rembrandt i a la lluita prolongada i victoriosa que representa
tota obra excepcional i la necessitat del pintor que “havia començat el seu aprenentatge i els seus estudis als setze anys, de
comprendre clarament la veritable finalitat de la seva visió i després
abandonar els hàbits que havia adquirit. Això suposava veure’s a si mateix fent
alguna cosa que ningú més podia imaginar”. Quina era, doncs, la finalitat de la
seva visió i que era això que ningú més podia imaginar?
El primer dels
autoretrats va ser pintat en 1634, quan tenia vint anys; el segon, trenta anys
després. Però la diferència entre tots dos no es refereix només, ni
principalment, als canvis d'aspecte i caràcter provocats al pintor pel pas del
temps. El primer quadre ocupa un lloc especial en el "film" de la
vida de Rembrandt. El va pintar l'any del seu primer matrimoni. Apareix al
costat de Saskia, la seva novia. Ella moriria sis anys després. Es diu que
aquest quadre és un compendi de l'anomenat període feliç de la vida de
l'artista. Però si ens acostem a ell sense sentimentalismes, veiem que aquesta
felicitat és formal i falsa. Rembrandt utilitza aquí els mètodes tradicionals i
amb fins tradicionals.
En el segon quadre,
Rembrandt torna la tradició contra si mateixa. Força el seu llenguatge. És un
vell. Tot s'ha perdut excepte cert sentit de la qüestió de l'existència, de
l'existència com a qüestió. I el pintor ―que és una mica més i una mica menys que aquest vell― ha trobat el mitjà d'expressar justament això
utilitzant una via tradicionalment desenvolupada per excloure qualsevol qüestió
d'aquesta índole”.
Aquest “cert
sentit de la qüestió de l’existència, de l’existència com a qüestió”, és
segurament la finalitat de la seva visió i això que ningú més podia imaginar.
Però, què és exactament? No ho sé pas, però un poema de Louis MacNeice titulat Neu
acaba afirmant que: hi ha alguna cosa més que cristall entre la neu i les
esplèndides roses, i vull
creure que, si no la qüestió de l‘existència en sí mateixa, això que hi ha entre la neu i les
esplèndides roses és aquesta mena de cosa que s’esvaeix
quan en parlem i que ningú més pot imaginar fora de nosaltres mateixos.
Diario de
invierno (3)
Hay algo más que cristal entre la nieve y las
espléndidas rosas.
Enric
Vila afirma que "las cosas que
se dicen no nos dejan ver claramente las cosas que nos pasan".
Aprovechando la
ocasión de la muerte de John Berger leo en su famoso Modos
de ver que "lo que sabemos o
lo que creemos afecta al modo en que vemos las cosas“. Las cosas pintadas y
este otro montón de cosas que nos pasan y que no sabemos ver con la suficiente
claridad cuando hablamos de ellas. Pero, ¿cuáles son esas cosas que nos pasan y
que se desvanecen cuando de ellas hablamos?
Enric Vila
menciona el dilema clásico entre el hombre de acción y el hombre de cultura y
que uno impide la existencia del otro. Y leo también a Damián
Alou elogiar la traducción de Xavier Pàmies de Bajo el volcán, de Malcom Lowry (una novela que nunca he podido
terminar) y titular la obra del inglés como la descripción del infierno desde
el propio infierno, circunstancia que según él permite superar a la misma
Divina Comedia de Dante Alighieri que no sabía del infierno más de lo que era
capaz de hablar de él, es decir, nada.
John Berger hace
referencia en su obra a dos autorretratos de Rembrandt y a la lucha prolongada
y victoriosa que representa toda obra excepcional y la necesidad del pintor que
"había empezado su
aprendizaje y sus estudios a los dieciséis años, necesitaba comprender
claramente la verdadera finalidad de su visión y después abandonar los hábitos
que había adquirido. Esto suponía verse a sí mismo haciendo algo que nadie más
podía imaginar". ¿Cuál era, pues, la finalidad de su visión y que era eso que nadie más podía imaginar?
El primero fue pintado
en 1634, cuando tenía veintiocho años; el segundo, treinta años después. Pero
la diferencia entre ambos no se refiere sólo, ni principalmente, a los cambios
de aspecto y carácter provocados en el pintor por el paso del tiempo. El primer
cuadro ocupa un lugar especial en el "film" de la vida de Rembrandt. Lo
pintó el año de su primer matrimonio. Aparece junto a Saskia, su novia. Ella
moriría seis años después. Se dice que este cuadro es un compendio del llamado
período feliz de la vida del artista. Pero si nos acercamos a él sin
sentimentalismos, vemos que esa felicidad es formal y falsa. Rembrandt utiliza
aquí los métodos tradicionales y con fines tradicionales.
En el segundo cuadro,
Rembrandt vuelve la tradición contra sí misma. Fuerza su lenguaje. Es un viejo.
Todo se ha perdido salvo cierto sentido de la cuestión de la existencia, de la
existencia como cuestión. Y el pintor ―que es algo más y algo menos que ese
viejo― ha encontrado el medio de expresar justamente eso utilizando una vía
tradicionalmente desarrollada para excluir cualquier cuestión de esa índole".
Este "cierto sentido de la cuestión de la
existencia, de la existencia como cuestión", es seguramente la finalidad de
su visión y eso que nadie más podía imaginar. Pero, ¿qué es exactamente? No lo
sé, pero un poema de Louis MacNeice titulado Nieve termina afirmando que: hay algo más que cristal entre la nieve y las espléndidas rosas, y quiero creer que,
si no la cuestión de la existencia en sí misma, esto que hay entre la nieve y
las espléndidas rosas es este tipo de cosa que se desvanece cuando hablamos de
ella y que nadie más puede imaginar fuera de nosotros mismos.
----------------------------
Snow
The room was suddenly rich and the great bay-window was
Spawning snow and pink roses against it
Soundlessly collateral and incompatible:
World is suddener than we fancy it.
World is crazier and more of it than we think,
Incorrigibly plural. I peel and portion
A tangerine and spit the pips and feel
The drunkenness of things being various.
And the fire flames with a bubbling sound for world
Is more spiteful and gay than one supposes–
On the tongue on the eyes on the ears in the palms of your hands–
There is more than glass between the snow and the huge roses.
Louis Macneice
--------------------------
Neu
L’habitació es va animar de sobte i l'ampli finestral del mirador
va mostrar neu en abundància i roses vermelles
calladament contigües i incompatibles:
el món és més sobtat del que imaginem.
El món és molt més capritxós del que pensem,
incorregiblement plural. Jo pelo i tallo
una mandarina i escupo les llavors i sento
l'embriaguesa de la diversitat entre les coses.
I el foc crema amb un so crepitant perquè el món
és més maliciós i alegre del que hom suposa
per la llengua dels ulls les orelles els palmells de la mà
Hi ha alguna cosa més que cristall entre la neu i les esplèndides roses.
Louis MacNeice
--------------------------
Nieve
El cuarto se animó de repente y el amplio ventanal del mirador
mostró nieve en abundancia y rosas rojas
calladamente contiguas e incompatibles:
el mundo es más repentino de lo que imaginamos.
El mundo es mucho más caprichoso de lo que pensamos,
incorregiblemente plural. Yo pelo y corto
una mandarina y escupo las semillas y siento
la embriaguez de lo diverso entre las cosas.
Y el fuego arde con un sonido crepitante porque el mundo
es más malicioso y alegre de lo que uno supone
por la lengua los ojos las orejas las palmas de la mano
Hay algo más que vidrio entre la nieve y las espléndidas rosas.
Louis MacNeice
Versión Gerardo Gambolini
2 comentarios:
Un cristal.
Un cristal que nos protege, pero que al mismo tiempo nos aprisiona.
Y llega el momento en que hay que romper el cristal,
aunque signifique empezar a morir.
Que los reyes hayan sido generosos contigo, y te hayan proveido de todo aquello que no podemos comprar.
Todo tiene un precio, Rodericus, pero entre este cristal y las flores se encuentran estas cosas que no podemos comprar y que nos traen los reyes magos y las personas que nos quieren.
Sí, los reyes han sido generosos, te deseo lo mismo para ti.
Publicar un comentario