Diari d’estiu
(16)
Taifes.
En l’imaginari
espanyol sempre han estat molt mal vistos els regnes de Taifes, aquella
multitud d’estats en els que es va esmicolar el Califat de Córdoba al segle XI,
gairebé com quan l’Imperi austrohongarès es va trencar a l’acabar la Primera
Guerra Mundial o, més recentment, la URSS després de la caiguda del mur de
Berlin.
Pel nucli dur, i
no tan dur, del nacionalisme hispànic, les Taifes sempre han representat una
màcula, un error i un fracàs en el ideari mític en el que fantasieja i s’emmiralla.
Un ideal que sempre ha considerat la península ibèrica, en el seu conjunt, tota ella, com el seu
bressol i la seva terra promesa primordial. La no tan primordial foren les
Amèriques i la resta
Molts –entre els que destaquen alguns amants dels
mapes i ufòlegs que busquen en la superfície d’altres planetes, como ara
Mart, escultures gegantines de cares, piràmides i canals, senyals de
civilitzacions alienígenes– han considerat també que la península Ibèrica
configura per se, a més d’una figura
geogràfica que simula un rostre o una pell de brau, una entitat política, és a
dir, Espanya ha de ser, en realitat, una emanació de la tectònica de plaques
que crea i destrueix continents, illes i penínsules, en el seu lliscar de
segles i segles envers la unitat de destí en l’universal.
Per a tal bon fi i
excel·lent causa –com en d’altres fins i causes– que representa la unitat
política de la península, mai s’han escatimat mitjans ni esforços, fossin casoris,
guerres per unificar territoris a la força, o fossin deportacions en massa de
bona part de la seva pròpia població que destorbava, jueus i moriscs, o la
cessió a altres regnes de trossos del territori que també destorbaven i que no pertanyien estrictament a la península –els
comtats del Rosselló i part del de la Cerdanya– com a reparació de guerres
perdudes (Tractat dels Pirineus). L’existència persistent, però, de Portugal, de cara a l’Atlàntic i
d’esquena a Castella i a la resta de la península, ha malbaratat aquesta imaginària
perfecció simbòlica i estètica en la simetria ideal que creuen que hi ha
d’haver entre la geografia i la política, exactament com si a una cara
l’esberles d’una ganivetada un nas prominent i com si el nas fos, en lloc d’una
protuberància cartilaginosa amb dos forats, un cognom.
Al capdavall, més
que una màcula o un error, els regnes de Taifes sembla que foren un pecat més
greu que el cinquè manament de Moisès que ens diu que no hem de matar. I ho foren
perquè, com molt bé ens ha explicat un ministre del present govern espanyol en funcions,
i ja ens va manifestar fa uns pocs anys la senyora Rosa Díez amb unes paraules
similars, "un acte terrorista se supera, però la divisió d’Espanya no". No sé què
en duen pensar les víctimes i els familiars de víctimes del terrorisme. A més a més, aquest ministre no sembla recordar quin era l'objectiu que perseguien els autors de la majoria d'aquests actes terroristes.
De mica en mica,
lentament, el terrorisme etarra es va veient com un esdeveniment banal, d’una
altra època, una cosa passada i quasi tant llunyana i folklòrica com les
guerres carlistes, un pecat venial al costat del molt més greu del
independentisme català.
En qualsevol cas,
potser ja seria hora que comencéssim a pensar que l’anomalia i el fracàs no són
pas els regnes de Taifes, ells no, pobrets, en absolut, quin mal van fer?, si
no el contrari, la unitat pàtria de la península, perquè el positiu, el bo, l’estat
natural i necessari de les coses polítiques a Iberia és la dispersió, la
disgregació i l’asimetria. Quin mal hi ha en dispersar-se, disgregar-se i ser asimètric?
Jo no en veig cap.
Un servidor, naturalment,
ignora què és en realitat el millor, però mentre els carrers de Catalunya
s’omplen de manifestants demanant la independència d’Espanya, a Tordesillas
bona par de la població quasi organitza una revolució per reclamar el dret a
linxar un toro, i no sé, una cosa no té res a veure amb l’altra, ja ho sé, però
asimètriques sí que ho semblen.
En fi, les coses
són com són i no pas com ens agradaria que fossin, per això els mitjans de
comunicació espanyols, tertulians i polítics, s’empatollen en comptar els
manifestants a pams o a metres mentre continuen negant-nos un referèndum que
és, juntament amb les eleccions, l’única manera inofensiva (no violenta i
equitativa) i educada de comptar a la gent, hi ho és perquè la democràcia, en
el fons i en la superfície, no és pas una especialitat ufològica, no, no, no ho
és, i sí un bon mètode, per no dir el millor, de comptar persones.
---------------------------------------
Diario de verano (16)
Taifas.
En el imaginario español siempre han sido muy mal vistos los
reinos de Taifas, esa multitud de estados en los que se desmenuzó el Califato
de Córdoba en el siglo XI, casi como cuando el Imperio austrohúngaro se rompió
al terminar la primera Guerra Mundial o, más recientemente, la URSS tras la
caída del muro de Berlín.
Para el núcleo duro, y no tan duro, del nacionalismo
hispánico, las Taifas siempre han representado una mácula, un error y un
fracaso en el ideario mítico en el que fantasea y se refleja. Un ideal que
siempre ha considerado la Península Ibérica, en su conjunto, toda ella, como su cuna y su
tierra prometida primordial. La no tan primordial fueron las Américas y todo lo
demás.
Muchos -entre los que destacan algunos amantes de los mapas
y ufólogos que buscan en la superficie de otros planetas, tales como
Marte, esculturas gigantescas de caras, pirámides y canales, señales de
civilizaciones alienígenas- consideraron también que la Península Ibérica
configura per se, además de una
figura geográfica que simula un rostro o una piel de toro, una entidad
política, es decir, España tiene que ser, en realidad, una emanación de la
tectónica de placas que crea y destruye continentes, islas y penínsulas, en su
deslizarse de siglos y siglos hacia la unidad de destino en lo universal.
Para tal buen fin y excelente causa -como en otros fines y
causas- que representa la unidad política de la península, nunca se han
escatimado medios ni esfuerzos, fueran casorios, guerras para unificar
territorios a la fuerza, o fueran deportaciones en masa de buena parte de su
propia población que estorbaba, judíos y moriscos, o la cesión a otros reinos
de trozos del territorio que también estorbaban y que no pertenecían
estrictamente a la península -los condados del Rosellón y parte del de la
Cerdanya- como reparación de guerras perdidas (Tratado de los Pirineos). Sin embargo, la existencia persistente de Portugal, de cara al Atlántico y de espaldas a Castilla y al
resto de la península, ha estropeado esta imaginaria perfección simbólica y
estética en la simetría ideal que creen que debe de haber entre la geografía y la
política, exactamente como si a una cara le cortas de una cuchillada una nariz
prominente y como si la nariz fuera, en lugar de una protuberancia
cartilaginosa con dos agujeros, un apellido.
Después de todo, más que una mácula o un error, los reinos
de Taifas parece que fueron un pecado más grave que el quinto mandamiento de
Moisés que nos dice que no debemos matar. Y lo fueron porque, como muy bien nos
ha explicado un ministro del presente Gobierno en funciones, y ya nos manifestó
hace unos pocos años la señora Rosa Díez con unas palabras similares, "un acto
terrorista se supera, pero la división de España no". No sé qué pueden pensar
las víctimas y los familiares de víctimas del terrorismo. Además, dicho ministro no parece recordar cuál era el objetivo que perseguían los autores de la mayoría de esos actos terroristas.
Poco a poco, lentamente, el terrorismo etarra se va viendo
como un acontecimiento banal, de otra época, algo pasado y casi tan lejano y
folclórico como las guerras carlistas, un pecado venial junto al mucho más
grave del independentismo catalán.
En cualquier caso, puede que ya sería hora que
empezáramos a pensar que la anomalía y el fracaso no son los reinos de Taifas,
ellos no, pobrecitos, en absoluto, ¿qué mal hicieron?, si no lo contrario, la
unidad patria de la península, porque lo positivo, lo bueno, el estado natural
y necesario de las cosas políticas en Iberia es la dispersión, la disgregación
y la asimetría. ¿Qué mal hay en dispersarse, disgregarse y ser asimétrico? Yo
no veo ninguno.
Un servidor, naturalmente, ignora qué es en realidad lo
mejor, pero mientras las calles de Cataluña se llenan de manifestantes pidiendo
la independencia de España, en Tordesillas buena parte de la población casi
organiza una revolución para reclamar el derecho a linchar a un toro, y no sé,
una cosa no tiene nada que ver con la otra, ya lo sé, pero asimétricas sí lo
parecen.
En fin, las cosas son como son y no como nos gustaría que
fueran, por eso los medios de comunicación españoles, tertulianos y políticos, se
embarullan al contar los manifestantes por palmos o por metros mientras
continúan negándonos un referéndum que es, junto con las elecciones, la única
manera inofensiva (no violenta y equitativa) y educada de contar a la gente, lo
es porque la democracia, en el fondo y en la superficie, no es una especialidad
ufológica, no, no, no lo es, y sí un buen método, por no decir el mejor, de
contar personas.
9 comentarios:
el problema és molt senzill, la Taifa del Nordeste peninsular, representa el 21% del PIB Espanyol.
Si, Francesc, aquesta, que no és exactament ni estricta una Taifa, no destorba gens ni mica.
"...Un servidor, naturalmente, ignora qué es en realidad lo mejor..."
Salut
Pero... "mientras las calles de Cataluña se llenan de manifestantes pidiendo la independencia de España, en Tordesillas buena parte de la población casi organiza una revolución para reclamar el derecho a linchar a un toro, y no sé, una cosa no tiene nada que ver con la otra, ya lo sé, pero asimétricas sí lo parecen."
Yo, Miquel, no creo saberlo todo, como hacen otros que toman por cosas seguras y probadas sus deseos, sus propias filias y fobias y las toman, además, como si fueran bondades obligadas para uso de cualquiera.
Por eso: "las cosas son como son y no como nos gustaría que fueran, por eso los medios de comunicación españoles, tertulianos y políticos, se embarullan al contar los manifestantes por palmos o por metros mientras continúan negándonos un referéndum que es, junto con las elecciones, la única manera inofensiva (no violenta y equitativa) y educada de contar a la gente, lo es porque la democracia, en el fondo y en la superficie, no es una especialidad ufológica, no, no, no lo es, y sí un buen método, por no decir el mejor, de contar personas."
Resumint, Espanya és "una unidad geológica en lo universal", una realitat tectònica i atàvica que prové del magma primordial. Des de petit m'han agradat els mapes, els atles, sobretot aquells que et permetien entrar a les entranyes de les grans masses físiques i polítiques, i et mostraven una diversitat que sovint encaixa en una geografia de rius, muntanyes i deserts. Veure-hi senyalitzat un oasi amb una palmera em permetia imaginar el món que donava sentit a la vida i m'omplia la boca de gust a dàtil. De la mateixa manera que quan vas a un poblet, passejar pel carrer major que et du a la plaça de l'església et permet dibuixar la vida que cap organització política és capaç ni tan sols d'imaginar com no sigui apel·lant a arguments divins. O geològics!
Yo, ENRIC, entiendo -aunque a veces no comprendo- a Xavi. Pero si escarbo, enseguida encuentro en él petroleo. Enseguida.
Me pasa como contigo. Hay personas que casi me son imprescindibles de ver, de saludar, de observar, de tener, de escuchar (aunque no comulgue en todo) pero es así.
Puede ser, puede, que la frase de : "se embarullan al contar los manifestantes por palmos o por metros mientras continúan negándonos un referéndum que es, junto con las elecciones, la única manera inofensiva..." esté en lo cierto, porque, ¿porqué no no hacerlo ?.
Un besote. Por cierto, ENRIC, gracias por tu reseña en Tot.
Un abrazo XAVI, una abraçada, de tot cor. Entenc perfectament el teu escrit.
Salut
És com el cas del desnonament que comentes a Tot, Miquel. Només són importants les persones. Sobren les males arts polítiques. Una abraçada molt forta!
A mi sempre m’han agradat, com a tu, els mapes. Un dels millors regals que se’m poden fer és un globus terraqui, ho dic a tothom, però ningú me l’ha regalat mai. Continuaré esperant.
La forma és tan important com el fons perquè ambdues són inseparables i indistingibles. Per això la geografia, l’estricta forma física de valls i muntanyes, d’illes i de rius, configura realitats polítiques.
O no. Perquè l’important són les persones que hi viuen i perquè les realitats polítiques les fan les històries d’aquestes persones, el comerç que practiquen, les seves guerres i paus, els seus casoris i les llengües que parlen, les cruïlles de camins i el mar que miren quan surten al balcó.
La península ibèrica, comparada amb altres zones geogràfiques, és petita, però ella, en realitat és molt gran, és tot un continent entre dos mars i dues grans zones geogràfiques, Europa i Àfrica.
En fi, què t’he de dir que ja no sàpigues?, Enric. Però sí, ho has resumit molt bé, una unitat geològica en lo universal!!!
Tu, Miquel, ets una bona persona, un bon paio, a més de tenir moltes altres virtuts que ens fas cada dia evidents a “Tot”. I és cert, moltes vegades no estem d'acord, no pensem el mateix, però això té una importància molt relativa.
Com ja saps, sempre procuro fer una mica d'ironia, posar humor a la cosa perquè penso que amb humor tot s'entén una mica millor. Però no sempre ho aconsegueixo o no em surt bé o com jo voldria. També hi ha ocasions en les que sóc aspre. Escriure bé no és gens fàcil, dimonis!
I gairebé sempre intento buscar també la dimensió moral o ètica i establir una certa connexió surrealista entre les coses quotidianes i les que no ho són. La meva botiga, i la vida en general, és un aparador ideal per adonar-se de la doble vara de mesura que fem servir (no només els polítics) la gent normal i corrent. Ja coneixes aquella dita: “De teves a meves”, hi acostuma haver una distància insalvable.
Una abraçada ben forta a tots dos, Miquel i Enric.
Publicar un comentario