Diari d’hivern (13)
In Dreams.
Les meves relacions amb el diable sempre han basculat
entre la curiositat i el recel, el rebuig i l’atracció malsana com suposo li
succeeix a gairebé tothom. Aquests sentiments, però, sempre han estat mutus,
ell també sent per tots nosaltres el mateix interès i aprensió. Sigui com
sigui, i pel que respecte a mi, el tracte fins ara ha estat aparent, educat,
fins i tot civilitzat i absolutament hipòcrita malgrat la seva naturalesa gens
humana i més propera a les bèsties rabioses que a les persones.
Tracte correcte, però, com dic, mai sincer i sempre trampós, mentider i
facinerós, sense ocultar, això sí, ni la sospita ni l'aprensió recíproca. Tracte
correcte sense fer-nos mal ni arribar a l’extrem tant absurd d’aquella afirmació de
lògica de primer grau que assevera que afirmar que “sempre menteixo” és una contradicció en els termes al posar de
manifest que “mentir” i “sempre” són dues expressions excloents
que em fan pensar que entre ell i jo sempre ha estat clar l’afany de saber més
l’un de l’altre, tot i no ignorant que aquest interès no l’ha mogut, ni el mou
altre cosa per ambdues bandes, que l’egoisme i una por a la por més espantosa
que la por sola.
Fa uns dies acabava
un post dient que gràcies a no sé què la música va començar a no ser un bé
escàs. I en un d’anterior m’entretenia en la descripció d’una escena
cinematogràfica per acabar afirmant que la música és cosa nostra i no pas del
diable, malgrat que al diable li agrada la música tant com ens agrada a
nosaltres. L’Enric H. March
em comentava que Déu i el diable s’havien anat intercanviant el principi i el
final del temps segons el seu esdevenir anava prenent consciència en l’entramat
i el garbuix biològic que som, perquè, em deia ell, temps i consciència no es poden separar. I aquest binomi és la música,
que pot ser un concert de Bach o un fil musical d'ascensor. Però, sens dubte,
la música és nostra i no pas del diable. L’Enric té tota la raó, i en té tanta
que ni el diable estaria en desacord amb ell perquè segurament li respondria el
mateix que li vagi respondre jo, que fora del temps tot és silenciós.
L’escena que descrivia en aquest post anterior és d’una
pel·lícula del David Lynch
i la que encapçala el d’avui també; aquella era un somni, un succés
absolutament oníric, i en aquesta un cantant de pega simula que canta In Dreams
de Roy Orbison. En ella podem veure de nou al diable amb l’aspecte de Denis
Hooper cridant que: “All right. Let's hit
the fokin' road, we're givin' our neighbor a joy ride. Let's get on with it.
Bye, Ben. Anyone, uh, want to go on a joy ride with us. How about you? Huh? Now
it's dark. Let's FOK. I'll fok anything that moves.”
La Viquipèdia ens diu que In Dreams és una cançó que parla d’un amor perdut i que a Roy
Orbison li va venir la inspiració dormint. I també que la cançó, al tenir una estructura única en set
moviments musicals i ser cantada a través de dues vuitenes, es troba més
enllà de l'abast de la majoria dels cantants de rock and roll.
L’amor perdut és una ferida del diable, però el somni,
l’habitació vermella, les dones grasses que surten darrera de portes que duen a
estances que no veiem, les ulleres de Roy Orbison, m’indiquen, sense por a
equivocar-me, que tot plegat és obra nostre i no d’ell, malgrat que el diable
no satisfà el seu afany cantant en un karaoke: “go to
sleep, everything is alright”.
In dreams I walk with you
In dreams I talk to you
In dreams you're mine all the time
We're together in dreams, in dreams
In dreams I talk to you
In dreams you're mine all the time
We're together in dreams, in dreams
--------------------------------
Diario
de invierno (13)
In Dreams.
Mis
relaciones con el diablo siempre han basculado entre la curiosidad y el recelo,
el rechazo y la atracción malsana como supongo le sucede a casi todos. Estos
sentimientos, sin embargo, siempre han sido mutuos, él también siente por todos
nosotros el mismo interés y aprensión. Sea como sea, y por lo que respecta a
mí, el trato hasta ahora ha sido aparente, educado, incluso civilizado y
absolutamente hipócrita a pesar de su naturaleza nada humana y más cercana a
las bestias rabiosas que a las personas.
Trato
correcto, pero, como digo, nunca sincero y siempre tramposo, mentiroso y
facineroso, sin ocultar, eso sí, ni la sospecha ni la aprensión recíproca.
Trato correcto sin hacernos daño ni llegar al extremo absurdo de aquella afirmación de lógica de primer grado
que asevera que afirmar que "siempre
miento" es una contradicción en los términos al poner de manifiesto
que "mentir" y "siempre" son dos expresiones
excluyentes que me hacen pensar que entre él y yo siempre ha estado claro el
afán de saber más el uno del otro, aunque no ignorando que este interés no lo
ha movido, ni lo mueve otra cosa por ambas partes, que el egoísmo y un miedo al
miedo más espantoso que el miedo solo.
Hace
unos días terminaba un post diciendo que gracias a no sé qué la música comenzó
a no ser un bien escaso. Y en uno anterior me entretenía en la descripción de
una escena cinematográfica para terminar afirmando que la música es cosa nuestra
y no del diablo, aunque al diablo le gusta la música tanto como nos gusta a
nosotros. Enric H. March me comentaba que Dios y el diablo se habían ido
intercambiando el principio y el final del tiempo según su devenir iba tomando
conciencia en el entramado y la maraña biológica que somos, porque, me decía
él, el tiempo y la conciencia no se
pueden separar. Y este binomio es la música, que puede ser un concierto de Bach
o un hilo musical de ascensor. Pero, sin duda, la música es nuestra y no del
diablo. Enric tiene toda la razón, y tiene tanta que ni el diablo estaría
en desacuerdo con él porque seguramente le respondería lo mismo que yo le
respondí, que fuera del tiempo todo es silencioso.
La
escena que describía en este post anterior es de una película de David Lynch y
la que encabeza el de hoy también; aquella era un sueño, un suceso
absolutamente onírico, y en esta un cantante de pega simula que canta In Dreams de Roy Orbison. En ella
podemos ver de nuevo al diablo con el aspecto de Denis Hooper gritando que: “All right. Let's hit
the fokin' road, we're givin' our neighbor a joy ride. Let's get on with it.
Bye, Ben. Anyone, uh, want to go on a joy ride with us. How about you? Huh? Now
it's dark. Let's FOK. I'll fok anything that moves.”
La
Wikipedia nos dice que In Dreams es
una canción que habla de un amor perdido y que a Roy Orbison le vino la
inspiración durmiendo. Y también que la canción, al tener una estructura única en siete movimientos
musicales y ser cantada a través de dos octavas, se encuentra más allá del
alcance de la mayoría de los cantantes de rock and roll.
El
amor perdido es una herida del diablo, pero el sueño, la habitación roja, las
mujeres gordas que salen detrás de puertas que llevan a estancias que no vemos
y las gafas de Roy Orbison, me indican, sin temor a equivocarme, que todo es
obra nuestra y no de él, a pesar de que el diablo no satisface su afán cantando
en un karaoke: "go to sleep, everything is alright"
In dreams I walk with you
In dreams I talk to you
In dreams you're mine all the time
We're together in dreams, in dreams
In dreams I talk to you
In dreams you're mine all the time
We're together in dreams, in dreams
2 comentarios:
Des dels somnis (la part menys controlable de nosaltres) fins l'art, passant pel mirall que cada matí reflecteix la nostra imatge és un intent descomunal per controlar l'espai i el temps que donen sentit a la nostra presència en el món a través de convencions socials. La resta és alienació. Però n'hi ha prou que dos bojos comparteixin una visió del món perquè es torni real. Per això ens emmirallem; per reconeixe'ns i no sentir-nos aliens al món.
Disculpa Enric per respondre tant tard, però han estat uns dies complicats, gens dolents, però sí complicats.
Crec que diem el mateix si afirmo que La veritat de l'art, anomenada també poesia, és la capacitat de suportar el dolor que causa l'experiència del temps.
http://www.el-peletero.com/2008/10/el-peleterola-verdad.html
Publicar un comentario