Pedro Alonso en el personatge de cap de seguretat de l'ambaixada espanyola a Bangkok.
Diari d’estiu. (5)
Orgasmes per la
finestra.
Ara que som ja en
ple estiu, les finestres de les cases romanen obertes permetent-nos sentir d’una
manera totalment indiscreta el que escolten, parlen o fan els nostres veïns.
Des dels programes de televisió, la música, les seves converses, les seves
baralles, i els seus orgasmes. Aquestes finestres obertes són millor que la més
perfecta xarxa social, tot és a la vista, millor dit, a l’oïda. Els ulls els
podem tancar per a no mirar, però les orelles no tenen parpelles.
En una ocasió,
una parella es va plantar al meu aparador i vaig sentir, sense que ells se
n’adonessin que els escoltava, que criticaven despectivament unes pedres
pintades pel meu germà i que jo venia com a peces de decoració. No em vaig
poder estar, em va molestar i em van ofendre els seus comentaris poc educats, i
així els hi vaig dir, directament i sense embuts. El noi es va encarar amb mi molt
agressivament per retreure’m que era molt lleig escoltar converses alienes.
Tenia raó, la tenia tot i que per defensar-me vaig argumentar que la seva
conversa era a casa meva i que tenia dret a replicar-la.
Aquest dilluns
passat va acabar a Antena 3 la sèrie La
embajada, on es narra una història de corrupció a l’ambaixada espanyola a
Bangkok. D’ella el que m’ha cridat més l’atenció, ha estat un personatge
aparentment secundari i al que no se li dona una resolució final en el relat. Aquest
personatge és el cap de seguretat de l’ambaixada, un policia destinat, se
suposa, per protegir a les persones que allà treballen i per establir i vigilar
el correcte funcionament de tota la seguretat de la delegació diplomàtica. I,
naturalment també, per denunciar a les autoritats espanyoles els delictes que
ell, en la seva tasca professional, pugui detectar si és el cas.
El cas, però, és
que, efectivament, aquest policia fa molt bé la seva feina, vigilant a tothom,
tenint de tots arxius, dades, gravacions sonores i visuals, fotografies
compromeses de tota mena, sexuals també, recollint un munt d’informació que,
com diu ell mateix, n’hi hauria prou per fer titulars durant tot una any
seguit.
Té proves
contundents, que qualsevol jutge acceptaria immediatament, de tots els delictes
i crims que s’han comés, perquè també hi hagut assassinats, extorsions,
segrestos, prevaricació, xantatges, comissions il·legals, blanqueig de diners,
quasi tots el delictes que hi ha en el codi penal espanyol s’han comés a
l’ambaixada de Bangkok.
Aquest policia,
el cap de seguretat, diu en diverses ocasions al llarg de la sèrie que la seva
missió i el seu deure és protegir i defensar els interessos d’Espanya i que per
això no fa pas altra cosa que, segons sembla rebent instruccions superiors,
amagar-ho tot, procurar amb el seu màxim zel que res es faci públic. La seva
idea de justícia consisteix no en desvelar els crims i dur-los a la justícia,
sinó en tapar-los, pel bé d’Espanya.
El seus superiors
el pressionen al màxim en aquest sentit, volen que no hi hagin embolics a
l’ambaixada, que tot vagi com una seda, i en conseqüència, no sigui origen de
males notícies que, al ser publicades pels diaris, pertorbin la seva calma, la
seva vida fàcil, la d’ells, funcionaris de carrera, i la del ministre que també
prefereix la comoditat. En definitiva, que tot aparenti funcionar amb
normalitat i tranquil·litat, sense haver d’anar apagant focs que ningú ha
demanat perquè a Thailàndia fa molta calor.
Ahir, després de
veure una pel·lícula de la màfia russa, on un capo intenta esborrar les proves
que l’incriminen en una violació i mort d’una menor, i reflexionant sobre
aquesta sèrie espanyola i el país que l’ha fet, sobre les seves persones i els
seus oficis, m’entrava per la finestra un nou orgasme de la meva veïna. Caram!!,
aquesta noia no para!!, m’he dit tristot pensant amb mi en èpoques passades.
Tot plegat es
barrejava d’una manera cruel i surrealista amb les primeres notícies de
l’atemptat a Niça.
----------------------------------
Diario de verano. (5)
Orgasmos por la ventana.
Ahora que estamos ya en pleno verano, las ventanas de las
casas están abiertas permitiéndonos oír de una manera totalmente indiscreta lo
que escuchan, hablan o hacen nuestros vecinos. Desde los programas de
televisión, la música, sus conversaciones, sus peleas, y sus orgasmos. Estas
ventanas abiertas son mejor que la más perfecta red social, todo está a la
vista, mejor dicho, al oído. Los ojos los podemos cerrar para no mirar, pero las
orejas no tienen párpados.
En una ocasión, una pareja se plantó en mi escaparate y oí,
sin que ellos se dieran cuenta que los escuchaba, que criticaban despectivamente
unas piedras pintadas por mi hermano y que yo vendía como piezas de decoración.
No pude evitar, me molestó y me ofendieron sus comentarios poco educados, y así
se lo dije, directamente y sin rodeos. El chico se encaró conmigo muy agresivamente
para reprocharme que era muy feo escuchar conversaciones ajenas. Tenía razón,
la tenía aunque para defenderme argumenté que su conversación era en mi casa y
que tenía derecho a replicarla.
Este lunes pasado acabó en Antena 3 la serie La embajada, donde se narra una historia
de corrupción en la embajada española en Bangkok. De ella lo que me ha llamado
más la atención, ha sido un personaje aparentemente secundario y al que no se
le da una resolución final en el relato. Este personaje es el jefe de seguridad
de la embajada, un policía destinado, se supone, para proteger a las personas
que allí trabajan y para establecer y vigilar el correcto funcionamiento de
toda la seguridad de la delegación diplomática. Y, naturalmente también, para
denunciar a las autoridades españolas los delitos que él, en su tarea
profesional, pueda detectar si es el caso.
El caso, sin embargo, es que, efectivamente, este policía
hace muy bien su trabajo, vigilando a todos, teniendo de todos archivos, datos,
grabaciones sonoras y visuales, fotografías comprometidas de todo tipo,
sexuales también, recogiendo un montón de información que, como dice él mismo,
bastaría para hacer titulares durante todo un año seguido.
Tiene pruebas contundentes, que cualquier juez aceptaría
inmediatamente, de todos los delitos y crímenes que se han cometido, porque
también ha habido asesinatos, extorsiones, secuestros, prevaricación,
chantajes, comisiones ilegales, blanqueo de dinero, casi todos los delitos que
hay en el código penal español se han cometido en la embajada de Bangkok.
Este policía, el jefe de seguridad, dice en varias ocasiones
a lo largo de la serie que su misión y su deber es proteger y defender los
intereses de España y que por ello no hace otra cosa que, al parecer recibiendo
instrucciones superiores, ocultarlo todo, procurar con su máximo celo que nada
se haga público. Su idea de justicia consiste no en desvelar los crímenes y
llevarlos a la justicia, sino en taparlos, por el bien de España.
Sus superiores lo presionan al máximo en este sentido,
quieren que no haya líos en la embajada, que todo vaya como la seda, y en
consecuencia, no sea origen de malas noticias que, al ser publicadas por los
periódicos, perturben su calma, su vida fácil, la de ellos, funcionarios de carrera,
y la del ministro que también prefiere la comodidad. En definitiva, que todo
aparente funcionar con normalidad y tranquilidad, sin tener que ir apagando
fuegos que nadie ha pedido porque en Tailandia hace mucho calor.
Ayer, después de ver una película de la mafia rusa, donde un
capo intenta borrar las pruebas que le incriminan en una violación y muerte de
una menor, y reflexionando sobre esta serie española y el país que la ha hecho,
sobre sus personas y sus oficios, me entraba por la ventana un nuevo orgasmo de
mi vecina. ¡¡Caramba !!, ¡¡esta chica no para!!, me he dicho entristecido
pensando en mí en épocas pasadas.
Todo ello se mezclaba de una manera cruel y surrealista con
las primeras noticias del atentado de Niza.
8 comentarios:
DENUNCIA A LA VEÏNA CRIDANERA, podría anar a la garjola. Jo no ho faria, deixa-la que cardi.
De l'Ambaixada no et puc dir res, no he vist la serie, pero vaja, el personatge del de seguretat em sona.
Tampoco he visto ningún episodio de la embajada.
En realidad me limito a los telediarios y el de la 6 ya me está cansando, el Farreras se me pone muy teatrero.
Salut
La realitat té aquesta mania calidoscòpica. En un mateix espai hi poden confluir la ficció que ens recorda que les clavegueres estan habitades, les notícies que ens mostren escenes impactants com una pel·lícula d'acció i les hormones que tendeix irremissiblement a recordar-nos que, malgrat tot, la hipòfisi té les seves necessitats.
Durant molt temps, on visc va ser un lloc privilegiat. Ara ho és a mitges. Des de l'eixida tinc accés als sons de la privades, dels quals els orgasmes d'una veïna en són un monument. De matinada, de tant en tant es pot sorprendre des dels balcons les urgències d'alguna parella que arriben al portal i acaben allò que no és possible acabar escales amunt. Fa uns anys, a l'edifici de davant, hi havia una pensió que sistemàticament acollia alguna parella jova que, veient la proximitat del meu balcó i la meva presència fent la darrera cigarreta, deixava les portes obertes i oferia la seva intimitat sexual a l'espectador.
I la vida segueix.
Francesc: No, pobreta, no la penso pas denunciar, me'n faig càrrec, que s'ho passi bé que la vida és curta i estranya.
Salut
Era una bona sèrie, entretinguda.
Salut, Miquel, Una abraçada.
Exactament, Enric, la realitat és un calidoscopi, un pati de veïns i unes golfes plenes de pols on fa anys no entra ningú. I el meu blog, com pots veure, i des de fa anys, és només un diari personal.
Els orgasmes de les senyores sempre són, o acostumen a ser-ho, un monument digne de celebració i homenatge, un veritable patrimoni de l'humanitat que cal conserva com un tresor i que hauria de formar part d'algun dret fonamental reconegut per la ONU o la UNESCO, no sé. Ja m'entens.
Sentir-los per les finestres o les eixides em reconcilia amb aquest món tan estúpid i miserable en el que vivim.
Seria un bon colofó fer-ne un escultura o representació simbòlica i colocar-la en alguna de les torres de la nostra estimada Sagrada Família, no se m'acut millor lloc. ;-)
Totalment d'acord, Xavier. L'orgasme femení et reconcilia amb el món, amb la vida...
Je, je, Enric, :-)
Publicar un comentario