sábado, 19 de noviembre de 2016

Quan va despertar, Espanya encara estava allà.

Monterrosso, Itàlia

Diari de tardor (17)

Quan va despertar, Espanya encara estava allà.

Damià Alou, en el seu darrer article a l’Ara, ens parla de El baró Bagge, una novel·la de Alexander Lernet-Holenia, escriptor austríac que va néixer a Viena l’any 1897 i que va fer molts diners nedant i guardant la roba durant el nazisme.

En la història es relata que al baró Bagge se li han mort dues pretendentes que s’han suïcidat a causa del seu rebuig a casar-se amb elles argumentant que ja ho està de casat. Però, cóm pot ser si al pobre baró no se li coneix cap dona? La raó està en que en una batalla durant la I Guerra Mundial va conèixer a una noia anomenada Charlotte que li va dir sense embuts: “Senzillament vós us heu convertit en l’home que somiava”.

En Damià Alou afirma que: és una singular història de sentiments en un sentit gairebé fantasmagòric: com una força que sorgeix de no se sap on i retorça el nostre inconscient per fer-nos veure coses que potser no existeixen, fins i tot coses que potser no voldríem veure conscientment.”

Aquest paràgraf, dedicat a una persona que considera que ja està casat sense estar-ho a causa d’haver-se convertit en l’home que somiava una noia bonica, serviria perfectament per definir la nova paraula de moda, postveritat, que, segons els anglesos que l’han declarat paraula del 2016, descriu les situacions en les que les emocions i les creences personals tenen molt més valor que els fets objectius, perquè aquests són opinables, sent, en canvi i paradoxalment, les opinions sagrades.

El que sí és un fet, però, és que el passat dijous el rei d’Espanya va inaugurar la nova legislatura, i veient-lo  vaig tenir la sensació que l’home acabava de despertar i s’havia trobat de sobta que Espanya encara seguia allà.

O potser no va ser pas ell sinó jo el que al despertar d’un somni profund i estrany vaig constatar que Espanya encara seguia allà, igual que amb el dinosaure del famós conte d’Augusto Monterrosso.

Sigui com sigui, com diu el Damià Alou en la seva ressenya de El baró Bagge, “al final l’únic que perviu per sempre és el que mai ha existit”, i pot ser el rei, quan llegia el seu discurs o al sentir els aplaudiments de molts diputats i senadors, estava pensant que s’havia convertit en el rei somiat per algú en un país somiat també per algú.

-----------------------------------------

Diario de otoño (17)

Cuando despertó, España todavía estaba allí.

Damián Alou, en su último artículo en el Ara, nos habla de El barón Bagge, una novela de Alexander Lernet-Holenia, escritor austriaco que nació en Viena en 1897 y que hizo mucho dinero nadando y guardando la ropa durante el nazismo.

En la historia se relata que al barón Bagge se le han muerto dos mujeres que se han suicidado a causa de su rechazo a casarse con ellas argumentando que ya está casado. Pero, ¿cómo puede ser si al pobre barón no se le conoce ninguna mujer? La razón está en que en una batalla durante la I Guerra Mundial conoció a una chica llamada Charlotte que le dijo sin rodeos: "Sencillamente, te has convertido en el hombre que soñaba".

Damià Alou afirma que: "es una singular historia de sentimientos en un sentido casi fantasmagórico: como una fuerza que surge de no se sabe dónde y retuerce nuestro inconsciente para hacernos ver cosas que quizá no existen, incluso cosas que quizás no quisiéramos ver conscientemente."

Este párrafo, dedicado a una persona que considera que ya está casado sin estarlo a causa de haberse convertido en el hombre que soñaba una chica bonita, serviría perfectamente para definir la nueva palabra de moda, postverdad, que, según los ingleses que la han declarado palabra de 2016, describe las situaciones en las que las emociones y las creencias personales tienen mucho más valor que los hechos objetivos, que estos son opinables, siendo, en cambio y paradójicamente, las opiniones sagradas.

Lo que sí es un hecho, sin embargo, es que el pasado jueves el rey de España inauguró la nueva legislatura, y viéndolo tuve la sensación de que el hombre acababa de despertar y se había encontrado de repente que España aún seguía allí.

Quizás no fue él sino yo el que al despertar de un sueño profundo y extraño constaté que España aún seguía allí, al igual que con el dinosaurio del famoso cuento de Augusto Monterrosso.

Sea como sea, como dice Damiá Alou en su reseña de El barón Bagge, "al final lo único que pervive por siempre es lo que nunca ha existido", y puede ser que el rey, cuando leía su discurso o al oír los aplausos de muchos diputados y senadores, estaba pensando que se había convertido en el rey soñado por alguien en un país soñado por alguien.

6 comentarios:

Rodericus dijo...

O sigui, segons la "postveritat" els fets de la realitat son cuestionables i el sentiments i sensacions no ?.

Aixó es diu posar el carro davant dels cavalls. Em sembla que ens volen vendre una moto que no existeix.

Escoltan el discurs del Rei, em semblava viure una altre cop el "dia de la marmota", perque no vaig escoltar res de nou

Una abraçada

Tot Barcelona dijo...

Crec que és un anacronisme avui dia i en la situació actual la figura de la Monarquia.
A part de la despesa que representa, que aquesta és una altra.
Salut

El peletero dijo...

Amb la paraula "postveritat" Rodericus, no ens volen vendre cap moto inexistent, només pretenen descriure una molt lamentable realitat existent. Una realitat que veiem cada dia a la web, a la societat i a la política, on, malauradament, es valoren més les opinions que els fets, on estan en el mateix pla d'igualtat els negacionistes del canvi climàtic que els científics, els creacionistes que els biòlegs, els homeòpates que els farmacèutics, els que encara creuen que l'home mai va arribar a la Lluna que els astrofísics i enginyers, i els populismes de tota mena que busquen bocs expiatoris als problemes.

Aquests articles ho expliquen bé:

http://www.ara.cat/analisi/Lanalisi-dAntoni-Bassas-postveritat_0_1688831208.html

http://www.lavanguardia.com/opinion/20161118/411950519225/lamenaca-de-la-postveritat.html

Si només fos "el dia de la marmota"...

Una abraçada.

El peletero dijo...

Sí, Miquel, però em sembla que no és pas un problema de "avui en dia". Què entenem per "avui en dia"?

El dia d'avui?

Aquest any?

Aquesta dècada?

Aquest lustre?

Aquest segle?

El franquisme és molt anterior a Franco.

Salut.

Bertha dijo...

Se tiene que frotar los ojos varias veces estimado peletero: porque la realidad de esta España supera ya la ficción.No hay por donde cogerla, demasiados amantes interesados tiene esta piel de toro.

Me alegro y mucho, de haber podido pasar por este rinconcito que siempre se sale aprendiendo algo.

Un abrazo.

El peletero dijo...

Gracias, Bertha, por passar por aquí, me alegro de leerla.

Las cosas están como están, y mucho me temo que por largo tiempo seguirán igual.

Un abrazo.