Ella's Waltz

Diari de tardor (22)

Ella’s waltz

Una persona molt estimada, amb excel·lent criteri i alhora un gran cinèfil, m’ha recriminat que no fes esment de la segona part que completa l’escena del post passat i que no qualifiqués ni la primera ni el conjunt que formen ambdues com, segons les seves pròpies paraules, “una de les millors escenes musicals de la història del cinema dins d'una pel·lícula d'argument”. Té raó, i aquesta és i era també la meva pròpia opinió, però no volia expressar una afirmació tant contundent i definitòria per pudor literari o qui sap si perquè ja fa massa temps que ho sé i me’n volia oblidar que ho sé, que sé que és, precisament, una de les millors escenes musicals de la història del cinema dins d'una pel·lícula d'argument.

La pel·lícula es basa en fets reals, en la que va ser coneguda com la Guerra del comptat de Johnson, però segons sembla i expliquen els historiadors hi ha molts errors i canvis en el guió en relació als veritables esdeveniments històrics i els personatges que els van viure; els malvats no ho van ser tant i els bons tenien una vida menys literària, és una versió totalment lliure que, afirmen els estrictes, ralla la deformació i el falsejament.  La pel·lícula fou un dels pitjors desastres econòmics de la història del cinema que va dur al Miquel Cimino al ostracisme més absolut dins de la industria cinematogràfica. També, The Heaven’s Gate, va ser qualificada per moltes associacions de cinema com una de les pitjors pel·lícules mai filmades.

L’escena d’avui s’anomena Ella’s waltz perquè la noia que balla amb el Sheriff James Averill i que interpreta la francesa Isabelle Huppert, la prostituta més bonica de la casa de barrets de la contrada, es deia Ella Watson.

Miquel Cimino, el director, surt en l’escena, és un dels músics de l’orquestra, concretament el que toca la pandereta i fa cara de beneit. Jo també hi surto i també hi surt una amiga meva que, al igual que succeeix en la pel·lícula amb la noia tan bonica que balla amb el protagonista, és morta, vull dir que la meva amiga que igual que jo surt a la pel·lícula també és morta en la vida real.

Surt el director, surto jo, surt ella i també hi surt molta més gent, ballant, bevent o tocant algun instrument en aquesta orquestra de fira, qualsevol hi surt... si vol. Qui vulgui es pot veure a sí mateix en l’escena, aquesta és una qualitat dels bons relats i dels bons lectors, dels bons retrats i dels bons models, veure’s, descobrir-se, trobar-se a sí mateix en les fotografies anònimes de les que parlàvem l’altre dia com si ens estiguéssim mirant al mirall. Qui no ho aconsegueix no entén el significat de l’escena de ball de Fort Apatxe o acaba qualificant aquesta altra pel·lícula com una de les pitjors mai realitzades.

Aquells fets, els històrics i els filmats, ocorren cada dia arreu, i llavors i ara, a fora de la pista de ball, en les imatges de la pantalla i aquí, fa fred i les nits només les il·lumina la llum fosca i freda de la lluna blanca.

---------------------------------------

Diario de otoño (22)

Ella’s waltz

Una persona muy querida, con excelente criterio y a la vez un gran cinéfilo, me ha recriminado que no hiciera mención de la segunda parte que completa la escena del post pasado y que no calificara ni la primera ni el conjunto que forman ambas como, según sus propias palabras, "una de las mejores escenas musicales de la historia del cine en una película de argumento". Tiene razón, y ésta es y era también mi propia opinión, pero no quería expresar una afirmación tan contundente y definitoria por pudor literario o quién sabe si porque ya hace demasiado tiempo que lo sé y quería olvidarme que lo sé, que sé que es, precisamente, una de las mejores escenas musicales de la historia del cine en una película de argumento.

La película se basa en hechos reales, en la que fue conocida como la Guerra del Condado de Johnson, pero al parecer y explican los historiadores hay muchos errores y cambios en el guión en relación a los verdaderos acontecimientos históricos y los personajes que los vivieron; los malvados no lo fueron tanto y los buenos tenían una vida menos literaria, es una versión totalmente libre que, afirman los estrictos, ralla la deformación y el falseamiento. La película logró ser uno de los peores desastres económicos de la historia del cine que llevó a Miguel Cimino al ostracismo más absoluto dentro de la industria cinematográfica. También, The Heaven 's Gate, fue calificada por muchas asociaciones de cine como una de las peores películas jamás realizadas.

La escena de hoy se llama Ella’s waltz porque la chica que baila con el Sheriff James Averill y que interpreta la francesa Isabelle Huppert, la prostituta más bonita de la casa de citas de la región, se llamaba Ella Watson.

Miguel Cimino, el director, sale en la escena, es uno de los músicos de la orquesta, concretamente el que toca la pandereta y pone cara de bendito. Yo también salgo y también sale una amiga mía que, lo mismo que sucede en la película con la chica tan bonita que baila con el protagonista, está muerta, quiero decir que mi amiga que al igual que yo sale en la película también está muerta en la vida real.

Sale el director, salgo yo, sale ella y también sale mucha más gente, bailando, bebiendo o tocando algún instrumento en esta orquesta de feria, cualquiera sale... si quiere. Quien quiera puede verse a sí mismo en la escena, esta es una cualidad de los buenos relatos y los buenos lectores, los buenos retratos y los buenos modelos, verse, descubrirse, encontrarse a sí mismo en las fotografías anónimas de las que hablábamos el otro día como si nos estuviéramos mirando en el espejo. Quien no lo consigue no entiende el significado de la escena de baile de Fort Apache o termina calificando esta otra película como una de las peores jamás filmadas.

Aquellos hechos, los históricos y los filmados, ocurren cada día en todo el mundo, y entonces y ahora, fuera de la pista de baile, en las imágenes de la pantalla y aquí, hace frío y las noches sólo las ilumina la luz oscura y fría de la luna blanca.