El passat, el present i el futur.

Diari de tardor (7)

El passat, el present i el futur.

La imatge que encapçala aquestes paraules què és?, un gelat de maduixa?, un ou ferrat desfet i barrejat amb una mica de tomàquet?, una simple pintura abstracta? Com saber-ho?

Segons és comunament acceptat i ens explica la Viquipèdia, la intel·ligència és la capacitat de pensar, entendre, raonar, assimilar, elaborar informació i utilitzar l'ús de la lògica. També és la capacitat per resoldre problemes. Se sap igualment que la intel·ligència està lligada a diverses competències afegides, com ara són la facultat de rebre informació, la memòria i la disposició d’emmagatzemar-la per després establir relacions. I a moltes altres més lligades al caràcter de les persones, com ara la imaginació, la perseverança, la modèstia, la valentia, l’optimisme, la resiliència, l’empatia, etc. i una de molt important, el sentit de l’humor i la habilitat per saber-lo expressar íntimament i en públic, de paraula o per escrit.

No obstant, i malgrat tot això que és comunament acceptat, sembla ser que aquestes aptituds esmentades són en sí mateixes abstractes com la imatge del principi, massa difuses, imprecises i vagues, subjectives, i no acoten de manera clara l’objecte a definir, i en conseqüència no el descriuen ni el representen de manera suficient, les seves vores es difuminen en un sfumato excessiu i boirós.

L’essència i el cim del bon sentit de l’humor és riure-se’n d’un mateix. Però la intel·ligència és també la capacitat que hom té de saber enganyar i mentir. És a dir, la de conèixer la veritat per mostrar-la o ocultar-la a conveniència segons es vulgui alterar o restaurar l’equilibri. Quin equilibri? La resposta depèn de cadascú, però normalment consisteix en l’equilibri entre el principi i el final, entre el passat, el present i el futur, propis o aliens. Equilibri que molts han cregut veure desxifrant les entranyes de coloms, o en el devenir dels estels en la gran volta celestial.

Sigui com sigui quina mena d’humor hi ha en el que acabo de dir?, cap ni un, un text, he de reconèixer, veritablement avorrit i ensopit. Així doncs, com es lliga l’humor, la auto paròdia, la ironia i el sarcasme amb la mentida i la voluntat d’enganyar sense enganyar-se a un mateix? Ho ignoro, però se m’ha acut referir-me a Sheldon Cooper, el protagonista principal de la sèrie The Big Bang Theory.

Sheldon Cooper és un arquetip humà comú, un maldestre social molt intel·ligent, però incapaç de captar les ironies i el sarcasme. No sap llegir els rostres ni entra línies, ni entén tampoc els acudits, i és tan estúpid i borinot que considera a la majoria dels humans estúpids i borinots. Una variant simplificada, còmica i eternament adolescent entre Ludwig Wittgenstein i el senyor Spock, el famós personatge vulcanià de la sèrie Star Trek.

Malgrat la seva intel·ligència, ni Sheldon Cooper ni Wittgenstein ni Spock, matemàtics, físics, filòsofs  i astronautes de renom, haguessin estat capaços de descobrir, per exemple, els  cèlebres canals de Mart que sí van saber veure amb una enorme perspicàcia i “visió”els grans astrònoms Schiaparelli i Percival Lowell.

Però... em direu, si a Mart no hi ha canals!, Schiaparelli i Lowell se’ls van inventar o van creure fantàsticament que hi eren! Bé, és cert, no hi ha canals, però hi ha aigua, i com afirmava de manera magistral el malaguanyat i mai prou estimat Carl Sagan, la major part de l’aigua marciana és als pols i quan la humanitat precisi o tingui la capacitat i la voluntat de terraformar el planeta veí, necessitarà construir canals per transportar l’aigua líquida dels pols a les regions equatorials.

El que uneix, sense relació de causa i efecte, Schiaparelli, Lowell i Sagan no sé com qualificar-ho, però segur que té a veure amb el principi i el final, amb passat, el present i el futur de tots nosaltres i el seu equilibri.

Pd. La imatge és el casquet austral marcià, per cortesia de l’ESA, l’Agència de l’espai europea i de G. Neukum i Bill Dunford.

-----------------------------------

Diario de otoño (7)

El pasado, el presente y el futuro.

¿La imagen que encabeza estas palabras qué es?, ¿un helado de fresa?, ¿un huevo frito deshecho y mezclado con un poco de tomate?, ¿una simple pintura abstracta? ¿Cómo saberlo?

Según es comúnmente aceptado y nos cuenta la Wikipedia, la inteligencia es la capacidad de pensar, entender, razonar, asimilar, elaborar información y utilizar el uso de la lógica. También es la capacidad para resolver problemas. Se sabe igualmente que la inteligencia está ligada a varias competencias añadidas, como son la facultad de recibir información, la memoria y la disposición de almacenarla para después establecer relaciones. Y muchas otras más ligadas al carácter de las personas, tales como la imaginación, la perseverancia, la modestia, la valentía, el optimismo, la resiliencia, la empatía, etc. y una muy importante, el sentido del humor y la habilidad para saberlo expresar íntimamente y en público, de palabra o por escrito.

No obstante, y a pesar de todo esto que es comúnmente aceptado, parece ser que estas aptitudes mencionadas son en sí mismas abstractas como la imagen del principio, demasiado difusas, imprecisas y vagas, subjetivas, y no acotan de manera clara el objeto a definir, y en consecuencia no lo describen ni lo representan de manera suficiente, sus bordes se difuminan en un sfumato excesivo y brumoso.

La esencia y la cima del buen sentido del humor es reírse de uno mismo. Pero la inteligencia es también la capacidad que se tiene de saber engañar y mentir. Es decir, la de conocer la verdad para mostrarla u ocultarla a conveniencia según se quiera alterar o restaurar el equilibrio. ¿Qué equilibrio? La respuesta depende de cada uno, pero normalmente consiste en el equilibrio entre el principio y el final, entre el pasado, el presente y el futuro, propios o ajenos. Equilibrio que muchos han creído ver descifrando las entrañas de palomas, o en el devenir de las estrellas en la gran bóveda celeste.

Sea como sea ¿qué tipo de humor hay en lo que acabo de decir?, ninguno, un texto, reconozco, verdaderamente aburrido y soso. Sin embargo, ¿cómo se liga el humor, la auto parodia, la ironía y el sarcasmo con la mentira y la voluntad de engañar sin engañarse a uno mismo? Lo ignoro, pero se me ocurre referirme a Sheldon Cooper, el protagonista principal de la serie The Big Bang Theory.

Sheldon Cooper es un arquetipo humano común, un torpe y un patoso social muy inteligente, pero incapaz de captar las ironías y el sarcasmo. No sabe leer los rostros ni entre líneas, ni entiende tampoco los chistes, y es tan estúpido y asno que considera a la mayoría de los humanos estúpidos y asnos. Una variante simplificada, cómica y eternamente adolescente entre Ludwig Wittgenstein y el señor Spock, el famoso personaje vulcaniano de la serie Star Trek.

A pesar de su inteligencia, ni Sheldon Cooper ni Wittgenstein ni Spock, matemáticos, físicos, filósofos y astronautas de renombre, hubieran sido capaces de descubrir, por ejemplo, los célebres canales de Marte que sí supieron ver con una enorme perspicacia y "visión "los grandes astrónomos Schiaparelli y Percival Lowell.

Pero... me diréis, ¡si en Marte no hay canales!, ¡Schiaparelli y Lowell se los inventaron o creyeron fantásticamente que los había! Bueno, es cierto, no hay canales, pero hay agua, y como afirmaba de manera magistral el malogrado y nunca suficientemente querido Carl Sagan, la mayor parte del agua marciana se encuentra en los polos y cuando la humanidad precise o tenga la capacidad y la voluntad de terraformar el planeta vecino, necesitará construir canales para transportar el agua líquida de los polos a las regiones ecuatoriales.

Lo que une, sin relación de causa y efecto, Schiaparelli, Lowell y Sagan no sé cómo calificarlo, pero seguro que tiene que ver con el principio y el final, con el pasado, el presente y el futuro de todos nosotros y su equilibrio.

Pd. La imagen es el casquete austral marciano, por cortesía de la ESA, la Agencia del espacio europea y de G. Neukum y Bill Dunford.