Diari d’estiu
(11)
Natació
desincronitzada.
Les meves
vacances han durat exactament tres dies i mig. Ni un més ni un menys, amb
l’Albert tres dies i mig a casa del Jordi, el meu amic més antic. Tres dies que
no han arribat a quatre, amb la seva família, la Marga, l’Aleix, la Tanit i el
Floc, el gos. A la foto se’ns veu desenfocats els més vells de la casa,
l’Albert, el Jordi, i a mi en primer pla, dins de la piscina saludant al públic
després d’una memorable prova de natació desincronitzada.
La resta de l’agost
han estat dies de descans i de sopars amb amics i amigues que, malgrat estar
jubilats o prejubilats, acabaven o començaven les seves vacances. Un d’ells,
però, el vaig retrobar en un funeral, i entre laments i condols m’explicava que
a la seva neboda, una noia de vint anys que volia aprofitar les vacances dels
estudis per a treballar i agafar experiència laboral i no passar-les fent la gandula, li havien
ofert una feina per a tres mesos de dependenta en una gran multinacional del
sector del vestit a 3,50 euros l’hora, dies feiners o festius, dilluns o
diumenges, tant és, tots a 3,50 euros l’hora. El seu oncle, m’explicava enfurismat,
que era una vergonya, que no podia ser que a una dependenta li paguessin menys
que a una “dona de fer feines”, i que havia aconsellat a la seva neboda que hi
renunciés i que ell ja li pagaria unes bones vacances on triés; tant és, em va
dir, a l’Empordà o a les Seychelles, on ella vulgui. Vaig pensar que tot plegat
era una senyal dels temps que venen, on les persones que ens netegen les cases
estaran més ben considerades, i amb tota la raó del món, segurament, que les
dependentes, i que si jo fos la seva neboda triaria l’oferta laboral en lloc de
les vacances de l’oncle, però jo no sóc pas ella malgrat que encara desconec
les Seychelles.
Totalment
diferent a l’anterior és el trosset d’una conversa que ahir vaig sentir al
carrer, quan anava a comprar el pa, entre una prostituta de la Ronda (que
desconec a quant cobra l’hora) i el seu client, un home nan, molt baix d’alçada,
que li deia amb cara de pena: “Yo
solamente quiero echar un polvo normal, nada del otro jueves, follar normalito,
lo corriente, follar como todo el mundo, vaya, ¿me entiendes?”. I ella que
li contestava malgrat ser dimecres: “Sí, sí,
no te preocupes, te entiendo perfectamente, sé lo que quieres decir”.
En canvi, aquesta
tarda, a la biblioteca Agustí Centelles, un home que no conec de res i de més
de vuitanta anys m’ha explicat, alçant la veu com si no fóssim a cap biblioteca,
que havia trobat en el llibre de cròniques sobre la ciutat de Barcelona, La
història del Circ a Barcelona, de Ramón Bech i Batlle, una referència
d’un fet que ell va viure personalment i que va fotografiar convenientment un
tal Josep
Vinyes. Va ocórrer, m’ha dit, l’any 1952 a la Plaça de Catalunya en ple dia,
i fou l’albirament d’una dotzena de plats voladors no identificats. Jo l’he
escoltat per educació i sense saber què dir davant de l’allau de dades
ufològiques que em proporcionava d’albiraments arreu del món, però l’home
estava tant entusiasmat explicant-m’ho que fins i tot el personal de la
Biblioteca li ha tingut que cridar l’atenció i dir-li que fes el favor
d’abaixar la veu.
Qui no va abaixar
mai la veu va ser en Jordi
Carbonell que el passat dia 22 ens va abandonar.
L’11 de setembre
de 1976, l’Albert, el Jordi i un servidor, els tres que sortim a la fotografia
desenfocada que encapçala aquestes lletres, ens trobàvem a Sant Boi sentint al
Jordi Carbonell dir amb veu tranquil·la que “la prudència no ens faci traïdors”, i dir-ho per a continuar essent
fidel a una causa que aquell dia de 1976 ja era vella de segles.
-------------------------------------
Diario de verano (11)
Natación desincronizada
Mis vacaciones han durado exactamente tres días y medio. Ni
uno más ni uno menos, tres días y medio con Albert en casa de Jordi, mi amigo
más antiguo. Tres días que no han llegado a cuatro, con su familia, Marga,
Aleix, Tanit y Floc, el perro. En la foto se nos ve desenfocados a los más
viejos de la casa, Albert, Jordi, y yo en primer plano, dentro de la piscina
saludando al público tras una memorable prueba de natación desincronizada.
El resto de agosto ha sido días de descanso y de cenas con
amigos y amigas que, pese a estar jubilados o prejubilados, terminaban o
empezaban sus vacaciones. Uno de ellos, sin embargo, lo reencontré en un
funeral, y entre lamentos y pésames me contaba que a su sobrina, una muchacha
de veinte años que quería aprovechar las vacaciones de los estudios para
trabajar y coger experiencia laboral y no pasárselas haciéndose la perezosa, le
habían ofrecido un trabajo para tres meses de dependienta en una gran
multinacional del sector del vestido a 3,50 euros la hora, días laborables o
festivos, lunes o domingos, da igual, todos a 3,50 euros la hora. Su tío, me
contaba enfurecido, que era una vergüenza, que no podía ser que a una
dependienta le pagaran menos que a una “mujer de la limpieza”, y que había
aconsejado a su sobrina que renunciara y que él ya le pagaría unas buenas vacaciones
donde eligiera; tanto da, me dijo, en el Empordà o en las Seychelles, donde ella
quiera. Pensé que todo ello era una señal inequívoca de los tiempos que vienen,
donde las personas que nos limpian las casas estarán mejor consideradas, y con toda
la razón del mundo, seguramente, que las dependientas, y que si yo fuera su
sobrina elegiría la oferta laboral en lugar de las vacaciones de su tío, pero
yo no soy ella aunque todavía desconozco las Seychelles.
Totalmente diferente a la anterior es el trocito de una
conversación que ayer oí en la calle, cuando iba a comprar el pan, entre una
prostituta de la Ronda (que desconozco a cuánto cobra la hora) y su cliente, un
hombre enano, muy bajo de estatura, que le decía con cara de pena: "Yo solamente quiero echar un polvo normal,
nada del otro jueves, follar normalito, lo corriente, follar como todo el
mundo, vaya, ¿me entiendes?". Y ella que le contestaba, a pesar de ser
miércoles: "Sí, sí, no te preocupes,
te entiendo perfectamente, sé lo que quieres decir".
En cambio, esta tarde, en la biblioteca Agustí Centelles, un
hombre que no conozco de nada y de más de ochenta años me ha explicado, alzando
la voz como si no estuviéramos en ninguna biblioteca, que había encontrado en
el libro de crónicas sobre la ciudad de Barcelona, La
història del Circ a Barcelona, de Ramón Bech y Batlle, una
referencia de un hecho que él vivió personalmente y que fotografió convenientemente
un tal Josep
Vinyes. Ocurrió, me ha dicho, en el año 1952 en la Plaza de Cataluña
en pleno día, i fue el avistamiento de una docena de platos voladores no
identificados. Yo le he escuchado por educación y sin saber qué decir ante la
avalancha de datos ufológicos que me ha proporcionado de avistamientos en todo
el mundo, pero el hombre estaba tan entusiasmado contándomelo que incluso el
personal de la Biblioteca le ha llamado la atención y le ha dicho que hiciera
el favor de bajar la voz.
Quien no bajó nunca la voz fue Jordi
Carbonell que el pasado día 22 nos abandonó.
8 comentarios:
Veig que la quotidianitat d'un mes d'agost dona per a molt, tot ik fres 3 dies i mig de vacances...
3,50 euros l'hora és una prova de que la clase obrera ja no existeix i els sindicats així com els drets dels treballadors tampoc. Quan a Carbonell, ha estat un dels pocs (no sé si dir-li polític) posem, home polític, íntegre i lùcid, una rara avis veient el que tenim.
salut
En general la gent vol això, una cosa normaleta, com tothom. Un moment de plaer, un sopar amb els amics una remullada a la piscina... Però quan viure es paga a 3,5 euros l'hora hi ha alguna cosa que no va. És indigne. Hi ha molts morts als fossars i a les cunetes (perdona que ho descrigui així); massa gent s'hi ha jugat la pell com perquè perdem en no res la misèria aconseguida durant el segle XX. No només no hi ha classe obrera, com molt bé diu el Puigcarbó, sinó que hi torna a haver esclaus.
Esto de los 3.50 me ha quitado de las casillas.
Estoy con Francesc y el Enric...mucha gente en las cunetas para tanta multinacional billonaria.
La majoria de les vegades la clau de la nostra vida, quotidiana o no, el trobem en les petites coses, Francesc, és en elles on rau el codi que desxifra les grans. Aquesta és la raó d’un diari, esbrinar en el falsament ensopit dia dia, els enigmes que una simple conversa d’ascensor amaga.
És cert, i tothom ja ho sap, la classe obrera es va extingir com un dinosaure del Juràssic, el que ja no sé és si ho va fer a canvi d’algun plat de llenties.
Descansi en pau Jordi Carbonell i que el seu consell no sigui en va.
Els pous, els clots i els forats de tota mena són plens de cadàvers, Enric. Cadàvers d’aquells que només tenien set de justícia i que únicament pretenien ser feliços d’una manera normal, nada del otro jueves.
Tot i que, si no era molt demanar, també volien ser-ho tota la setmana, no només els dijous que hi ha paella; i que alhora ningú pretengués convertir-los en esclaus com ho fan aquests sous de merda. Aquest és el futur que ve.
La neboda d’aquest amic que em vaig retrobar al funeral, però, té que prendre una decisió relativa als mesos de les seves vacances d’estudiant. Ella no vol ser una gandula, té que donar un sí o un no a la oferta de treball,o canvi d’aquest treball d’esclava acceptar o no les vacances pagades del seu oncle. Què fer?, com va dir Lenin. La noia té un dilema, un dilema que malgrat formar part d’un gran corrent de la història i estar en els fonaments dels nostres conceptes bàsics del que és just, ha de resoldre com si només l’afectés a ella, com si fos una qüestió estrictament personal i privada.
Sí, Miquel, a mi també em treu de polleguera, no hi ha dret!, però, com li deia a l’Enric, aquesta noia ha de donar un sí o un no. La seva sort és que ningú depèn d’ella, no té fills ni persones al seu càrrec i, també és cert, que pot triar rebutjar alhora la feina esclavista i les vacances de luxe del seu oncle, i fer de voluntària en alguna de les moltes causes solidàries que hi ha, l’oferta és immensa, això sí, no cobrarà cap euro per les hores que hi dediqui, ni tan sols 3,50.
Hi estic d'acord, Xavier. Ha de prendre la decisió com si només li afectés a ella. I jo, en el seu lloc, l'acceptaria per l'experiència que comporta.
Jo faria el mateix, Enric.
Publicar un comentario