Diari de tardor
(2)
El poder
d’informar.
El meu germà va
treballar de freelance a primers dels
setanta del segle passat i durant uns quans anys per a l’editorial DOPESA fent
portades de llibres.
DOPESA formava
part del grup Mundo que va fundar Sebastià Auger
(1937-2002). En aquells anys el grup editava alhora només a Barcelona les
capçaleres Mundo Diario, Tele/exprés, Catalunya Exprés, l'esportiu 4/2/4
i el setmanari Mundo, el diari Informaciones a Madrid i també el Diario de Valladolid a la capital
castellana, a més, naturalment, dels llibres de l'editorial Dopesa.
Tot es va acabar
sobtadament l’any 1980 amb una sonadíssima suspensió de pagaments. El passiu fou d'uns 2.000 milions de pessetes de l'època
que el va dur directament al tancament de totes les seves publicacions i a l’acomiadament
de 600 treballadors. Tot plegat el va obligar també a fugir a l'estranger el
1982 per eludir les diverses acusacions d'estafa que van sorgir.
Sebastià Auger
era un d’aquests empresaris que ho volien controlar tot, delegant molt poc o no
res en els seus empleats i col·laboradors. Malgrat aquesta actitud, el marge de
creativitat del que gaudia el meu germà era suficient per fer la seva feina amb
dignitat, menys en un cas.
El cas on la
portada li van imposar com si fos un ucàs del Tsar de totes les Rússies va ser
aquesta que encapçala el meu text, El
poder d’informar (1972) de Jean Louis
Servan-Schreiber, que fou president del grup periodístic L'Expansion, revista d'economia francesa
fundada per ell el 1967, i germà de Jean Jacques
Servan-Schreiber (fundador i director de L'Express, diputat i president del consell regional de Lorraine).
És paradoxal veient
el lamentable final de DOPESA i de tot el grup, que en el seu llibre, i des de
la llunyania del 1972, el senyor Jean Louis Serban-Scheriber ens parlés que “la independència informativa només és possible sobre la base de la independència
econòmica de l'empresa, i que en alguns diaris de qualitat com el New York
Times o el Washington Post, els redactors han pogut aconseguir el grau
d'independència més elevat que es coneix, fins al punt que aquests diaris han
perdut el control redaccional i els periodistes s'han constituït en autèntics
grups interns de pressió”. També afirma
“que el poder d'informar, en una societat democràtica, ja no es troba en mans
de l'Estat, ni en mans de grups econòmics o ideològics, sinó senzillament l’hem
de buscar a l'extrem de la ploma o de la màquina d'escriure del periodisme. Que
el poder del periodista és de tal calibre que fa tremolar fins i tot el poder
establert. I que tot plegat planteja un problema de responsabilitat i que cal
una ètica de la transmissió honesta dels fets en el rigor i la qualitat emprats
en el tractament informatiu de les notícies.”
En aquells anys
setanta es pensava que la tecnologia seria alliberadora i democratitzadora.
Encara recordo un treball universitari que vaig fer amb uns companys, seguint
l’estel dels situacionistes, sobre
vídeo art i el vídeo com a eina tecnològica de propaganda subversiva i
democràtica. I ara veiem en què s’ha convertit la web i les notícies que
circulen per ella en mans de la gent normal i on tothom es creu periodista i
publica, a més de coses molt interessants, també informacions, algunes
caducades, sense contrastar ni contextualitzar i sense aquesta ètica de la transmissió honesta dels fets en
el rigor i la qualitat emprats en el tractament informatiu de les notícies,
de la que ens parla l’autor de El poder d’informar.
No obstant, i
sigui com sigui, tothom sap que la
informació es poder i que el poder de fer pública aquesta informació que dóna
poder està en mans sobre tot dels poderosos que ara i abans, avui i fa dos mil
anys, procura fer d’ella, de la informació i del poder de trametre-la, propaganda,
contrainformació i intoxicació, del bàndol que sigui. Encara que no sempre.
En el fons, però,
el casc militar que li van imposar al meu germà a la portada del llibre no era pas
tan desencertat com podia semblar en un primer moment, i no ho era perquè la
cosa de la informació és i ha estat sempre una veritable guerra com qualsevol
altra, amb presoners i morts inclosos, militars i civils.
Després del
desembarcament dels exercitis aliats a Normandia i durant el setge de Ostek, un
punt fortificat prop de Cherburg -que resistia encarnissadament a les forces
nord americanes- i veient els generals ianquis que seria molt difícil obtenir
la seva rendició, van decidir parlamentar amb els alemanys que defensaven la
fortalesa i ensenyar-los tota la informació que posseïen d’ells obtinguda per
la resistència francesa. Mapes, llistat d’armes i municions, estat dels
queviures, emplaçament estratègic d’aquestes armes, de qui les disparava en el punt
corresponent, recanvis, etc. Noms i filiació complerta de tota la tropa, nom també
de les novies, alemanyes i franceses, dels fills i pares, oncles i veïns,
estudis, malalties venèries, constipats, borratxeres, tot. Al comprovar els alemanys que tot era cert es van rendir immediatament. La
caiguda en picat de la seva moral al veure desvetllats fins i tot el nom de les
seves amants, no els va permetre disparar un sol tret més i van signar la
rendició. (La orquesta roja,
Gilles Perrault, 1967)
-------------------------------------
Diario de otoño (2)
El poder de informar.
Mi hermano trabajó de freelance
a primeros de los setenta del siglo pasado y durante unos cuantos años para la
editorial Dopesa haciendo portadas de libros.
Dopesa formaba parte del grupo Mundo que fundó Sebastià Auger (1937-2002). En aquellos años el grupo editaba sólo en
Barcelona las cabeceras Mundo Diario,
Tele/exprés, Cataluña Exprés, el deportivo 4/2/4
y el semanario Mundo, el diario
Informaciones en Madrid y también el Diario
de Valladolid en la capital castellana , además, naturalmente, de los
libros de la editorial Dopesa.
Todo se acabó repentinamente en 1980 con una sonadísima
suspensión de pagos. El pasivo fue de unos 2.000 millones de pesetas de la
época que le llevó directamente al cierre de todas sus publicaciones y al
despido de 600 trabajadores. Todo ello le obligó también a huir al extranjero
en 1982 para eludir las diversas acusaciones de estafa que surgieron.
Sebastián Auger era uno de esos empresarios que querían
controlarlo todo, delegando muy poco o nada en sus empleados y colaboradores. A
pesar de esta actitud, el margen de creatividad del que gozaba mi hermano era
suficiente para hacer su trabajo con dignidad, menos en un caso.
El caso en el que le impusieron la portada como si fuera un
ukase del Zar de todas las Rusias fue ésta que encabeza mi texto, El poder de informar (1972) de Jean Louis
Servan-Schreiber, que fue presidente del grupo periodístico L'Expansión, revista de economía
francesa fundada por él en 1967, y hermano de Jean
Jacques Servan-Schreiber (fundador y director
de L'Express, diputado y presidente
del consejo regional de Lorena).
Es paradójico viendo el lamentable final de Dopesa y de todo
el grupo, que en su libro, y desde la lejanía del 1972, el señor Jean Louis
Serban-Scheriber nos hablara que "la
independencia informativa sólo es posible sobre la base de la independencia
económica de la empresa, y que en algunos periódicos de calidad como el New
York Times o el Washington Post, los redactores han podido conseguir el grado
de independencia más elevado que se conoce, hasta el punto de que estos diarios
han perdido el control redaccional y los periodistas se han constituido en
auténticos grupos internos de presión". También afirma "que el poder de informar, en una sociedad
democrática, ya no se encuentra en manos del Estado, ni en manos de grupos
económicos o ideológicos, sino sencillamente debemos buscarlo en el extremo de
la pluma o de la máquina de escribir del periodismo. Que el poder del
periodista es de tal calibre que hace temblar incluso el poder establecido. Y
que todo ello plantea un problema de responsabilidad y que hay una ética de la
transmisión honesta de los hechos en el rigor y la calidad empleados en el
tratamiento informativo de las noticias."
En aquellos años setenta se pensaba que la tecnología sería
liberadora y democratizadora. Todavía recuerdo un trabajo universitario que
hice con unos compañeros, siguiendo la estrella de los situacionistas, sobre video arte y el vídeo como herramienta
tecnológica de propaganda subversiva y democrática. Y ahora vemos en qué se ha
convertido la web y las noticias que circulan por ella en manos de la gente
normal y donde todo el mundo se cree periodista y publica, además de cosas muy
interesantes, también informaciones, algunas caducadas, sin contrastar ni
contextualizar y sin esta ética de la
transmisión honesta de los hechos en el rigor y la calidad empleados en el
tratamiento informativo de las noticias, de la que nos habla el autor de el
poder de informar.
No obstante, y en cualquier caso, todo el mundo sabe que la
información es poder y que el poder de hacer pública esta información que da
poder está en manos sobre todo de los poderosos que ahora y antes, hoy y hace
dos mil años, procura hacer de ella, de la información y del poder de
transmitirla, propaganda, contrainformación e intoxicación, del bando que sea.
Aunque no siempre.
En el fondo y sin embargo, el casco militar que le
impusieron a mi hermano en la portada del libro no era tan desacertado como
podía parecer en un primer momento, y no lo era porque la cosa de la
información es y ha sido siempre una verdadera guerra como cualquier otra, con
prisioneros y muertos incluidos, militares y civiles.
Tras el desembarco de los ejercitos aliados en Normandía y
durante el sitio de Ostek, un punto fortificado cerca de Cherburgo -que
resistía encarnizadamente a las fuerzas norteamericanas- y viendo los generales
yanquis que sería muy difícil obtener su rendición, decidieron parlamentar con
los alemanes que defendían la fortaleza y enseñarles toda la información que
poseían de ellos obtenida por la resistencia francesa. Mapas, listado de armas
y municiones, estado de los víveres, emplazamiento estratégico de estas armas,
de quien las disparaba en el punto correspondiente, repuestos, etc. Nombres y
filiación completa de toda la tropa, nombre también de las novias, alemanas y
francesas, de los hijos y padres, tíos y vecinos, estudios, enfermedades
venéreas, resfriados, borracheras, todo. Al comprobar los alemanes que todo era cierto se rindieron inmediatamente. La caída en picado
de su moral al ver desvelados incluso el nombre de sus amantes, no les permitió
disparar un solo tiro más y firmaron la rendición. (La orquesta roja, Gilles Perrault, 1967)
2 comentarios:
No ho sabia aixó de la fallida de l'empresa de Sebastià Auger. De Servan Schreiber recordo haver llegit fa molt de temps 'el desafio americano', va ser un guru durant una temporada i després va desaparèixer del paisatge, almenys del meu.
El Sebastià Auger, Francesc, va voler crear un imperi informatiu. Després molts el van seguir amb diferent fortuna. Ell va ser també un model d'empresari fracassat amb greus problemes amb la justícia.
El Servan Schreiber fou, com dius, un gurú durant aquells anys. Després tot va canviar, i, precisament, en els models informatius i mitjans de comunicació, els grups empresarials dels que formaven part i els interessos econòmics que hi havia darrera i, com una tempesta, s'ho va endur tot a fer punyetes. Fins ara, que som al bell mig de l'huracà amb l'aparició d'Internet.
Publicar un comentario