Diari de tardor
(16)
Les llunes
pastores.
Aquesta passada
nit s’ha pogut contemplar al cel la súper lluna, la lluna més grossa dels
darrers 68 anys, exactament des del 26 de gener del 1948.
Però jo no vull
parlar de súper llunes, sinó de les llunes
pastores. Per això he començat posant en l’encapçalament una fotografia
de finals de l’octubre del 2013. En ella es veu a la QK i a les seves amigues, la
Raquel, la Fifi i la Mari Mar. Havien anat a sopar a la Moncloa i es van trobar
amb l’Anna Duato amb la que es van fer aquesta fotografia. La Qk és la més
petitona de les cinc i ja no li quedaven més de tres mesos de vida. S’ha de
destacar que la Moncloa on van sopar les quatre no era ni és pas el palauet on
viu l’actual President del Govern espanyol, el Sr. Mariano Rajoy, sinó un
restaurant de Cacabelos que hi ha al Bierzo, a la província de Lleó.
La QK em va dir
que l’Anna Duato va estar molt simpàtica i propera, tal i com demostra ser en
els papers que interpreta i en les diferents vegades que l’han entrevistat.
Ara, però, sembla ser que l’Hisenda espanyola li demana comptes per uns
impostos no degudament declarats.
La fotografia no
té més història, o sí. Té la història d’abans i la de després i la de cada una
de les cinc dones que surten en ella. Jo només conec, i la conec a
mitges, la història de la QK, per això de vegades la veig en coses que no són
ella però que me la recorden.
El vídeo que
també incloc al final d’aquestes paraules està fet amb imatges reals de la
sonda Cassini que en aquest moments
està orbitant Saturn i fotografiant els seus anells i unes petites llunes que
es mouen entre ells de manera dissimulada i quasi imperceptible. Es diuen les llunes pastores per la seva capacitat
d’influir gravitatòriament, com si fossin gossos d’atura amb les ovelles que
vigilen i cuiden, en els anells i els materials dels que estan formats. Són
petitones comparades amb les altres del sistema Solar i amb l’espectacular
Saturn, però el seu poder és molt gran, elles han anat dibuixant amb paciència i
gràcia els anells que ara veiem.
No fan més d’uns
pocs kilòmetres però provoquen alteracions que es capten i es distingeixen amb
un simple telescopi d’aficionat des de
la Terra mateixa qualsevol nit clara i sense lluna, súper o normal. Elles van i
venen i els anells s’acosten o s’allunyen de manera falsament capriciosa al seu
pas, es creen separacions, tirabuixons, franges buides o pics de molts
kilòmetres d’alçada quan els anells de promig només fan deu metres. Igual que les
ovelles quan el gos les guia per dur-les a casa.
El vídeo és
misteriós i enigmàtic perquè no està digitalment tractat, sembla una filmació
de cinema mut, antiga, on hi ha tantes ombres com punts de llum, Sembla una
pel·lícula artesanal, mal feta, mal muntada, mig surrealista i onírica com de
vegades ho són els somnis quan els somiem en blanc i negre.
Però la
fotografia del principi és en color i no descolorirà mai. En ella també hi som
tots els altres que no hi sortim, en algun raconet, en algun plec de la roba de
la QK i de les seves amigues hi ha tot un món i un munt de gent esperant que
algú les guiï per tornar a casa.
Diario de otoño (16)
Las lunas pastoras.
Esta pasada noche se ha podido contemplar en el cielo la
súper luna, la luna más grande de los últimos 68 años, exactamente desde el 26
de enero de 1948.
Pero yo no quiero hablar de súper lunas, sino de las lunas
pastoras. Por eso he empezado poniendo en el encabezamiento una
fotografía de finales de octubre de 2013. En ella se ve a QK y a sus amigas, Raquel,
Fifi y Mari Mar. Habían ido a cenar a la Moncloa y se encontraron con Anna
Duato con la que se hicieron esta fotografía. Qk es la más bajita de las cinco
y ya no le quedaban más de tres meses de vida. Se debe destacar que la Moncloa
donde cenaron las cuatro no era ni es el palacete donde vive el actual
Presidente del Gobierno, el Sr. Mariano Rajoy, sino un restaurante de Cacabelos
que hay en el Bierzo, en la provincia de León.
QK me dijo que Anna Duato estuvo muy simpática y cercana,
tal y como demuestra ser en los papeles que interpreta y en las diferentes
veces que la han entrevistado. Sin embargo, ahora, parece ser que la Hacienda
española le pide cuentas por unos impuestos no debidamente declarados.
La fotografía no tiene más historia, o sí. Tiene la historia
de antes y la de después y la de cada una de las cinco mujeres que salen en ella. Yo sólo conozco, y la conozco a medias, la historia de QK, por eso
a veces la veo en cosas que no son ella pero que me la recuerdan.
El vídeo que también incluyo al final de estas palabras está
hecho con imágenes reales de la sonda
Cassini que en este momento está orbitando Saturno y fotografiando sus
anillos y unas pequeñas lunas que se mueven entre ellos de manera disimulada y
casi imperceptible. Se llaman las lunas pastoras por su capacidad de influir
gravitatoriamente, como si fueran perros pastores con las ovejas que vigilan y
cuidan, en los anillos y los materiales de los que están formados. Son
pequeñitas comparadas con las otras del sistema Solar y con el espectacular
Saturno, pero su poder es muy grande, ellas han ido dibujando con paciencia y
gracia los anillos que ahora vemos.
No hacen más de unos pocos kilómetros pero provocan
alteraciones que se captan y se distinguen con un simple telescopio de
aficionado desde la Tierra misma cualquier noche clara y sin luna, súper o
normal. Ellas van y vienen y los anillos se acercan o se alejan de manera
falsamente caprichosa a su paso, se crean separaciones, tirabuzones, franjas
vacías o picos de muchos kilómetros de altura cuando los anillos de promedio
sólo hacen diez metros. Al igual que las ovejas cuando el perro las guía para
llevarlas a casa.
El vídeo es misterioso y enigmático porque no está
digitalmente tratado, parece una filmación de cine mudo, antigua, donde hay tantas
sombras como puntos de luz, Parece una película artesanal, mal hecha, mal
montada, medio surrealista y onírica como a veces lo son los sueños cuando los
soñamos en blanco y negro.
Pero la fotografía del principio es en color y no se
descolorará nunca. En ella también nos encontramos todos los demás que no salimos. En algún
rinconcito, en algún pliegue de la ropa de QK y de sus amigas está todo un
mundo y un montón de gente esperando que alguien les guíe para regresar a casa.
6 comentarios:
Lo dicho anteriormente, EL PELETERO.
Los recuerdos si son buenos, dos veces buenos.
Una abraçada molt forta.
Com sempre, salut.
Gràcies Miquel.
Una abraçada.
Cacabelos, un lloc preciós, com tot el Bierzo. Terra del camí de Sant Jaume.
Una abraçada.
I tant, Rodericus, una comarca preciosa tota ella. I la Moncloa un restaurant on es menja la mar de bé. Cada estiu els camins s'omplen de peregrins, amb fe o sense, que fan el famós camí de Sant Jaume o de Santiago.
Una abraçada.
Aixó de la fé, está en franc retrocés.
Aquest estiu he estat a O Cebreiro, el "sostre" del camí. He vist com el lloc ha anat canviant las últimas décadas
Cada vegada es sembla més a un circ. Peró pot-ser que amb sort, a algúns del que fan el camí per seguir la moda s´els enganxi una mica de la mística dels llocs que travessan. I tornin a casa amb una dimensió mes humana de la vida.
Una abraçada.
Tens tota la raó, Rodericus, el camí s'ha convertit en una "rambla", en un passeig a la moda. De vegades no hi ha res pitjor que tenir èxit.
En relació a la fe cadascú té la seva i poca cosa més es pot dir fora d'esmentar la hipocresia habitual en aquestes i en altres qüestions morals i ètiques. Aquesta dimensió mística de la que parles també és un petit circ de la transcendència i de l'espiritualitat.
Una abraçada.
Publicar un comentario