Analogies

Diari de primavera (1)

Analogies.

En un post anterior li deia al meu amic Alfred Hitchcock que no estava enamorat de la Grace, però era, naturalment, mentida, y en el darrer post de l’hivern demanava cantant, a la manera de Richard Hawley, que s'obrís una porta, però ho feia com Mircea Eliade ens diu que ho fa en moltes ocasions el pensament arcaic, servint-se de imatges en la que la pròpia estructura inclou la contradicció (parells d'oposats ), imatges literàries del tipus: trobar una porta en un mur que no n’ofereix cap.

Per això parlava dels parcs i jardins, i parlant d'ells ho feia dels Παράδεισος (paradeisos) que no són pas altra cosa que símbols primordials, vedats tancats laberíntics sense entrada ni sortida, però que recordem haver habitat en algun instant. I potser per això Mircea Eliade afegeix al dir-nos també que tota nostàlgia sembla ser la nostàlgia del paradís.

Qualsevol sap, o hauria de saber, que "la variant més estesa del simbolisme del Centre és l'Arbre Còsmic, que es troba enmig de l'Univers, i que sosté com un eix i un pilar els tres Móns: el cel, la terra i l’infern". (Imatges i símbols, Mircea Eliade)

I una flor? Bromes apart i fora de les cursileries dels enamorats, o les que trobem en els casaments, banquets, batejos, funerals i aniversaris, no podem pas comparar una flor amb un arbre ni amb la poma d'Eva o la que li va lliurar Paris a Afrodita en el seu famós judici, però en el Diccionari dels símbols de Juan-Eduardo Cirlot llegim a la entrada corresponent que la flor, "per la seva naturalesa, és símbol de la fugacitat de les coses, de la primavera i de la bellesa. El sisè dels Vuit Immortals xinesos, Lan Ts'ai-ho, apareix en les imatges generalment amb vestit de color blau i portant una cistella de flors. Es diu que es va dedicar a cantar versos al·lusius a la brevetat de l'existència i a l'efímer dels plaers. Els grecs i romans, en totes les seves festes, es coronaven de flors. Cobrien amb elles als morts que portaven a la pira funerària i les escampaven sobre els sepulcres (menys com a ofrena que com a analogia). Es tracta, doncs, d'un símbol contrari, però coincident amb l'esquelet que els egipcis posaven en els seus banquets per recordar la realitat de la mort i estimular el gaudi de la vida. Ara bé, per la seva forma, la flor és una imatge del "centre" i, per tant, una imatge arquetípica de l'ànima. Flors celestes es diu dels meteorits i estels fugaços en l'alquímia. La flor, en aquesta disciplina, és un símbol de l'obra (del sol)."

Però igual que és diferent l'aigua que simplement flueix pel riu, o que omple sense esforç els oceans, de l'aigua que aboca de la gerra l’aiguader, una flor entre uns dits suma els seus atributs a la mà de la qual formen part aquests dits que la sostenen.

Segons Cirlot, també en el seu Diccionari dels símbols, trobem, en relació a la ma, significats similars als que posseeixen el símbol de l'arbre i del pilar: "En l'idioma egipci, el terme que designava la mà es va relacionar amb el pilar (suport, força) i amb la palma. (...) En el sistema jeroglífic egipci, la mà significa el principi manifestat, l'acció, la donació, la labor. L'associació de l'ull i la mà, com alguns éssers mítics orientals, simbolitza "acció clarivident". Schneider concedeix a la mà un paper extraordinari "per ser la manifestació corporal (gest) de l'estat interior de l'ésser humà, [doncs] ella indica l'actitud de l'esperit quan aquest no es manifesta per la via acústica."

La mà i la flor no són parells oposats, al contrari, són parells complementaris i per això tampoc la seva associació i expressió iconogràfica sumada, l'una amb l'altra en un únic gest, representa cap mena de pensament arcaic, només pensament i prou, ambdues juntes són la icona més senzilla d'un Παράδεισος, una de les imatges primordials bàsiques que ja va usar fa gairebé tres mil anys el desafortunat i desgraciat rei assiri Asurbanipal per retratar-se, més o menys, com ho fa el pelleter que escriu aquest blog a l’usar el dibuix de Moebius. Un pelleter que sent nostàlgia d'alguna cosa i no sap de què, potser d'una porta en un mur que no n’ofereix cap.

Diario de primavera (1)

Analogías.

En un post anterior le decía a mi amigo Alfred Hitchcock que no estaba enamorado de Grace, pero era, naturalmente, mentira, y en el último post de invierno pedía cantando, a la manera de Richard Hawley, que se abriera una puerta, pero lo hacía como Mircea Eliade nos dice que hace en muchas ocasiones el pensamiento arcaico, servirse de imágenes cuya propia estructura incluye la contradicción (pares de opuestos), imágenes literarias del tipo: hallar una puerta en un muro que no ofrece ninguna.

Por eso hablaba de los parques y jardines, y hablando de ellos lo hacía de los Παράδεισος (paradeisos) que no son otra cosa que símbolos primordiales, cotos cerrados laberínticos sin entrada ni salida, pero que recordamos haber habitado en algún instante. Tal vez por ello Mircea Eliade añade al decirnos también que toda nostalgia parece ser la nostalgia del paraíso.

Cualquiera sabe, o debería saber, que “la variante más extendida del simbolismo del Centro es el Árbol Cósmico, que se halla en medio del Universo, y que sostiene como un eje y un pilar los tres Mundos: el cielo, la tierra y el infierno”. (Imágenes y símbolos, Mircea Eliade)

¿Y una flor? Bromas aparte y fuera de las cursilerías de los enamorados, o las que hallamos en las bodas, banquetes, bautizos y funerales, cumpleaños y aniversarios, no podemos comparar una flor con un árbol ni con la manzana de Eva, o la que le entregó Paris a Afrodita en su famoso juicio, pero en el Diccionario de los símbolos de Juan-Eduardo Cirlot leemos en la entrada correspondiente que la flor, “por su naturaleza, es símbolo de la fugacidad de las cosas, de la primavera y de la belleza. El sexto de los Ocho Inmortales chinos, Lan Ts’ai-ho, aparece en las imágenes generalmente con traje de color azul y llevando una canastilla de flores. Dícese que se dedicó a cantar versos alusivos a la brevedad de la existencia y a lo efímero de los placeres. Los griegos y romanos, en todas sus fiestas, se coronaban de flores. Cubrían con ellas a los muertos que llevaban a la pira funeraria y las esparcían sobre los sepulcros (menos como ofrenda que como analogía). Se trata, pues, de un símbolo contrario, pero coincidente con el esqueleto que los egipcios ponían en sus banquetes para recordar la realidad de la muerte y estimular al goce de la vida. Ahora bien, por su forma, la flor es una imagen del “centro” y, por consiguiente, una imagen arquetípica del alma. Flores celestes se llama a los meteoritos y estrellas fugaces en la alquimia. La flor, en esa disciplina, es un símbolo de la obra (del sol).”

Pero al igual que es diferente el agua que simplemente fluye en el río, o que llena sin esfuerzo los océanos, del agua que vierte de su cántaro el aguador, una flor entre unos dedos suma sus atributos a la mano de la que forman parte esos dedos que la sostienen.

Según Cirlot, también en su Diccionario de los símbolos, encontramos, en relación a la mano, significados similares a los que poseen el símbolo del árbol y del pilar: “En el idioma egipcio, el término que designaba la mano se relacionó con pilar (soporte, fuerza) y con palma. (…) En el sistema jeroglífico egipcio, la mano significa el principio manifestado, la acción, la donación, la labor. La asociación del ojo y la mano, como algunos seres míticos orientales, simboliza “acción clarividente”. Schneider concede a la mano un papel extraordinario “por ser la manifestación corporal (gesto) del estado interior del ser humano, [pues] ella indica la actitud del espíritu cuando este no se manifiesta por la vía acústica.”

La mano y la flor no son pares opuestos, al contrario, son pares complementarios y por ello tampoco su asociación y expresión iconográfica sumada, la una con la otra en un único gesto, representa ninguna clase de pensamiento arcaico, solamente pensamiento sin más, ambas juntas son el icono más sencillo de un Παράδεισος, una de las imágenes primordiales básicas que ya usó hace casi tres mil años el desafortunado y desgraciado rey asirio Asurbanipal para retratarse, más o menos, como el peletero que escribe este blog al usar el dibujo de Moebius. Un peletero que siente nostalgia de algo y no sabe de qué, tal vez de una puerta en un muro que no ofrece ninguna.