Conte de Nadal

Diari de tardor (21)

Conte de Nadal.

Del blog de Gregorio Luri llegeixo: Tres postulats bàsics de la pedagogia New Age: La realitat s'adaptarà a les nostres pretensions si aquestes són ben intencionades. Quan els orientals necessitin treballadors feliços, nosaltres estarem preparats per al repte. La psicologia fa innecessària la política.

-------------------------------------

El meu pretès conte de Nadal, en realitat, és només un gest, la simple transcripció del pròleg de Javier Pérez Andújar  a un conte, aquest sí veritablement de Nadal, de Jules Verne, publicat en una edició recent de la Diputació de Barcelona. Un pròleg, però, que alhora i per ell mateix és també tot un conte de Nadal escrit amb el rigor i l’entusiasme contagiós que sempre caracteritza al senyor Pérez Andújar.

Ho és el pròleg, ho és el conte de Jules Verne i ho són també els ideals educatius que la vella tradició democràtica, republicana i obrerista va fer seus ja fa molts anys, tots ells són contes de Nadal, entusiastes i contagiosos.

Ideals, però, en veritable perill de desaparèixer, extints per l’estultícia i niciesa profunda de la que han fet gala bona part dels seus antics defensors en les darreres sis o set dècades, traint a la justícia i el deure que van contraure al defensar amb la insolència de l’ignorant aquests principis que hem anunciat al començament.

-------------------------------------

Pròleg a El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi bemoll, Jules Verne, Diputació de Barcelona, 2005.

Verne és la confiança de l’ideal republicà en la instrucció pública, i per això la literatura de Verne és una literatura didàctica, plena d’invents i descobriments. En això Verne és un  fill del segle XIX, però també és el pare d’un gènere de novel·la que arribarà fins al segle XXI, la novel·la científica. Estipulant-ho mitjançant contracte, i des de l’inici de la seva relació amb Verne, el seu editor, Pierre-Jules Hetzel, un republicà laïcista que havia participat en la proclamació de la II República francesa i que havia viscut a l’exili, exigirà a l’autor obres d’acord amb l’ideari pedagògic dels republicans. D’aquesta manera, Verne concebrà totes les seves novel·les, fins i tot després de la mort d’aquest editor, amb el propòsit de formar la joventut, des de la primera que va escriure, Cinc setmanes en Globus (apareguda l’anyn1863), fins a les que van ser-li publicades pòstumament, com La caça del meteor (1908).

Abans d’editar-li les novel·les en llibre, Hetzel va publicar cadascuna de les aventures de Verne en fulletons dins de les pàgines del Magasin d’Education et Récreation, una revista de la seva propietat, de periodicitat quinzenal, destinada, com s’indica explícitament a la capçalera, a l’educació i a l’oci de les famílies, el lema de la qual era “Per l’educació al sufragi universal”. A Verne, el seu editor li demana que divulgui d’una forma accessible els avenços i coneixements científics i geogràfics del seu segle, i així el novel·lista anirà publicant any rere any els Viatges Extraordinaris, una col·lecció de més de seixanta novel·les que transcorren de vegades al pol nord, d’altres al pol sud, o bé al centre de la Terra, o al voltant del món, o al voltant de la Lluna, o a bord d’un globus, o d’un submarí.

Verne i Hetzel compartien la confiança en el progrés i l’interès pel socialisme utòpic i, sobretot, pels escrits del comte de Saint-Simon. Autor i editor van creure, amb Saint-Simon, que en el futur la humanitat arribaria a una edat d’or regida per la ciència i el coneixement. Hetzel fou un idealista que havia traçat un pla editorial basat en revistes com el Magasin d’Education et de Recreation, i en col·leccions literàries, com els Viatges Extraordinaris, amb el que volia contribuir a la millora de la societat. I Verne, un corredor de borsa de 34 anys que es dedicava a escriure peces de vodevil, va sorgir d’entre la bohèmia parisina com l’autèntica gallina dels ous d’or de Hetzel. Verne acabava d’inventar un tipus de novel·la on cabia tot el que pretenia l’ideari del progressisme (ciència, tecnologia, geografia, personatges modèlics, cortesia, urbanitat, aventures, etc.) i que a més, es vendria com xurros.

Existeix poca obra literària de Verne al marge de les novel·les que integren els seus Viatges Extraordinaris, als quals va entregar-se en cos i ànima. El conte que llegireu a continuació, El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi bemoll, és una d’aquestes peces rares de l’autor. Va aparèixer  publicat originalment el desembre de 1893, a la revista parisina Le Figaro Illustré, acompanyat de vuit gravats de Félicien de Myrbach, i es tracta d’un autèntic conte de Nadal, amb infants molt educats i encuriosits, professors severs, lliçons inacabables, molt de fred, neu en abundància, una església amb problemes, una missa del gall memorable, personatges pintorescos i visitants meravellosos.

A punt de fer 66 anys, el Verne que va posar la seva escriptura al servei de l’ideari pedagògic republicà es transforma en aquest conte en un d’aquests milers i milers d’infants per als quals havia escrit al llarg de tota la seva vida. És, sens dubte, ja s’ha dit, un conte de Nadal on se celebra la bondat i s’explica que la felicitat es troba per damunt de qualsevol diferència, sobre tot de les petites, i que al cap i a la fi la felicitat descansa sobre la tolerància. Però també aquest conte és un homenatge de Verne a la infància en una província i, en el fons, un gest de reafirmació de la seva confiança en l’escola com a mitjà de millora de la societat i de les persones.

Aquest conte va ser escrit i publicat l’any de la mort de Jules Ferry, el polític de la III República que havia creat les lleis que van decretar que l’escola francesa era laica, gratuïta i obligatòria. Per tal de divulgar l’esperit educatiu que havia promogut aquestes lleis, Ferry va formar un cos de mestres procedents de totes les classes socials. Aquests mestres van encarregar-se d’explicar en una escola i una altra, de cap a cap de França, el seu ideal de laïcisme, racionalisme i tolerància. Com que anaven vestits de negre, se’ls va anomenar els “hússars negres de la República”.

A la seva manera, ja s’ha dit, Verne i el seu amic editor, Pierres-Jules Hetzel, mort alguns anys abans que es publiqués aquest relat, havien treballat per aquest mateix ideal, i l’havien dut a llars de tota condició amb les seves revistes, novel·les, biblioteques familiars..., A la seva manera, que és la manera de la gent que creu en els llibres, Hetzel i Verne van alimentar la flama de la confiança en el progrés, que, per dir-ho a la manera de l’escriptor, és la flama que brilla al far de la fi del món.

Javier Pérez Andújar

-------------------------------------

Diario de otoño (21)

Cuento de Navidad.

Del blog de Gregorio Luir leo: Tres postulados básicos de la pedagogía New Age: La realidad se adaptará a nuestras pretensiones si éstas son bien intencionadas. Cuando los orientales necesiten trabajadores felices, nosotros estaremos preparados para el reto. La psicología hace innecesaria la política.

-------------------------------------

Mi pretendido cuento de Navidad, en realidad, es sólo un gesto, la simple transcripción del prólogo de Javier Pérez Andújar a un cuento, este sí verdaderamente de Navidad, de Julio Verne, publicado en una edición reciente de la Diputación de Barcelona. Un prólogo, sin embargo, que a la vez y por él mismo es también todo un cuento de Navidad escrito con el rigor y entusiasmo contagioso que siempre caracteriza al señor Pérez Andújar.

Lo es el prólogo, lo es el cuento de Julio Verne y lo son también los ideales educativos que la vieja tradición democrática, republicana y obrerista hizo suyos hace ya muchos años, todos ellos son cuentos de Navidad, entusiastas y contagiosos.

Ideales, no obstante, en verdadero peligro de desaparecer, extintos por la estulticia y necedad profunda de la que han hecho gala buena parte de sus antiguos defensores en las últimas seis o siete décadas, traicionando a la justicia y el deber que contrajeron al defender con la insolencia del ignorante estos principios que hemos anunciado al comienzo.

-------------------------------------

Prólogo a El señor Re sostenido y la señorita Mi bemol, Julio Verne, Diputación de Barcelona, ​​2005.

Verne es la confianza del ideal republicano en la instrucción pública, por lo que la literatura de Verne es una literatura didáctica, llena de inventos y descubrimientos. En esto Verne es un hijo del siglo XIX, pero también es el padre de un género de novela que llegará hasta el siglo XXI, la novela científica. Estipulándose mediante contrato, y desde el inicio de su relación con Verne, su editor, Pierre-Jules Hetzel, un republicano laicista que había participado en la proclamación de la II República francesa y que había vivido en el exilio, exigirá al autor obras de acuerdo con el ideario pedagógico de los republicanos. De este modo, Verne concebirá todas sus novelas, incluso después de la muerte de este editor, con el propósito de formar a la juventud, desde la primera que escribió, Cinco semanas en Globo (aparecida el año1863), hasta las que le fueron  publicadas póstumamente, como La caza del meteoro (1908).

Antes de editar le las novelas en libro, Hetzel publicó cada una de las aventuras de Verne en folletines dentro de las páginas del Magasin d’Education et Récreation, una revista de su propiedad, de periodicidad quincenal, destinada, como indica explícitamente en la cabecera, a la educación y al ocio de las familias, el lema era "Por la educación al sufragio universal". A Verne, su editor le pide que divulgue de una forma accesible los avances y conocimientos científicos y geográficos de su siglo, y así el novelista irá publicando año tras año los Viajes Extraordinarios, una colección de más de sesenta novelas que transcurren a veces en el polo norte, otros en el polo sur, o bien en el centro de la Tierra, o alrededor del mundo, o alrededor de la Luna, o a bordo de un globo, o de un submarino .

Verne y Hetzel compartían la confianza en el progreso y el interés por el socialismo utópico y, sobre todo, por los escritos del conde de Saint-Simon. Autor y editor creyeron, con Saint-Simon, que en el futuro la humanidad llegaría a una edad de oro regida por la ciencia y el conocimiento. Hetzel fue un idealista que había trazado un plan editorial basado en revistas como el Magasin d’Education et Récreation, y en colecciones literarias, como los Viajes Extraordinarios, con el que quería contribuir a la mejora de la sociedad. Y Verne, un corredor de bolsa de 34 años que se dedicaba a escribir piezas de vodevil, surgió de entre la bohemia parisina como la auténtica gallina de los huevos de oro de Hetzel. Verne acababa de inventar un tipo de novela donde cabía todo lo que pretendía el ideario del progresismo (ciencia, tecnología, geografía, personajes modélicos, cortesía, urbanidad, aventuras, etc.) y que además, se vendería como churros.

Existe poca obra literaria de Verne al margen de las novelas que integran sus Viajes Extraordinarios, a los que se entregó en cuerpo y alma. El cuento que leeréis a continuación, El señor Re sostenido y la señorita Mi bemol, es una de estas piezas raras del autor. Apareció publicado originalmente en diciembre de 1893, en la revista parisina Le Figaro Illustré, acompañado de ocho grabados de Félicien de Myrbach, y se trata de un auténtico cuento de Navidad, con niños muy educados y curiosos, profesores severos, lecciones interminables, mucho frío, nieve en abundancia, una iglesia con problemas, una misa del gallo memorable, personajes pintorescos y visitantes maravillosos.

A punto de cumplir 66 años, el Verne que puso su escritura al servicio del ideario pedagógico republicano se transforma en este cuento en uno de estos miles y miles de niños para los que había escrito a lo largo de toda su vida. Es, sin duda, ya se ha dicho, un cuento de Navidad donde se celebra la bondad y explica que la felicidad se encuentra por encima de cualquier diferencia, sobre todo de las pequeñas, y que al fin y al cabo la felicidad descansa sobre la tolerancia. Pero también este cuento es un homenaje de Verne a la infancia en una provincia y, en el fondo, un gesto de reafirmación de su confianza en la escuela como medio de mejora de la sociedad y de las personas.

Este cuento fue escrito y publicado el año de la muerte de Jules Ferry, el político de la III República que había creado las leyes que decretaron que la escuela francesa era laica, gratuita y obligatoria. Con el fin de divulgar el espíritu educativo que habían promovido estas leyes, Ferry formó un cuerpo de maestros procedentes de todas las clases sociales. Estos maestros se encargaron de explicar en una escuela y otra, de punta a punta de Francia, su ideal de laicismo, racionalismo y tolerancia. Como iban vestidos de negro, se les llamó los "húsares negros de la República".

A su manera, ya se ha dicho, Verne y su amigo editor, Pierres-Jules Hetzel, muerto algunos años antes de que se publicara este relato, habían trabajado por este mismo ideal, y lo habían llevado a hogares de toda condición con sus revistas, novelas, bibliotecas familiares..., A su manera, que es la forma de la gente que cree en los libros, Hetzel y Verne alimentaron la llama de la confianza en el progreso, que, por decirlo a la manera del escritor, es la llama que brilla en el faro del fin del mundo.

Javier Pérez Andújar 

Jules Verne