Diari d’estiu (2)
Catalunya.
Quan vaig llegir Homage
to Catalonia de George Orwell empès pel meu entusiasme juvenil vaig
tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit
a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu
lloc, en canvi, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i
minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres
aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets
de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra
civil.
Aquells fets
terribles i estúpids, una guerra civil dins d’una altra guerra civil, posen en
evidència i senyalen amb l’índex temible de l’acusació encertada el que José
María Aznar, antic President del Govern espanyol, va gairebé profetitzar no fa
pas molts mesos: que abans que es tranqués Espanya es trencaria Catalunya.
Potser José María Aznar oblida, com gairebé tots els espanyols, que Espanya va
ser la primera que va trencar Catalunya.
Cal recordar
doncs, que uns quants segles enrere, Velázquez, el millor i més gran pintor que
ha existit mai, va ser, d’acord al càrrec que ostentava dins de la Cort de
Felip IV, l’encarregat d’organitzar les celebracions que van tenir lloc el 7 de
novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, als límits
del País Basc Nord, per a festejar l’acord que va significar el
Tractat dels Pirineus entre els representants de Felip IV de Castella i
III d'Aragó i Lluís XIV de França, que posava fi a la Guerra dels Trenta anys i
per el qual es cedia a França el comtat del Rosselló i part del de la
Cerdanya. Tractat que va ser signat i acordat sense consultar com era obligat a
les Corts Catalanes i amagant-ho oficialment fins a les Corts de
Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori, com era inevitable,
des de 1660.
Aquest, com és
evident, és un fet ja molt antic que com aigua passada no hauria de moure cap
molí, o sí, però que contrasta de manera extraordinària amb la secular i tòpica
reivindicació espanyola de Gibraltar que ja causa vergonya aliena i que fa que
un servidor, i com jo molts altres, es senti molt més proper a un ciutadà de
Perpinyà que d’un de Cadis, l’un és com un familiar i l’altre, el de Cadis,
només un veí llunyà i tan aliè a mi com gairebé pot ser-ho un argentí de la
Patagònia o un britànic de les illes Falkland.
Només cinquanta
cinc anys després i com a final d’una altre guerra, la de Successió, es
proclamava el Decret de Nova Planta on s’assimilaven els antics territoris de
la Corona d’Aragó a les lleis de Castella. Amb aquest Decret el rei d’Espanya
ja no tindria ni el feixuc deure ni l’obligació formal i legal de consultar a
les Corts Catalanes res que tingués a veure amb Catalunya, ni tan sols com
s’havia de fer o no s’havia de fer el pa amb tomàquet, perquè simplement ja no
existien, havien quedat eradicades, esborrades com aquell que passa pàgina.
El Decret, però,
va tenir una de les conseqüències econòmiques més paradoxals de la història
ibèrica: permetre a aquests territoris –que gràcies al Decret ja eren oficial i
administrativament part del nucli dur d’Espanya– comerciar amb Amèrica que fins
aquell moment tenien absolutament prohibit. La paradoxa està en que aquest va
ser un dels motors de la prosperitat catalana i una oportunitat que Catalunya
no va deixar perdre i que es va consolidar després amb la Revolució Industrial
i les conseqüències econòmiques, socials, culturals i polítiques que tot plegat
va significar, entre elles la creació per Prat de la Riba de la Mancomunitat de
Catalunya, el primer organisme i els fonaments de la moderna autonomia catalana
que Primo de Ribera va també eradicar per donar lloc paradoxalment, anys més
tard amb l’adveniment de la II República espanyola, a la restauració de la
vella institució catalana d’autogovern creada l’any 1359, la Generalitat de
Catalunya i que Franco també va suprimir.
Però jo em
continuo preguntant insistentment on dimonis és, o què coi significa per a un
britànic la paraula “homenatge” i el per què George Orwell va titular així el seu
llibre on no sé veure l’homenatge a Catalunya per en lloc; penso sincerament
que més li hagués valgut titular-lo
Homenatge als espanyols, sobre tot després d’escriure: “Tinc molts mals records d’Espanya, però
molts pocs mal records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una
generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és
el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una
forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda
eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita”. És,
però, aquest paràgraf veritablement un elogi als espanyols o tot el contrari?
Què significa que pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i
consistència que un estat totalitari modern necessita? El de Franco va durar
quaranta anys que no és precisament poca cosa en quant a consistència i
eficiència. Les democràcies no han de ser també consistents i eficients, o han
de ser estables segons el que dèiem que diu i aconsella l’Equilibri
de Nash?
La primera
entrevista que van tenir l’Adolfo Suárez i Josep Tarradellas va ser un complet
fracàs, no es van posar d’acord absolutament en res, però al sortir del Palau
de la Moncloa i al tenir que respondre a les preguntes dels periodistes que
l’esperaven sobre com havia anat l’entrevista amb el President del Govern
espanyol, en Josep Tarradellas va respondre com un murri que molt bé, que
estava molt content, que tot havia anat de manera magnífica i que s’havien
posat d’acord en gairebé totes les qüestions i que l’acord era pròxim i imminent.
Aquesta mentida de gat vell que va ser publicada immediatament en tots els
diaris i radiada per totes les emissores va descol·locar a Suárez i d’una
manera inesperada va desencallar les negociacions i va permetre que la Generalitat
de Catalunya fos l’única institució republicana que fou reconeguda com a tal en
la Transició gracies a un Decret que la va restablir i que va permetre a Josep
Tarradellas continuar sent, dins encara de la legalitat franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del
Movimiento, el cent vint-i-cinquè President de la Generalitat, un President
sense poder ni pressupost, però igual que De Gaulle en la Segona Guerra Mundial
amb tota la força del simbolisme d’una Institució que representava a un país.
El senyor de
Ballantrae, The Master of Ballantrae, és una novel·la que va escriure Robert Louis Stevenson i que va publicar el 1888. El 1953 es va portar al cinema amb Errol
Flynn i Roger Livesey en els papers principals i William Keighley en el de
director, convertint-se en una de les pel·lícules d’aventures millors de la
història del cinema. La narració ens parla del retorn el 1745 de Carles Eduard Estuard a Escòcia per prendre el tron al rei Jordi II del Regne Unit de la casa de Hannover i restaurar la casa Estuard. El senyor de Ballantrae, escocès de soca-rel, veient
els problemes que s’acostaven es troba en un dilema per tal de salvaguardar el
patrimoni familiar que perillarà si fa una aposta equivocada i es decanta pel bàndol
perdedor. Així doncs, pren una solució salomònica enviant a un dels fills a
lluitar al costat de Carles Eduard Estuard i a l’altre fill a les files del rei Jordi II del Regne Unit, amb la promesa fervent dels dos germans de que el
guanyador ajudarà i empararà al perdedor. És a dir, obliga als germans a
prendre la solució col·laborativa en el dilema del presoner
del que parlàvem en l’anterior post dedicat a Espanya. Però després
les coses surten com surten perquè les persones són com són i res es pot
preveure ni res és segur, un dels germans, el que es troba en el bàndol
guanyador, traeix al germà que es veu obligat a fugir al Carib vivint allí fantàstiques
aventures.
El restabliment
de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977 derrogant la
corresponent llei franquista de 1938 i mantenint estalvi el fil de la tradició
simbòlica catalana, no només va retornar les coses a l’estat en que Franco les
havia trobat al començar la guerra sinó que igualment va representar un
reconeixement als quaranta anys en que la institució catalana havia perviscut
en la clandestinitat gràcies a la tossuderia d’uns i als ajuts econòmics de
molts altres que van impedir literalment que els Presidents de la Generalitat
en l’exili es morissin de fam, ells i les seves famílies. Entre els samaritans,
sorprenentment, es trobava Joan Antoni Samaranch i Torelló, el futur President
del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona i falangista reconegut
però que sabia, igual que ho sabia el senyor de Ballantrae, que no és bo dipositar totes les pomes en una
sola cistella perquè, vulguis que no, tard o d’hora, algú haurà de curar als
ferits i recompondre el desastre després de la derrota sigui quin sigui el
resultat de la batalla.
No sé si la
noblesa de la que parla George Orwell dels espanyols té en compte aquesta mena
de qüestions, ho desconec, no puc penetrar en la ment d’aquell excel·lent escriptor
i periodista britànic ja mort, però dubto que un trotskista convençut com era
ell considerés noble aquesta classe de comportament i de lògica moral que, per
el contrari, és fàcil de qualificar com a cínica. Més aviat penso que és tota
una altre cosa, que precisament fa referència a que la noblesa hispànica ho és
perquè posa sempre totes les pomes en una sola cistella, variant eficient del
presoner que traeix al seu company. Per què?, perquè no han considerat que la
seva existència com a poble, tribu, tropa, comunitat de veïns, o grup humà que
conviu plegat, pugui estar mai en perill, ni se'ls hi passa pel cap, raó per la que el senyor José María
Aznar va dir el que va dir, que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Esperem
doncs, si això és així i això acaba succeint, que Catalunya es trenca o és la
mateixa Espanya la que acaba de nou trencant Catalunya com el Regne Unit ho va fer també amb
Irlanda, que algú a Catalunya faci de senyor de Ballantrae i reculli els ferits i recompongui el desastre després de la
derrota, sigui quin sigui el resultat de la batalla.
La raó aparent i
visible que mou al fill del senyor de Ballantrae a trair al seu altre germà que
ha de fugir escàpol per a salvar la vida és la cobdícia i la deslleialtat
miserable, però el veritable motiu és una noia, la bonica promesa del seu germà
de la que ell també està enamorat. Ja tenia raó John Nash a
l’afirmar que les noies guapes sempre porten problemes!, quina és, doncs, la
noia guapa dels catalans?, no ho podria assegurar, però molt em temo que
nosaltres mateixos, naturalment.
---------
Pintura de
Jacques Laumosnier (1638-1715) on veiem a Felip IV i Lluís XIV acordant el Tractat
dels Pirineus. Museo de Tessé. El 6 d’agost de 1660, nou mesos després d’aquestes
celebracions a la illa dels Faisans i només amb 61 anys d’edat, va morir Velázquez,
ja sé que això no fa al cas, però...
---------------------------------------
Diario de verano (2)
Cataluña.
Cuando leí Homage to
Catalonia de George Orwell empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la
decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a
Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba; en su lugar, en
cambio, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa,
típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su
participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de la
otra guerra civil.
Aquellos hechos terribles y estúpidos, una guerra civil
dentro de otra guerra civil, ponen en evidencia y señalan con el índice temible
de la acusación acertada lo que José Mª Aznar, antiguo Presidente del Gobierno
español, casi profetizó no hace muchos meses: que antes que se rompiera España
se rompería Cataluña. Quizás Aznar olvida, como casi todos los españoles, que
España fue la primera que rompió Cataluña.
Hay que recordar entonces, que varios siglos atrás, Velázquez,
el mejor y más gran pintor que ha existido nunca, fue, de acuerdo al cargo que
ostentaba dentro de la Corte de Felipe IV, el encargado de organizar las
celebraciones que tuvieron lugar el 7 de noviembre de 1659 en la isla de los
Faisanes, en el río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte, para festejar
el acuerdo que significó el Tratado de
los Pirineos entre los representantes de Felipe IV de Castilla y III de
Aragón y Luis XIV de Francia, que ponía fin a la Guerra de los Treinta años y
por el que se cedía a Francia el condado del Rosellón y parte del de la
Cerdanya. Tratado que fue firmado y acordado sin consultar como era obligado a
las Cortes Catalanas y escondiéndolo oficialmente hasta las Cortes de Barcelona
de 1702, aunque fue público y notorio, como era inevitable, desde 1660.
Éste, como es evidente, es un hecho ya muy antiguo que como
agua pasada no debería mover ningún molino, o sí, pero que contrasta de manera
extraordinaria con la secular y tópica reivindicación española de Gibraltar que
ya causa vergüenza ajena y que hace que un servidor, y como yo tantos otros, se
sienta mucho más cercano a un ciudadano de Perpiñán que a uno de Cádiz, el
primero es como un familiar y el otro, el de Cádiz, sólo un vecino lejano y tan
ajeno a mí como casi puede serlo un argentino de la Patagonia o un británico de
las islas Falkland.
Sólo cincuenta cinco años después y como final de otra
guerra, la de Sucesión, se proclamaba el Decreto
de Nueva Planta donde se asimilaban los antiguos territorios de la Corona
de Aragón a las leyes de Castilla. Con este Decreto el rey de España ya no
tendría ni el farragoso deber ni la obligación formal y legal de consultar a
las Cortes Catalanas nada que tuviera que ver con Cataluña, ni siquiera cómo se
debía de hacer o no el pan con tomate, porque simplemente ya no
existían, habían quedado erradicadas, abolidas, borradas como aquel que pasa página.
El Decreto, sin embargo, tuvo una de las consecuencias
económicas más paradójicas de la historia ibérica: permitir a estos territorios
-que gracias al Decreto ya eran oficial y administrativamente parte del núcleo
duro de España- comerciar con América que hasta ese momento tenían
absolutamente prohibido. La paradoja está en que este fue uno de los motores de
la prosperidad catalana y una oportunidad que Cataluña no dejó perder y que se
consolidó después con la Revolución Industrial y las consecuencias económicas,
sociales, culturales y políticas que todo ello significó, entre ellas la
creación por Prat de la Riba de la Mancomunidad de Cataluña, el primer
organismo y los cimientos de la moderna autonomía catalana que Primo de
Ribera también abolió para dar lugar paradójicamente, años más tarde con el
advenimiento de la II República española, a la restauración de la vieja
institución catalana de autogobierno creada en 1359, la Generalitat de Cataluña,
y que Franco también suprimió.
Pero yo me sigo preguntando insistentemente dónde demonios
está, o qué diablos significa para un británico la palabra
"homenaje" y el por qué George Orwell tituló así su libro donde no sé
ver el homenaje a Cataluña por ninguna parte; pienso sinceramente que más le
hubiera valido titularlo Homenaje a los
españoles, sobre todo después de escribir: "Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de
los españoles. (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de
nobleza, que no son propias del siglo XX. Esto es lo que permite esperar que en
España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y
tolerable. Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un
estado totalitario moderno necesita". ¿Es, sin embargo, este párrafo
verdaderamente un elogio a los españoles, o todo lo contrario? ¿Qué significa
que pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado
totalitario moderno necesita? El de Franco duró cuarenta años que no es
precisamente poco en cuanto a consistencia y eficiencia. ¿Las democracias no
deben ser también consistentes y eficientes, o deben ser estables según lo que decíamos
que dice y aconseja el Equilibrio de Nash?
La primera entrevista que tuvieron Adolfo Suárez y Josep
Tarradellas fue un completo fracaso, no se pusieron de acuerdo absolutamente en
nada, pero al salir del Palacio de la Moncloa y al tener que responder a las
preguntas de los periodistas que le esperaban sobre cómo había ido la
entrevista con el Presidente del Gobierno, Josep Tarradellas respondió como un
pícaro que muy bien, que estaba muy contento, que todo había ido de forma
magnífica y que se habían puesto de acuerdo en casi todas las cuestiones y que
el acuerdo era cercano e inminente. Esta mentira de gato viejo que fue
publicada inmediatamente en todos los diarios y radiada por todas las emisoras descolocó
a Suárez y de una manera inesperada desatascó las negociaciones y permitió que
la Generalidad de Cataluña fuera la única institución republicana que fue
reconocida como tal en la Transición gracias a un Decreto que la restableció y
que permitió a Josep Tarradellas seguir siendo, dentro aún de la legalidad
franquista del Fuero de los Españoles
y los Principios del Movimiento, el
cien vigésimo quinto presidente de la Generalitat, un Presidente sin poder ni
presupuesto, pero al igual que De Gaulle en la Segunda Guerra Mundial con toda
la fuerza del simbolismo de una Institución que representaba a un país.
El señor de Ballantrae, The
Master of Ballantrae, es una novela que escribió Robert Louis Stevenson y
que publicó en 1888. En 1953 se llevó al cine con Errol Flynn y Roger Livesey
en los papeles principales y William Keighley en el de director, convirtiéndose
en una de las películas de aventuras mejores de la historia del cine. La narración
nos habla del regreso en 1745 de Carlos Eduardo Estuardo a Escocia para tomar
el trono al rey Jorge II del Reino Unido de la casa de Hannover y restaurar la
casa Estuardo. El señor de Ballantrae, escocés de pura cepa, viendo los
problemas que se acercaban se encuentra en un dilema para salvaguardar el
patrimonio familiar que peligrará si hace una apuesta equivocada y se decanta
por el bando perdedor. Así pues, toma una solución salomónica enviando a uno de
los hijos a luchar junto a Carlos Eduardo Estuardo y al otro hijo a las filas
del rey Jorge II del Reino Unido, con la promesa ferviente de los dos hermanos
de que el ganador ayudará y amparará al perdedor. Es decir, obliga a los hermanos
a tomar la solución colaborativa en el dilema del prisionero
del que hablábamos en el anterior post dedicado a España. Pero después
las cosas salen como salen porque las personas son como son y nada se puede
prever ni nada es seguro, uno de los hermanos, el que se encuentra en el bando
ganador, traiciona al otro hermano que se ve obligado a huir al Caribe viviendo
allí fantásticas aventuras.
El restablecimiento de la Generalidad de Cataluña el 29 de
septiembre de 1977 deroga la correspondiente ley franquista de 1938 manteniendo
a salvo el hilo de la tradición simbólica catalana, no sólo devolviendo las
cosas al estado en que Franco las había encontrado al comenzar la guerra sino
que igualmente representó un reconocimiento a los cuarenta años en que la
institución catalana había pervivido en la clandestinidad gracias a la
terquedad de unos y a las ayudas económicas de muchos otros que impidieron
literalmente que los Presidentes de la Generalitat en el exilio se murieran de
hambre, ellos y sus familias. Entre los samaritanos, sorprendentemente, se
encontraba Juan Antonio Samaranch y Torelló, el futuro Presidente del COI
forjador de la candidatura olímpica de Barcelona y falangista reconocido pero
que sabía, al igual que lo sabía el señor de Ballantrae, que no es bueno
depositar todas las manzanas en una sola canasta porque, quieras que no, tarde
o temprano, alguien tendrá que curar a los heridos y recomponer el desastre
tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla.
No sé si la nobleza de la que habla George Orwell de los
españoles tiene en cuenta este tipo de cuestiones, lo desconozco, no puedo
penetrar en la mente de aquel excelente escritor y periodista británico ya
fallecido, pero dudo que un trotskista convencido como era él considerara noble
esta clase de comportamiento y de lógica moral que, por el contrario, es fácil
de calificar como cínica. Más bien pienso que es toda otra cosa, que
precisamente hace referencia a que la nobleza hispánica lo es porque pone
siempre todas las manzanas en una sola canasta, variante eficiente del
prisionero que traiciona a su compañero. ¿Por qué?, porque no han considerado
que su existencia como pueblo, tribu, tropa, comunidad de vecinos o grupo humano
que convive unido, pueda estar nunca en peligro, ni se les pasa por la cabeza, por
eso es por lo que el señor Aznar dijo lo que dijo, que antes se rompería
Cataluña que España. Esperemos pues, si esto es así y esto acaba sucediendo, que
Cataluña se rompa, o es la misma España la que termina de nuevo rompiendo Cataluña como el Reino
Unido lo hizo también con Irlanda, que alguien en Cataluña haga de señor de
Ballantrae y recoja los heridos y recomponga el desastre después de la derrota,
sea cual sea el resultado de la batalla.
La razón aparente y visible que mueve al hijo del señor de
Ballantrae a traicionar a su otro hermano que tiene que huir fugitivo para
salvar la vida es la codicia y la deslealtad miserable, pero el verdadero motivo
es una chica, la bella prometida de su hermano de la que él también está
enamorado. ¡Ya tenía razón John Nash al afirmar
que las chicas guapas siempre traen problemas!, ¿quién es, pues, la chica guapa
de los catalanes?, no lo podría asegurar, pero mucho me temo que nosotros
mismos, naturalmente.
Pintura de Jacques Laumosnier
(1638-1715) donde vemos a Felipe IV y Luis XIV acordando el Tratado de los
Pirineos. Museo de Tessé. El 6 de agosto de 1660, nueve meses después de estas
celebraciones en la isla de los Faisanes y sólo con 61 años de edad, murió
Velázquez, ya sé que esto no viene a cuento, pero...
3 comentarios:
A Irlanda també hi va haver la penosa guerra civil entre Collins i De Valera, suposo que no és fàcil alliberar-te d'un estat opressor. Et posen trampes i és fàcil caure-hi, no està mai clar com s'han de fer les coses, partim de la feblesa de la no normalitat vers la fortalesa de qui té l'oficialitat. Hem de ser autocomprensius potser i tolerar més les contradiccions. També com a individus. Sap greu com aquí ens tirem els plats pel cap. Un espanyol llest s'asseuria amb un bol de crispetes a veure com ho fem. I potser el mateix sempre ha passat amb la dreta (més unida) i l'esquerra (més crítica i plena de matisos i més fragmentada).
PS- recordarem aquest post quan anem a la Catalunya Nord a l'agost
Tens tota la raó, Xitus, però no ens podem permetre el luxe de ser condescendents, aquella guerra civil nostre ens va fer perdre l’altra i tenir quaranta anys de franquisme que encara arrosseguem. Cada cop queda menys temps, temps històric em refereixo, i aquest és un joc o no si val cometre errors. Com bé dius els espanyols no han de fer més que el que fan, mirar l’espectacle des de la barrera.
Cada poble té els seus mites, pels espanyols Gibraltar és importantíssim, cabdal!, perquè també explica la seva idiosincràsia, i les dimensions i característiques del que és el seu orgull i el seu concepte de dignitat, però això de la Catalunya Nord!!, la què??
Salut.
Publicar un comentario