jueves, 25 de agosto de 2016

Natació desincronitzada.


Diari d’estiu (11)

Natació desincronitzada.

Les meves vacances han durat exactament tres dies i mig. Ni un més ni un menys, amb l’Albert tres dies i mig a casa del Jordi, el meu amic més antic. Tres dies que no han arribat a quatre, amb la seva família, la Marga, l’Aleix, la Tanit i el Floc, el gos. A la foto se’ns veu desenfocats els més vells de la casa, l’Albert, el Jordi, i a mi en primer pla, dins de la piscina saludant al públic després d’una memorable prova de natació desincronitzada.

La resta de l’agost han estat dies de descans i de sopars amb amics i amigues que, malgrat estar jubilats o prejubilats, acabaven o començaven les seves vacances. Un d’ells, però, el vaig retrobar en un funeral, i entre laments i condols m’explicava que a la seva neboda, una noia de vint anys que volia aprofitar les vacances dels estudis per a treballar i agafar experiència laboral  i no passar-les fent la gandula, li havien ofert una feina per a tres mesos de dependenta en una gran multinacional del sector del vestit a 3,50 euros l’hora, dies feiners o festius, dilluns o diumenges, tant és, tots a 3,50 euros l’hora. El seu oncle, m’explicava enfurismat, que era una vergonya, que no podia ser que a una dependenta li paguessin menys que a una “dona de fer feines”, i que havia aconsellat a la seva neboda que hi renunciés i que ell ja li pagaria unes bones vacances on triés; tant és, em va dir, a l’Empordà o a les Seychelles, on ella vulgui. Vaig pensar que tot plegat era una senyal dels temps que venen, on les persones que ens netegen les cases estaran més ben considerades, i amb tota la raó del món, segurament, que les dependentes, i que si jo fos la seva neboda triaria l’oferta laboral en lloc de les vacances de l’oncle, però jo no sóc pas ella malgrat que encara desconec les Seychelles.

Totalment diferent a l’anterior és el trosset d’una conversa que ahir vaig sentir al carrer, quan anava a comprar el pa, entre una prostituta de la Ronda (que desconec a quant cobra l’hora) i el seu client, un home nan, molt baix d’alçada, que li deia amb cara de pena: “Yo solamente quiero echar un polvo normal, nada del otro jueves, follar normalito, lo corriente, follar como todo el mundo, vaya, ¿me entiendes?”. I ella que li contestava malgrat ser dimecres: “Sí, sí, no te preocupes, te entiendo perfectamente, sé lo que quieres decir”.

En canvi, aquesta tarda, a la biblioteca Agustí Centelles, un home que no conec de res i de més de vuitanta anys m’ha explicat, alçant la veu com si no fóssim a cap biblioteca, que havia trobat en el llibre de cròniques sobre la ciutat de Barcelona, La història del Circ a Barcelona, de Ramón Bech i Batlle, una referència d’un fet que ell va viure personalment i que va fotografiar convenientment un tal Josep Vinyes. Va ocórrer, m’ha dit, l’any 1952 a la Plaça de Catalunya en ple dia, i fou l’albirament d’una dotzena de plats voladors no identificats. Jo l’he escoltat per educació i sense saber què dir davant de l’allau de dades ufològiques que em proporcionava d’albiraments arreu del món, però l’home estava tant entusiasmat explicant-m’ho que fins i tot el personal de la Biblioteca li ha tingut que cridar l’atenció i dir-li que fes el favor d’abaixar la veu. 

Qui no va abaixar mai la veu va ser en Jordi Carbonell que el passat dia 22 ens va abandonar.

L’11 de setembre de 1976, l’Albert, el Jordi i un servidor, els tres que sortim a la fotografia desenfocada que encapçala aquestes lletres, ens trobàvem a Sant Boi sentint al Jordi Carbonell dir amb veu tranquil·la que “la prudència no ens faci traïdors”, i dir-ho per a continuar essent fidel a una causa que aquell dia de 1976 ja era vella de segles.

------------------------------------- 

Diario de verano (11)

Natación desincronizada

Mis vacaciones han durado exactamente tres días y medio. Ni uno más ni uno menos, tres días y medio con Albert en casa de Jordi, mi amigo más antiguo. Tres días que no han llegado a cuatro, con su familia, Marga, Aleix, Tanit y Floc, el perro. En la foto se nos ve desenfocados a los más viejos de la casa, Albert, Jordi, y yo en primer plano, dentro de la piscina saludando al público tras una memorable prueba de natación desincronizada.

El resto de agosto ha sido días de descanso y de cenas con amigos y amigas que, pese a estar jubilados o prejubilados, terminaban o empezaban sus vacaciones. Uno de ellos, sin embargo, lo reencontré en un funeral, y entre lamentos y pésames me contaba que a su sobrina, una muchacha de veinte años que quería aprovechar las vacaciones de los estudios para trabajar y coger experiencia laboral y no pasárselas haciéndose la perezosa, le habían ofrecido un trabajo para tres meses de dependienta en una gran multinacional del sector del vestido a 3,50 euros la hora, días laborables o festivos, lunes o domingos, da igual, todos a 3,50 euros la hora. Su tío, me contaba enfurecido, que era una vergüenza, que no podía ser que a una dependienta le pagaran menos que a una “mujer de la limpieza”, y que había aconsejado a su sobrina que renunciara y que él ya le pagaría unas buenas vacaciones donde eligiera; tanto da, me dijo, en el Empordà o en las Seychelles, donde ella quiera. Pensé que todo ello era una señal inequívoca de los tiempos que vienen, donde las personas que nos limpian las casas estarán mejor consideradas, y con toda la razón del mundo, seguramente, que las dependientas, y que si yo fuera su sobrina elegiría la oferta laboral en lugar de las vacaciones de su tío, pero yo no soy ella aunque todavía desconozco las Seychelles.

Totalmente diferente a la anterior es el trocito de una conversación que ayer oí en la calle, cuando iba a comprar el pan, entre una prostituta de la Ronda (que desconozco a cuánto cobra la hora) y su cliente, un hombre enano, muy bajo de estatura, que le decía con cara de pena: "Yo solamente quiero echar un polvo normal, nada del otro jueves, follar normalito, lo corriente, follar como todo el mundo, vaya, ¿me entiendes?". Y ella que le contestaba, a pesar de ser miércoles: "Sí, sí, no te preocupes, te entiendo perfectamente, sé lo que quieres decir".

En cambio, esta tarde, en la biblioteca Agustí Centelles, un hombre que no conozco de nada y de más de ochenta años me ha explicado, alzando la voz como si no estuviéramos en ninguna biblioteca, que había encontrado en el libro de crónicas sobre la ciudad de Barcelona, La història del Circ a Barcelona, ​​de Ramón Bech y Batlle, una referencia de un hecho que él vivió personalmente y que fotografió convenientemente un tal Josep Vinyes. Ocurrió, me ha dicho, en el año 1952 en la Plaza de Cataluña en pleno día, i fue el avistamiento de una docena de platos voladores no identificados. Yo le he escuchado por educación y sin saber qué decir ante la avalancha de datos ufológicos que me ha proporcionado de avistamientos en todo el mundo, pero el hombre estaba tan entusiasmado contándomelo que incluso el personal de la Biblioteca le ha llamado la atención y le ha dicho que hiciera el favor de bajar la voz.

Quien no bajó nunca la voz fue Jordi Carbonell que el pasado día 22 nos abandonó.

El 11 de septiembre de 1976, Albert, Jordi y un servidor, los tres que salimos en la fotografía desenfocada que encabeza estas palabras, nos encontrábamos en Sant Boi oyendo a Jordi Carbonell decir con voz tranquila “que la prudencia no nos haga traidores”, y decirlo para seguir siendo fiel a una causa que aquel día de 1976 ya era vieja de siglos.

8 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Veig que la quotidianitat d'un mes d'agost dona per a molt, tot ik fres 3 dies i mig de vacances...
3,50 euros l'hora és una prova de que la clase obrera ja no existeix i els sindicats així com els drets dels treballadors tampoc. Quan a Carbonell, ha estat un dels pocs (no sé si dir-li polític) posem, home polític, íntegre i lùcid, una rara avis veient el que tenim.

salut

Anónimo dijo...

En general la gent vol això, una cosa normaleta, com tothom. Un moment de plaer, un sopar amb els amics una remullada a la piscina... Però quan viure es paga a 3,5 euros l'hora hi ha alguna cosa que no va. És indigne. Hi ha molts morts als fossars i a les cunetes (perdona que ho descrigui així); massa gent s'hi ha jugat la pell com perquè perdem en no res la misèria aconseguida durant el segle XX. No només no hi ha classe obrera, com molt bé diu el Puigcarbó, sinó que hi torna a haver esclaus.

Tot Barcelona dijo...

Esto de los 3.50 me ha quitado de las casillas.
Estoy con Francesc y el Enric...mucha gente en las cunetas para tanta multinacional billonaria.

El peletero dijo...

La majoria de les vegades la clau de la nostra vida, quotidiana o no, el trobem en les petites coses, Francesc, és en elles on rau el codi que desxifra les grans. Aquesta és la raó d’un diari, esbrinar en el falsament ensopit dia dia, els enigmes que una simple conversa d’ascensor amaga.

És cert, i tothom ja ho sap, la classe obrera es va extingir com un dinosaure del Juràssic, el que ja no sé és si ho va fer a canvi d’algun plat de llenties.

Descansi en pau Jordi Carbonell i que el seu consell no sigui en va.

El peletero dijo...

Els pous, els clots i els forats de tota mena són plens de cadàvers, Enric. Cadàvers d’aquells que només tenien set de justícia i que únicament pretenien ser feliços d’una manera normal, nada del otro jueves.

Tot i que, si no era molt demanar, també volien ser-ho tota la setmana, no només els dijous que hi ha paella; i que alhora ningú pretengués convertir-los en esclaus com ho fan aquests sous de merda. Aquest és el futur que ve.

La neboda d’aquest amic que em vaig retrobar al funeral, però, té que prendre una decisió relativa als mesos de les seves vacances d’estudiant. Ella no vol ser una gandula, té que donar un sí o un no a la oferta de treball,o canvi d’aquest treball d’esclava acceptar o no les vacances pagades del seu oncle. Què fer?, com va dir Lenin. La noia té un dilema, un dilema que malgrat formar part d’un gran corrent de la història i estar en els fonaments dels nostres conceptes bàsics del que és just, ha de resoldre com si només l’afectés a ella, com si fos una qüestió estrictament personal i privada.

El peletero dijo...

Sí, Miquel, a mi també em treu de polleguera, no hi ha dret!, però, com li deia a l’Enric, aquesta noia ha de donar un sí o un no. La seva sort és que ningú depèn d’ella, no té fills ni persones al seu càrrec i, també és cert, que pot triar rebutjar alhora la feina esclavista i les vacances de luxe del seu oncle, i fer de voluntària en alguna de les moltes causes solidàries que hi ha, l’oferta és immensa, això sí, no cobrarà cap euro per les hores que hi dediqui, ni tan sols 3,50.

Anónimo dijo...

Hi estic d'acord, Xavier. Ha de prendre la decisió com si només li afectés a ella. I jo, en el seu lloc, l'acceptaria per l'experiència que comporta.

El peletero dijo...

Jo faria el mateix, Enric.