Diari d’hivern
(2)
Els rellotges
espatllats també donen correctament l’hora dos cops al dia.
En un dinar o
sopar nadalenc sento a un pare criticar la manera de vestir de la gent de la
CUP, i el seu fill, votant de la CUP, li respon com un lleó enfurismat que no
està bé ridiculitzar la manera com va vestida la gent, que tothom té dret a
anar vestit com vulgui i li doni la real gana. Jo afegeixo que té raó, però que
aquest principi o val per a tothom o no val per a ningú, i que si no és ètic
ridiculitzar les samarretes de l’Anna Gabriel tampoc ho hauria de ser, per
exemple, amb la vestimenta que llueix el Trump i la seva família, amb la de
l’Albert Rivera o amb la de la Susana Díaz. O bé tampoc seria correcte posar en
evidència el món mental, moral i ètic, que les dones i els homes del PP
expressen quan van vestits, perquè quan van nus deuen ser, si fa no fa, com la
resta dels mortals. O no.
Darrerament estan
massa de moda les paraules postveritat, populisme i cunyadisme (aparentar saber
de tot i voler imposar la teva opinió) expressades en relació a la política. Però
per a J.M. Mulet les tres paraules també expressen clarament les mentides i les
mitges veritats en relació a la Campanya
de Transgènics de Greenpeace, així com el que hom sap de l’acupuntura,
l’homeopatia i la resta de teràpies naturals i “magufos”, tots ells molt
populars entre la gent i els cunyats.
Ramón Cotarelo
ens fa una bona ressenya en el seu blog d’un llibre recentment publicat, Revealing New
Truths about Spain's Violent Past, escrit per les professores Paloma
Aguilar y Leigh A. Payne. En ell es posa en evidència una vegada més el “Pacte
de l’oblit” en el que es va fonamentar la transició espanyola i en la que no hi
va haver quasi cap mena de justícia transicional. Un llibre fonamental que
deixa clar que la pregunta continua sent la mateixa: ¿Com és possible que, a la mort del dictador
no hi hagués una transició democràtica neta, amb comissió de la veritat,
justícia per a les víctimes, exposició dels victimaris, etc? Una pregunta que Cotarelo intenta respondre
amb una afirmació al dir que “a Espanya no hi podrà haver democràcia de debò
mentre el país no sigui capaç de mirar el seu passat, entendre’l, fer justícia
a les víctimes i assenyalar els victimaris. Mentre no sigui capaç d'afrontar la
veritat.”
Ramón Cotarelo ha
afirmat en més d’una ocasió que Espanya és una nació imaginària igual que
l’homeopatia és un remei imaginari, però Espanya, igual també que l’acupuntura
i els rellotges espatllats, dona l’hora correctament dos cops al dia. Una
d’aquestes ocasions va ser, com ens recorda l’Antoni Vives
al diari Ara, quan el 1980 Felipe
González va afirmar que: “ El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de
orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.
D’aquí dedueix el senyor Vives que la victòria de l’independentisme català és,
si no clara, segura. Suposo que en la mateixa línia argumental de l’Enric
Vila quan afirma que Espanya és un país en perill d’extinció perquè la
violència que l’ha sostingut ja no es pot dur a la pràctica.
A l’Ara
també, Carme Colomina ens parla de les dades publicades per Our World in Data de La Universitat
d’Oxford, fent esment a la millora dels índex de pobresa al món i del lament de
la institució britànica perquè gairebé cap diari al planeta se n’ha fet ressò.
I a Público
llegeixo en un article de Diego Herranz els plans de la Xina per
Llatinoamèrica, plans que facilitarà en safata l’aïllacionisme de Trump. Un
canal transoceànic a Nicaragua que rivalitzarà amb el de Panamà, una carretera
entre Perú i Brasil que enllaçarà també els dos oceans a l’igual que els túnels
que pensen fer als Andes entre Xile i Argentina que connectaran els ports
xilens del Pacífic amb els argentins de l’Atlàntic...
...en un dinar o
sopar nadalenc un cunyat de no sé qui em demana l’hora perquè se li ha
esgotat la pila del rellotge, però com no en tinc cap a ma el consolo dient-li
que no s’amoïni, que els rellotges
espatllats també donen correctament l’hora dos cops al dia i que tampoc cal
saber gaire més.
-------------------------
Diario de invierno (2)
Los relojes estropeados también dan correctamente la hora
dos veces al día.
En una comida o cena navideña oigo a un padre criticar la
forma de vestir de la gente de la CUP, y su hijo, votante de la CUP, le
responde como un león enfurecido que no está bien ridiculizar la manera cómo va
vestida la gente, que todo el mundo tiene derecho a ir vestido como quiera y le
dé la real gana. Yo añado que tiene razón, pero que este principio o vale para
todos o no vale para nadie, y que si no es ético ridiculizar las camisetas de
Ana Gabriel tampoco lo debería ser, por ejemplo, con la vestimenta que luce
Trump y su familia, con la de Albert Rivera o con la de Susana Díaz. O bien
tampoco sería correcto poner en evidencia el mundo mental, moral y ético, que
las mujeres y los hombres del PP expresan cuando van vestidos, porque cuando
están desnudos deben ser, más o menos, como el resto de los mortales. O no.
Últimamente están demasiado de moda las palabras postverdad,
populismo y cuñadismo (aparentar saber de todo y querer imponer tu opinión)
expresadas en relación a la política. Pero para J. M. Mulet las tres palabras también
expresan claramente las mentiras y las medias verdades en relación a la Campaña
de Transgénicos de Greenpeace, así como lo que se sabe de la acupuntura,
la homeopatía y el resto de terapias naturales y "magufos", todos
ellos muy populares entre la gente y los cuñados.
Ramón Cotarelo nos hace una buena reseña en su blog de un
libro recientemente publicado, Revealing New
Truths about Spain's Violent Past,
escrito por las profesoras Paloma Aguilar y Leigh A. Payne. En él se pone en
evidencia una vez más el "Pacto del olvido" en el que se fundamentó
la transición española y en la que no hubo casi ningún tipo de justicia
transicional. Un libro fundamental que deja claro que la pregunta sigue siendo
la misma: ¿Cómo es posible que, a la muerte del dictador no hubiera una
transición democrática limpia, con comisión de la verdad, justicia para las
víctimas, exposición de los victimarios, etc.? Una pregunta que Cotarelo
intenta responder con una afirmación al decir que "en España no podrá
haber democracia de verdad mientras el país no sea capaz de mirar su pasado,
entenderlo, hacer justicia a las víctimas y señalar los victimarios. Mientras
no sea capaz de afrontar la verdad."
Ramón Cotarelo ha afirmado en más de una ocasión que España
es una nación imaginaria igual que la homeopatía es un remedio imaginario, pero
España, al igual también que la acupuntura y los relojes estropeados, da la
hora correctamente dos veces al día. Una de esas ocasiones fue, como nos
recuerda Antoni
Vives en el diario Ara, cuando en
1980 Felipe González afirmó que: "El terrorismo en el País Vasco es una
cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial
catalán". De ahí deduce el señor Vives que la victoria del independentismo
catalán es, si no clara, segura. Supongo que en la misma línea argumental de Enric
Vila cuando afirma que España es un país en peligro de extinción porque la
violencia que la ha sostenido ya no se puede llevar a la práctica.
En el Ara también, Carme Colomina nos habla de
los datos publicados por Our World in
Data de La Universidad de Oxford, haciendo mención a la mejora de los
índices de pobreza en el mundo y del lamento de la institución británica porque
casi ningún diario del planeta se ha hecho eco de ello. Y en Público
leo, en un artículo de Diego Herranz, los planes de China para
Latinoamérica, planes que facilitará en bandeja el aislacionismo de Trump. Un
canal transoceánico en Nicaragua que rivalizará con el de Panamá, una carretera
entre Perú y Brasil que enlazará también los dos océanos al igual que los
túneles que piensan hacer en los Andes entre Chile y Argentina que conectarán
los puertos chilenos del Pacífico con los argentinos del Atlántico...
...en una comida o cena navideña un cuñado de no sé quién me
pide la hora porque se le ha agotado la pila del reloj, pero como no tengo
ninguna a mano lo consuelo diciéndole que no se preocupe, que los relojes
estropeados también dan correctamente la hora dos veces al día y que tampoco
hay que saber mucho más.
4 comentarios:
Pel que fa a la paraula populisme no se qui ha votat, ni els participants al vot, ni la quantitat de persones que ho han fet, però no m'estranya que surti triada perquè tots els polítics la usen sense pudor.
Com a populista es coneixia a Lerroux, que baixava del tren en espardenyes i amb un entrepà a la mà (les sabates els hi havia guardat en una maleta).
Vaig conèixer, allà pels 80, a un altre populista (ho vaig saber molt després) cridat popularment Isidoro.
Anàvem Fernando, Carles i jo dirección Zaragoza. Conduïa Fernando el cotxe del seu pare, un Gordini de 4 marxes. Volíem arribar al míting de Felipe Gonzalez . Ho donava a la plaça de toros de Saragossa i record que l'hora era a les cinc de la tarda. Vam aturar nos a repostar en una benzinera (ja no recordo el km), i de pas volíem anar al wc. Una vegada el dipòsit ple, Fernando va deixar el cotxe en un apartat de la gasolinera i ens vam anar plegats a la recerca del lavabo.
Quan sortim, vam veure un Mercedes d'aquests de far allargat rectangular (no se'l model), de color crema (no es veien molts en aquells temps). Vam veure com repostava, i mentres, sortia del costat de l'acompanyant un senyor que es ficava en un Seat 850, molt de pressa, però aquesta vegada en el costat del conductor.
El senyor era Felipe Gonzalez, ho vam veure els tres.
Si, vam seguir cap a Saragossa, faltava poc, però no vam ser al mítin. Ens vam anar al barri del Tubo. Tristos i decebuts, això si.
Salut
Una anècdota extraordinària, Miquel!!, amb això està dit tot, no cal afegir res més.
Salut.
Els politics som com els rellotges espallats que esmentas, alguna vagada l´encertan.
Una bona anécdota d´en Miquél, i esfereidora. Al poc de que arrivés el PSOE al poder, em vaig adonar que habían substituit als antics caciquistes, pero no habían abolit el sistema. Sencillament el van prollongar en profit propi.
D´aixó poden explicar molt a Andalusia ( tinc familia allá ).
El famós "canvi" s´habia quedat en no res l´endemá.
Una abraçada.
L'anècdota del Miquel és realment esfereïdora. El sistema ha seguit tal qual, els canvis, com dius, només han estat en els actors del drama i la comèdia, el llibret, el relat i els personatges, continuen sent els mateixos.
Igualment, una abraçada, que el reis d'orient, els únics monarques dignes de ser-ho, et portin molts bons regals.
Publicar un comentario