In Ictu Oculi, 2009 from greta alfaro on Vimeo.
Diari
de primavera (16)
El
sol del membrillo, 2a part.
En
una de les cartes que Vincent Van Gogh va enviar al seu germà, Theo, li
confessava que ell no era exactament un pintor de paisatges, i no ho era, deia el
Vincent, perquè en ells sempre hi hauria d'incloure figures humanes o vestigis
d'elles. Però s'equivocava, segons el meu parer, si suposava que això era un
menyscapte, una mena d'intrusisme, perquè en qualsevol paisatge, hi hagi o no
figures humanes, sempre trobem la seva olor, els seus vestigis, encara que sigui
en la fantasia que acompanya l'ordinari com són uns voltors alimentant-se en una
taula parada.
Leonardo
da Vinci, en el seu Tractat
de la pintura, li retreia a Botticelli que no li agradés el paisatge i
que considerés que aquest és un treball (pintar paisatges) inútil, perquè
segons sembla què va dir Botticelli n'hi ha prou amb "llançar una
esponja, plena de diversos colors, en una paret, per deixar en ella una taca on
es pot veure un bell paisatge".
Així
pensava Botticelli, però William Turner es preguntava en el seu Quadern
rescatat si, certament, no era l'ull humà el que encenia l'Univers.
Però també ens explicava que en un envà del seu llit: "han fet niu uns
minúsculs insectes de cap grisenca. Al principi vaig pensar que es tractava de
certes formigues que ja havia vist en els interiors de la Dogana. Vaig netejar
amb brea la zona, vaig instal·lar novament la fusta sobre el buit. De nit, el
soroll produït pels seus desplaçaments m'ha resultat commovedor. S'adverteix
que arrosseguen elements d'un costat a un altre, com si el propòsit fos
refundar ciutats o portar d'aquí cap allà una magnitud de matèria deplorable.
El dipòsit d'aquestes construccions deixa un polsim de cendra per sobre dels
sòcols. Quan en 1840 vaig pintar la vista de la Dogana: San Giorgio Maggiore, vaig
fer servir el polsim com a material de l'aquarel·la; la textura més clara
s'evidencia a la cúpula del campanar."
En
el somni que l’Antonio
López ens relatava a El sol del membrillo ens explicava una cosa que
tots hem pogut presenciar en les nostres vides més ordinàries, amb la família i
els amics que se'ns moren, amb els iogurts que caduquen en aquestes perennes
neveres buides o en l’agonia pròpia que no trigarem massa a viure. "Els
nostres peus estan enfonsats a la terra enfangada. Al nostre voltant, presos de
les seves branques, uns fruits rugosos pengen cada vegada més tous. Grans
taques van envaint la seva pell i en l'aire immòbil percebo la fermentació de
la seva carn. "
Una
cosa molt semblant, però molt més poètica d’acord al gran escriptor que també
era, li va escriure Vincent Van Gogh al seu germà, Théo: "A fora, està
tot molt trist, els camps són una veritable marga de blocs de terra negra amb
una mica de neu, i sovint jornades en què no hi ha res més que boira i fang; a
la tarda el sol vermell, i al matí els corbs, l'herba dessecada i la verdura
marcida que es podreixen, bosquets negres i les branques dels àlbers i dels
salzes eriçades, contra un cel trist, com una massa de filferro de pues. Això
no ho veig més que de passada, però està completament en harmonia amb els
interiors molt ombrívols en aquestes fosques jornades d'hivern ". ("Cartes
a Théo", V.V.G.)
Greta Alfaro és una famosa vídeo
artista i autora de les imatges que mostro a la capçalera, en la meva modesta
opinió, la seva millor obra. D'ella es diu que sap generar
situacions d'aparença fantàstica que, però, han estat creades a partir de
materials quotidians en espais ordinaris. Aquesta és, precisament, l'essència
de la paradoxa més gran, enfrontar la fantasia i la quimera amb allò que
succeeix de manera regular i habitual davant dels nostres ulls. Però, en aquest
cas, què és el fantasiós i què l'habitual? És la taula preparada una cosa i els
voltors allò altre, o a l'inrevés? O les dues coses són el mateix alhora?
Les
actuals no són jornades d'hivern, al contrari, la primavera s'està acabant i la
calor que ja comencem a patir m'ha obligat a encendre l'aire refrigerat de la
botiga, i amb ell també han tornat les formigues voladores. Si fos un noiet
jugaria a caçar-les, però si fos una d'elles somiaria amb ser un voltor al que
no li passaria pel cap somiar com a l’Antonio López tocar de peus enfonsats a
la terra enfangada, potser perquè als voltors no se'ls ocorre utilitzar cadires
per seure-s’hi a dinar.
-----------------------------------
Diario de primavera (16)
El sol del membrillo, 2ª parte.
En una de las cartas que
Vincent Van Gogh envió a su hermano, Theo, le confesaba que él no era exactamente
un pintor de paisajes, y no lo era, decía Vincent, porque en ellos siempre
habría de incluir figuras humanas o vestigios de ellas. Pero se equivocaba, según
mi parecer, si suponía que eso era un menoscabo, una especie de intrusismo, porque
en cualquier paisaje, haya o no figuras humanas, siempre encontramos su olor,
sus vestigios, aunque sea en la fantasía que acompaña lo ordinario como son unos
buitres alimentándose de una mesa dispuesta.
Leonardo da Vinci, en su Tratado de la pintura,
le reprochaba a Botticelli que no le gustara el paisaje y que considerara que
éste es un trabajo (pintar paisajes) inútil, porque según parece qué dijo Botticelli
basta con “lanzar una esponja, llena de diversos colores, en un muro, para
dejar en él una mancha donde se puede ver un bello paisaje”.
Así pensaba Botticelli, pero William
Turner se preguntaba en su Cuaderno
rescatado si, ciertamente, no era el ojo humano el que encendía el
Universo. Pero también nos explicaba que
en un tabique de su cama: “han anidado unos minúsculos insectos de cabeza grisácea. En un
principio pensé que se trataba de ciertas hormigas que ya había visto en los
interiores de la Dogana. Limpié con brea la zona, instalé nuevamente la madera
sobre el hueco. De noche, el ruido producido por sus desplazamientos me ha
resultado conmovedor. Se advierte que arrastran elementos de un lado a otro,
como si el propósito fuera refundar ciudades o llevar de aquí para allá una
magnitud de materia deplorable. El depósito de esas construcciones deja un
polvillo cetrino por encima de los zócalos. Cuando en 1840 pinté la Vista de la Dogana: San
Giorgio Maggiore, utilice el polvillo
como material de la acuarela; la textura más clara se evidencia en la cúpula
del campanario.”
En el sueño que Antonio López nos
relataba en El sol del membrillo nos contaba algo que todos hemos podido
presenciar en nuestras vidas más ordinarias, con la familia y los amigos que se
nos mueren, con los yogures que caducan en esas perennes neveras vacías o en la
agonía propia que no tardaremos demasiado en vivir. “Nuestros pies están
hundidos en la tierra embarrada. A nuestro alrededor, prendidos de sus ramas,
unos frutos rugosos cuelgan cada vez más blandos. Grandes manchas van
invadiendo su piel y en el aire inmóvil percibo la fermentación de su carne.”
Algo muy parecido, pero mucho más
poético acorde al gran escritor que también era, le escribío Vincent Van Gogh a
su hermano, Theo: “Afuera, está todo muy triste, los campos son una
verdadera marga de bloques de tierra negra con un poco de nieve, y a menudo
jornadas en las que no hay nada más que bruma y lodo; en la tarde el sol rojo,
y en la mañana los cuervos, la hierba desecada y la verdura marchita que se
pudren, bosquecillos negros y las ramas de los álamos y de los sauces erizadas,
contra un cielo triste, como una masa de alambre de púas. Esto no lo veo más
que de pasada, pero está completamente en armonía con los interiores muy
sombríos en estas oscuras jornadas de invierno”. ("Cartas a Théo",
V.V.G.)
Greta Alfaro es una famosa video artista y
autora de las imágenes que muestro en la cabecera, en mi modesta opinión, su
mejor obra. De ella se dice que sabe
generar situaciones de apariencia fantástica que, sin embargo, han sido creadas
a partir de materiales cotidianos en espacios ordinarios. Esta es,
precisamente, la esencia de la paradoja mayor, enfrentar la fantasía y la
quimera con aquello que sucede de manera regular y habitual delante de nuestros
ojos. Pero, en este caso, ¿qué es lo fantasioso y qué lo habitual? ¿Es la mesa
preparada lo uno y los buitres lo otro, o al revés? ¿O ambas cosas son lo mismo
a la vez?
Las actuales no son jornadas
de invierno, al contrario, la primavera se está acabando y el calor que ya
empezamos a sufrir me ha obligado a encender el aire refrigerado de la tienda,
y con él también han regresado las hormigas voladoras. Si fuera un chiquillo
jugaría a cazarlas, pero si fuera una de ellas soñaría con ser un buitre al que
no le pasaría por la cabeza soñar como Antonio López el tener los pies hundidos
en la tierra embarrada, tal vez porque a los buitres no se les ocurre usar
sillas para sentarse en ellas a comer.
4 comentarios:
Té alguns paisatges molt bons Van Gogh, cert és però, que afegir-hi gent és recurrent, en pintura i en fotografía que bé a ser el mateix. Dit això, Botticelli no deixa de tenir una certa raó quan diu el que diu sobre pintar els paisatges, és com els cel ennuvolats, ja pots pintar el cel que vulguis qued segur que s'ha pru¡oduït alguna vegada, pesr inversemblant que sembli, com aquest que vaig pintar un dia en un quadre...
http://talleretdart.blogspot.com.es/search/label/ELS%20QUADRES és l'ùltim el que hi ha una muntanya nevada a la dreta. De Greta Alfaro no en sabia res, ara la tajanejo.
Jo no crec, Francesc, que sigui recurrent, penso que en les arts visuals la figura humana ho és tot, el sentit i el significat, i que ho és per la seva presència explícita o per la seva absència.
Botticelli tenia raó, però ell només feia esment sense saber-ho a la capacitat humana de reconèixer figures on no hi són. D'això se'n diu pareidolia:
http://naukas.com/2016/05/16/la-pareidolia-y-su-novedoso-uso-en-medicina/?utm_source=feedly&utm_medium=rss&utm_campaign=la-pareidolia-y-su-novedoso-uso-en-medicina
Però en el meu post, el que a mi m'interessava destacar era la relació entre fantàstic i ordinari, fenòmen que, crec, en el video de la senyora Alfaro està molt ben inbricat.
Molt bon paisatge el teu, si senyor, felicitats!
El vídeo és impressionant! A mi la natura per ella mateixa no em diu res. Fa falta que hi intervingui la mà humana perquè el paisatge prengui sentit. Un camp de cultiu parcel·lat o una vall travessada per un camí diu molt més que la natura actuant d'esma.
Així és, Enric, i ho és perquè el paisatge és una invenció humana, una eina com qualsevol altre i que, com totes les eines, expliquen el món explicant-nos primer a nosaltres. A mi em passa com tu, necessito la petjada humana per a que el paisatge prengui sentit.
La mateixa escena de la Greta Alfaro no tindria cap mena de sentit sense la taula parada.
Publicar un comentario