Diari de
primavera (14)
El sol del
membrillo
No fa pas gaire
van tornar a passar per TV2 El sol del membrillo,
de Víctor Erice, una obra mestre del cinema espanyol i mundial sobradament coneguda.
En l’escena de la pel·lícula que encapçala aquest text hi surten cantant l’Antonio
López y el seu amic l’Enrique
Gran. Canten mentre el primer continua pintant sense defalliment el seu codonyer
i el segon aguanta, amb paciència i un pal, una fulla de l’arbre. Seria còmic
sinó fos tant seriós, diu l’Enrique a l’Antonio.
En aquesta escena
es torna a fer menció a la fotografia que l’Enrique està buscant perquè ha
perdut o no troba. Una fotografia en la que apareixen ells dos de jovenets amb
una amiga comuna, la Conxita, a les portes de l’Escola de Belles Arts de Sant
Fernando. Enrique l’intenta localitzar volent pensar que conservarà una còpia,
però no ho aconsegueix al no poder esbrinar, després de tants anys de no saber
res d’ella, exactament on ara viu la Conxita. Així que contrariat es conforma i
es veu a venir que haurà de renunciar a la foto i donar-la definitivament per
perduda, sabent que únicament podrà conservar el seu record. La imatge dels
tres formarà definitivament part d’un somni que s’acabarà escapant com s’escapa
un ocell quan li obres la porta de la gàbia.
L’altre dia
llegia a Katya Berger i els seus diàlegs epistolars Tiziano:
nimfa i pastor, amb el seu pare, John Berger. En ells ens
explica que quan va anar a Venècia l'any 1990 a visitar l'exposició de Tiziano,
va veure al pintor, ja vell, aparèixer com un fantasma, i a si mateixa també
convertida, segons les seves pròpies paraules, en "l'oli d’una pintura estès en un tros de tela. Això va ser el que em va fer
començar un diàleg amb John, el meu pare, ja que ell m'havia insinuat com la
vida acull a l'art i perquè ell sabia també, com ho sé jo, que tot se'ns
segueix escapant”.
La meva pregunta,
doncs, és inevitable: què és el que se'ns segueix escapant?
A alguns amics
els he passat La
insistència, un article d’un antic i estimat company d’estudis, Jordi Balló,
publicat a la Vanguardia, on ens diu que: “Al
llarg de 20 anys Cézanne va pintar més de 80 quadres sobre la muntanya de
Sainte-Victoire a les afores d'Aix-en-Provence. I que aquesta insistència
impassible, aquest tornar sobre el mateix motiu, establint les variacions d'una
mirada igual i diferent alhora, és un gest que impressiona fins i tot a molts
altres artistes i molt particularment als cineastes. (...) Aquesta observació
insistent sembla un camí interessant per a la creació contemporània. Els valors
de la lleugeresa semblen imposar-se com a element dominant en el nostre entorn:
passar d'una cosa a l'altra, tancar carpetes d'alguna cosa que ja està vist i
sentit. (...) Davant d'això s'imposa una altra ètica, que és la que proposava
Cesare Pavese, (...) la d'insistir en les coses, la de confiar que la realitat
d'un objecte, un gest o un paisatge ens regalarà alguna cosa desconeguda que
només els artistes de la insistència sabran desvetllar. Tornar sobre un mateix
tema no és un senyal d'escassetat d'idees: és per contra un gest resistent, de
no passar pàgina, de no crear indiferència. Com fan tants artistes que refan
aparentment un mateix camí per donar-nos signes de la seva substància, per
dir-nos que les coses no passen, ni tampoc s'obliden”.
El sol del membrillo és la història, com la de la fotografia perduda
de l’amic d’Antonio López, d’un fracàs al no poder pintar un codonyer i la llum
que l’il·lumina. La pel·lícula és un magnífic exemple d’aquesta insistència i
d’aquest fracàs reiterat on hi trobem, paradoxalment, l’èxit de l’ètica de la
que ens parla Jordi Balló. Una ètica rara, molt poc freqüent, una moral del
saber mirar que guaita el món com diu Wallace Stevens que ho
fa una merla, un món nevat, inert i buit de significats, un món que cal mirar i
remirar una i mil vegades.
Quan l’Antonio
López ens descriu el somni
que té al final de la pel·lícula d’Erice, ens diu que des del lloc on ell
observa l’escena no pot saber si els altres veuen el que ell veu, i suposar que: “Ningú sembla advertir que tots els codonys
s'estan podrint sota una llum que no sé com descriure: nítida i, alhora,
ombrívola, que tot ho converteix en metall i cendra. No és la llum de la nit.
Tampoc és la del crepuscle ni la de l'aurora”.
L’Antonio López té
aquest somni quan està sent també el model que pinta Maria Moreno, la seva
esposa, en un quadre que ella tenia abandonat i inacabat des de feia temps. Estirat
d’amunt d’un llit amb un cobrellit verd mentre deixa que la seva dona el pinti,
aguanta entre els dits una vella fotografia d’ell mateix amb un amic al Partenó
d’Atenes, i una pedra preciosa que a l’adormir-se li cau dels dits i que,
rodolant, va a parar als peus de la seva esposa que la recull del terra i la
diposita en una de les butxaques del vestit d’ell, per després tancar els llums,
anar-se’n i deixar-lo dormir tranquil·lament. Aquest brillant és la mateixa
bola de vidre, amb un paisatge nevat en el seu interior, que també li cau de
les mans al ciutadà Kane en el precís moment de morir i en la famosa pel·lícula
de l’Orson Wells. Gàbies o diamants que han perdut la seva llum.
Això que anomenem mort
canvia, quasi irònicament, l'ordre de les coses, les canvia de lloc i les
descol·loca d'una manera irreversible i definitiva. Aquest, en sí mateix, no és
pas un canvi d'ordre moral i sí merament físic, simplement comptable, un balanç
d’actius i passius, i sens dubte estètic també, que té a veure amb les
proporcions que aquestes coses mantenen entre elles, amb l'espai i amb el
temps. La moralitat del fet, però, sí es troba en la voluntat exercida, de
manera explícita i fefaent, de exposar a la vista de tothom aquest canvi
d’ubicació igual que van fer els germans Lumière el 1895 quan van filmar
l’arribada d’un tren o els obrers sortint d’una fàbrica.
El protagonista principal de
la pel·lícula de Víctor Erice és el temps, naturalment, però un temps especial
perquè l'eix que vertebra
l'art en general és sempre el temps
poètic, que és una forma també poètica d’anomenar a l'evocació perquè només
podem pintar allò que ja hem vist abans. Les diferents tècniques utilitzades
permeten la il·lusió de fixar un instant com si tingués lloc en el mateix
present. No obstant, és factible igualment figurar que els fets esdevenen fora
del temps, l'abstracció pretén tal proesa i fins i tot pensem que l’arriba a aconseguir
amb obres com el Quadrat negre de
Malèvitx, una pintura que al no tenir referents simbòlics positius pretén
situar-se més enllà al obtenir-los en la seva absència.
El sol del membrillo té un precedent formal, que no moral, en El misteri Picasso
de Henry-Georges Clouzot, obra en la que
el malagueny es passa tota l’estona en la que és filmat pintant quadres un rere
l’altre. Quan el director, en acabar el setè, li pregunta si es troba cansat,
Picasso li respon: "Cansat? té
gràcia, puc seguir tota la nit si vols...", al final n’acaba pintant
vint. Antonio López, en canvi, li respon a una noia, que li pregunta si no
seria més fàcil pintar una fotografia de l’arbre que l’arbre directament, que
ell, mentre el pinta l’acompanya, acompanya a l’arbre, el codonyer, un arbre de
temporada, de tardor. I jo afegeixo, que l’acompanya com si fos el mateix sol
que deu mirar el codony igual que la merla mira el món amb la llum indefinida
de la primera i l’última vegada de la vida.
Les màquines i
els artefactes de reproducció automàtica d'imatges són conceptualment neutres
com una radiografia o una ressonància magnètica, per aquesta raó en elles
apareixen més coses que les que volem veure, ossos trencats, pedres a la bufeta
de la fel, arteries obstruïdes o tumors malignes, per contra, en una pintura
només hi ha el que volem que hi hagi.
I què volem que
hi hagi?
És fàcil respondre
a aquesta pregunta, volem que hi hagi aquella part incomplerta del món que, com
deia Mikel Dufrenne,
la imaginació no aconseguirà completar mai; tot allò que diu la Katya Berger
que se’ns està escapant quan veu el fantasma del vell Tiziano i a sí mateixa
com l’oli d’una tela. Com ara també la fotografia perduda de l’Enrique Gran o
el sol que il·lumina el codonyer que intenta pintar l’Antonio Lòpez mentre la
música s’esmuny de la lletra igual que ho fa un ocell quan li obres la porta de
la gàbia.
Cariño, cariño
mío
Ramito de mejorana,
Espuma que lleva el río,
Lucero de la manyana.
Planté por Sevilla entera
Banderas de desafío
Y dice cada bandera:
“Cariño, cariño mío”.
Diario de primavera
(14)
El sol del
membrillo
No hace mucho
volvieron a pasar por TV2 El sol del membrillo,
de Víctor Erice, una obra maestra del cine español y mundial sobradamente
conocida. En la escena de la película que encabeza este texto aparecen cantando
Antonio López y su amigo Enrique
Gran. Cantan mientras el primero continúa pintando sin desfallecimiento su
membrillo y el segundo aguanta, con paciencia y un palo, una hoja del árbol.
Sería cómico si no fuera tan serio, dice Enrique a Antonio.
En esta escena se
vuelve a hacer mención a la fotografía que Enrique está buscando porque la ha
perdido o no la encuentra. Una fotografía en la que aparecen ellos dos de
jovencitos con una amiga común, Conchita, a las puertas de la Escuela de Bellas
Artes de San Fernando. Enrique la intenta localizar queriendo pensar que conservará
una copia, pero no lo consigue al no poder averiguar, después de tantos años de
no saber nada de ella, exactamente dónde vive ahora Conchita. Así que
contrariado se conforma y se ve venir que tendrá que renunciar a la foto y darla
definitivamente por perdida, sabiendo que únicamente podrá conservar su
recuerdo. La imagen de los tres formará definitivamente parte de un sueño que
se acabará escapando como se escapa un pájaro cuando le abres la puerta de la
jaula.
El otro día leía a
Katya Berger y sus diálogos epistolares Tiziano:
ninfa y pastor,
con su padre, John Berger.
En ellos nos cuenta que cuando fue a Venecia en 1990 a visitar la exposición de
Tiziano, vio al pintor, ya viejo, aparecer como un fantasma, y a sí misma también
convertida, según sus propias palabras, en "el aceite de una pintura
extendido en un trozo de tela. Esto fue lo que me hizo comenzar un diálogo con
John, mi padre, ya que él me había insinuado como la vida acoge al arte y
porque él sabía también, como lo sé yo, que todo se nos sigue escapando".
Mi pregunta, pues,
es inevitable: ¿qué es lo que se nos sigue escapando?
A algunos amigos les
he pasado La
insistencia, un artículo de un antiguo y querido compañero de estudios,
Jordi Balló, publicado en la Vanguardia, donde nos
dice que: "A lo largo de 20 años Cézanne pintó más de 80 cuadros sobre
la montaña de Sainte-Victoire en las afueras de Aix-en-Provence. Y que esta
insistencia impasible, este volver sobre el mismo motivo, estableciendo las
variaciones de una mirada igual y diferente a la vez, es un gesto que
impresiona incluso a muchos otros artistas y muy particularmente a los
cineastas. (...) Esta observación insistente parece un camino interesante para
la creación contemporánea. Los valores de la ligereza parecen imponerse como
elemento dominante en nuestro entorno: pasar de una cosa a la otra, cerrar
carpetas de algo que ya está visto y sentido. (...) Ante esto impone otra
ética, que es la que proponía Cesare Pavese, (...) la de insistir en las cosas,
la de confiar en que la realidad de un objeto, un gesto o un paisaje nos
regalará algo desconocido que sólo los artistas de la insistencia sabrán
desvelar. Volver sobre un mismo tema no es una señal de escasez de ideas: es
por el contrario un gesto resistente, de no pasar página, de no crear
indiferencia. Como hacen tantos artistas que rehacen aparentemente un mismo
camino para darnos signos de su sustancia, para decirnos que las cosas no
pasan, ni tampoco se olvidan".
El sol del membrillo es la historia, como la de la fotografía perdida del amigo de Antonio
López, de un fracaso al no poder pintar un membrillo y la luz que lo ilumina.
La película es un magnífico ejemplo de esa insistencia y de ese fracaso
reiterado donde encontramos, paradójicamente, el éxito de la ética de la que
nos habla Jordi Balló. Una ética rara, muy poco frecuente, una moral del saber
mirar que observa el mundo como dice Wallace Stevens que lo
hace un mirlo, un mundo nevado, inerte y vacío de significados, un mundo que hay
que mirar y remirar una y mil veces.
Cuando Antonio
López nos describe el sueño
que tiene al final de la película de Erice, nos dice que desde el lugar donde
él observa la escena no puede saber si los demás ven lo que él ve, y suponer
que: "Nadie parece advertir que todos los membrillos se están pudriendo
bajo una luz que no sé cómo describir: nítida y, a la vez, sombría, que todo lo
convierte en metal y ceniza. No es la luz de la noche. Tampoco es la del
crepúsculo ni la de la aurora".
Antonio López tiene
este sueño cuando está siendo también el modelo que pinta María Moreno, su
esposa, en un cuadro que ella tenía abandonado e inacabado desde hacía tiempo. Acostado
en una cama con una colcha verde mientras deja que su mujer lo pinte, sostiene entre
los dedos una vieja fotografía de él mismo con un amigo en el Partenón de
Atenas, y una piedra preciosa que al dormirse se le cae de los dedos y que,
rodando, va a parar a los pies de su esposa que la recoge del suelo y la
deposita en uno de los bolsillos del traje de él, para después apagar las
luces, irse y dejarlo dormir tranquilo. Este brillante es la misma bola de
cristal, con un paisaje nevado en su interior, que también se le cae de las
manos al ciudadano Kane en el preciso momento de morir y en la famosa película
de Orson Wells. Jaulas o diamantes que han perdido su luz.
Eso que llamamos
muerte cambia, casi irónicamente, el orden de las cosas, las cambia de lugar y
las descoloca de una manera irreversible y definitiva. Éste, en sí mismo, no es
un cambio de orden moral y sí meramente físico, simplemente contable, un
balance de activos y pasivos, y sin duda estético también, que tiene que ver
con las proporciones que estas cosas mantienen entre ellas, con el espacio y
con el tiempo. La moralidad del hecho, sin embargo, sí se encuentra en la
voluntad ejercida, de manera explícita y fehaciente, de exponer a la vista de todos
estos cambios de ubicación al igual que hicieron los hermanos Lumière en 1895
cuando filmaron la llegada de un tren o los obreros saliendo de una fábrica.
El protagonista
principal de la película de Víctor Erice es el tiempo, naturalmente, pero un
tiempo especial porque el eje que vertebra el arte en general es siempre el
tiempo poético, que es una forma también poética de llamar a la evocación y porque
sólo podemos pintar aquello que ya hemos visto antes. Las diferentes técnicas
utilizadas permiten la ilusión de fijar un instante como si tuviera lugar en el
mismo presente. No obstante, es factible igualmente figurar que los hechos
ocurren fuera del tiempo, la abstracción pretende tal proeza e incluso pensamos
que la llega a conseguir con obras como el Cuadrado negro de Malevich,
una pintura que al no tener referentes simbólicos positivos pretende situarse
más allá al obtenerlos en su ausencia.
El sol del
membrillo tiene un precedente formal, que no moral, en El misterio Picasso
de Henry-Georges Clouzot, obra en la que el malagueño se pasa todo el tiempo en
la que es filmado pintando cuadros uno tras otro. Cuando el director, al
terminar el séptimo, le pregunta si se encuentra cansado, Picasso le responde: "¿Cansado?
Tiene gracia, puedo seguir toda la noche si quiere...", al final acaba
pintando veinte. Antonio López, en cambio, le responde a una chica, que le
pregunta si no sería más fácil pintar una fotografía del árbol que el árbol
directamente, que él, mientras lo pinta lo acompaña, acompaña al árbol, el
membrillo, un árbol de temporada, de otoño. Y yo añado, que lo acompaña como si
fuera el mismo sol que debe mirar al membrillo igual que el mirlo mira el mundo
con la luz indefinida de la primera y la última vez de la vida.
Las máquinas y los
artefactos de reproducción automática de imágenes son conceptualmente neutros
como una radiografía o una resonancia magnética, por esta razón en ellas
aparecen más cosas que las que queremos ver, huesos rotos, piedras en la vejiga
biliar, arterias obstruidas o tumores malignos, por el contrario, en una
pintura sólo hay lo que queremos que haya.
¿Y qué queremos que
haya?
Es fácil responder
a esta pregunta, queremos que haya esa parte incompleta del mundo que, como
decía Mikel Dufrenne,
la imaginación no conseguirá completar nunca; eso que dice Katya Berger que se
nos está escapando cuando ve el fantasma del viejo Tiziano y a sí misma como el
aceite de una tela. Como también la fotografía perdida de Enrique Gran o el sol
que ilumina el membrillo que intenta pintar Antonio López mientras la música se
escapa de la letra igual que lo hace un pájaro cuando le abres la puerta de la jaula.
Cariño, cariño mío
Ramito de mejorana,
Espuma que lleva el río,
Lucero de la manyana.
Planté por Sevilla
entera
Banderas de desafío
Y dice cada bandera:
“Cariño, cariño mío”.
10 comentarios:
Els filòsofs porten segles donant-li voltes a la qüestió del temps. Si per uns és cíclic, per altres és lineal. S'ha arribat inclús a negar el concepte de temps, i també a supeditar-lo a la voluntat divina. Nietzsche parlava de l'etern retorn del mateix i Einstein, basant-se en les lleis de la física, va exposar la teoria de la relativitat. Els artistes han reflectit a la seva manera aquestes visions filosòfiques. Tiziano, citat per la filla de Berger, va pintar una al·legoria del temps, i Erice va reflectir l'obsessió d'Antonio López per copsar el codonyer fixant-lo en el present, mentre Enrique Gran buscava una fotografia que el retornés a un passat irrecuperable.
Sembla que tot lligui, fins i tot el brillant que rodola de la mà del pintor i cau als peus de María Moreno, ocupada en acabar un retrat potser tan inacabable com el quadre que pinta el seu marit. També rodola la bola de neu de Kane, l'objecte fetitxe. Rosebud és la infantesa perduda, allò que s'esmuny de les mans i és indefinible; la espuma que lleva el río, com passava amb el riu d'Heràclit, flueix i roman alhora, com els records, com el temps.
No he vist el sol del membrillo, potser perquè no m'agrada com pinta Antonio López, curiosament hi ha un altre madrileny - jove - Antonio Castelló Avilleira que es dedica a l'hiperrealisme pintant fruites amb molt d'encert, però tampoc és del meu estil, prefereixo les maldestres pomes de Cezanne i la seva obsessió al final de la seva vida amb el món Sant Victorie, que a cada quadre anava reduint pinzellades, cada vegada més despullat.
Y eso, FRANCESC, porque Cezanne, cada vez que pintaba el mismo tema era más viejo, tal como suena, y pasaba ya de lo supérfluo, de lo que él ya no daba importancia, de lo que creía que ya sobraba. Sólo se centraba en lo escencial. Y aquí entra el concepto del tiempo.
Salut
Tot se'ns escapa, amic Xavier! Del record en podem fer dues imatges. Una, ideal: la que dibuixa el paradís de la infantesa, esporgant tot allò que entenem com a secundari. L'altra, radiogràfica, intentant explicar tota aquella "brossa" que orbita la imatge ideal que ens hem fet del passat.
Així és, Sícoris, els filòsofs i els artistes també, igual que els físics, porten segles donant voltes a al molí que no acaba de triturar del tot bé aquest gra.
Tot lliga perquè, com si pintéssim un quadre, ens ho fem venir bé i només hi posem allò que ens interessa. Un riu sempre queda bé i és la millor metàfora del pas del temps.
De la pel•lícula del Victor Erice sempre m’ha interessat la seva mirada, filmar un pintor que, precisament, no està intentant pintar el temps en el seu devenir, sinó un temps congelat en un instant, just aquell en que el sol il•lumina per poca estona la copa del seu codonyer. Aquesta, naturalment, és un pretensió vana només perquè és impossible, però no ho és el coratge que representa pintar un impossible, com viure la vida que sabem s’acabarà, que sabem que la perdrem com la fotografia de l’Enrique, perquè la veritat de l’art, i jo diria que de la vida també, anomenada poesia , és la capacitat de suportar el dolor que causa l’experiència del temps. Aquesta és la dimensió moral de la cosa, la que a mi m’interessa, no únicament filosòfica o física (que també), i aquesta, em sembla a mi, és la que traspua la pel•lícula i la pintura, la fotografia perduda i l’article del Jordi Balló. Una moral o una ètica que com diu el Jordi, ja no és gairebé del present.
En la historia de la pintura, Francesc, hi ha diferents moments i etapes, una d’elles és quan els pintors comencen a sortir dels seus tallers per pintar, sortir als carrers, als camps i pintar a la gent i el paisatge com ells consideren millor. Acceptant, naturalment i perquè no els hi queda més remei, el vent, la pluja, el moviment del sol, els núvols, etc. Antonio López segueix aquesta ja centenària tradició. Antonio López és també fill de l’excel•lent tradició barroca de la pintura espanyola i d’aquella manera de pintar que en la tècnica va anticipar els impressionistes i en la mirada desengelada del gran Velázquez, la modernitat.
Antonio López és un dels grans pintors espanyols de tots el temps i Víctor Erice un dels grans cineastes espanyols de tots els temps.
A mi no m’ha agradat mai Cezanne, Miquel, és una qüestió personal que no té res a veure amb el reconeixement del seu valor i la seva importància en la Història de la Pintura occidental. És un pintor que va anticipar moltes de les cosses que després a mi no m’han agradat. És un pintor, per a mi, sense anima, on en tota la seva pintura dominava la idea platònica de buscar la forma primordial. Anava, en bona part, pel camí adequat, però en la direcció contraria en la que, per exemple, camina l’Antonio López.
Dius molt bé que en cada quadre anava eliminant pinzellades, i si la vida l’hagués deixat hagués acabat pintant el Quadrat negre de Malevitx o s’hagués dedicat a jugar a la petanca.
O a fer-se budista.
A mi em dona la sensació que l’Antonio López està intentant esborrar no només la brossa que orbita la imatge ideal, sinó també la brossa que es troba just en el seu centre i que fa, precisament, que la convertim en ideal. Aquesta, crec, és la seva pretensió, però el temps, en el seu devenir ho impedeix.
Cezanne, i quasi tots els moderns que van sortir a partir d’ell, pretenien això, accedir a l’ull de l’huracà, però la majoria, com Cezanne, es van equivocar de direcció com li dic al Miquel, convertint-se en el contrari d’allò que pretenien, convertir-se amb pintors platònics.
Però tot això només són elucubracions i opinions d’aficionats com jo, qüestions molt interessants de les que s’han escrit tones de paperam.
Confieso, no he visto la película. Dicen que es una maravilla, usted también lo dice, y debe serlo, no lo dudo, y confío en usted, palabrita, pero me da una pereza tremenda y Antonio López me resulta antipático, por qué? pues no lo sé pero es así y pensar en estar dos horas contemplando a este señor y su membrillo, y el sol y la luz, y ahora aquí para luego allá... no, no me seduce nada, la verdad.
Pues eso, que tal vez algún día pero de momento me causa rechazo y tengo tanto por ver y contemplar que... pues que la cambio por otra y ya está, jeje.
Pero entiendo lo que quiere decir y comparto el mirar de Pavese: la insistencia sobre el uno y no el vértigo de asomarse a todo para terminar por no ver.
Y aún así todo se nos sigue escapando y se nos escapará y esa sensación nos acompaña, acompañará, en cada momento. Y ese todo es el tiempo, amigo mío, ah del tiempo y sus engaños, vestido de obra de arte, de película, de membrillo, de ola o de volcán que retener. Espejismos por no mirar, por no pararse a pensar.
"Volando voy, volando vengo, por el camino yo me entretengo". siempre se me ocurre esta estrofa, pueril y sencilla, que define a la perfección el tiempo. Y el susto.
Besos y manecillas.
Por suerte ahora, querida Marga, nadie tiene que ver o leer lo que no le apetece.
En este caso, como en otros, a mí me gusta y me interesa conocer la “cocina” de aquello por lo que siento una atracción especial, un interés. De pequeñito he visto pintar i dibujar a mi hermano y tanto entonces como ahora me quedo encantando viendo cómo lo hace, seguir su proceso mental y físico, la mecánica, sus avances y retrocesos, sus errores y aciertos. En todo ello veo algo que no se encuentra, ni muchísimo menos, en la obra terminada, pero que también la cuenta, a ella y a otra cosa que no se puede pintar ni ver si no estás al lado haciendo el fisgón o el mirón. Convirtiéndome en espectador “fantasma” aprendo y logro saber cosas que se perderían o que sólo sabría el que las hace, y que son fundamentales.
Sé que ha entendido el sentido del post al que también he de reconocer que sólo debe de ser de interés para personas “interesadas”, valga la redundancia, en este tipo de cosas o elucubraciones, y que a otras les debe de aburrir soberanamente, pero a estas alturas ya no nos importa, ¿verdad? A mí no, yo hablo de aquello que me importa a mí y aquello que me emociona, y aquello que realmente me aporta algo nuevo aunque sea sobre algo viejo, aquello que insiste en encontrar qué es lo que se nos sigue escapando.
Antonio López, él, no debe de ser un hombre especialmente simpático, ya se ve de qué manera habla y responde, tajante, castellano, sobrio y cortante. Pero yo soy un hombre más de ese realismo que de la abstracción, supongo que tiene que ver con el carácter de cada uno, no solamente con el “gusto”.
No se imagina usted la colección de relojes de sol de Barcelona y alrededores que tiene catalogados Miquel, es un verdadero cazador de ellos. Relojes que si están bien colocados y equilibrados nunca retrasan ni avanzan, no hay que darles cuerda ni requieren demasiado mantenimiento excepto el de que las señales y marcas continúen siendo visibles para todos y no se desgasten. ¿Sabe usted cómo se construye un reloj de sol? Tiene toda una técnica muy elaborada, no es fácil y es el resultado de una insistencia también, de una perseverancia en la observación paciente desde los tiempos de Matusalén, una observación como la que nos muestra Erice en esta película. Incluso algunos, hay anécdota famosa en Cataluña (seguramente falsa), que queriendo preservar el reloj de la intemperie le pusieron una cubierta fija para que no se mojara cuando llovía. Ya se puede imaginar que acabaron convertidos en el hazme reír del país.
“Volando voy, volando vengo, y por el camino, yo me entretengo” nos define a nosotros dentro del tiempo mientras vamos plantando banderas de desafío.
Besos como los debe dar un reloj de sol que ignoro cómo deben ser, pero que para saberlo habremos de estar atentos.
Publicar un comentario