Una visió futura del passat

Diari de tardor (11)

Una visió futura del passat

El mite ens explica que Aristeas volia que el seu fill Acteó fos el millor caçador de tota l'Hèl·lade; per aconseguir-ho va confiar la seva educació al Centaure Quiró i tots dos es van instal·lar en una cova al cor del bosc.

Un dia, perseguint una presa, Acteó va veure Artemisa rentant-se en una font a la muntanya Citeró. Va observar com es banyava i al contemplar-la la va desitjar, però Artemisa el descobrí i com a càstig per espiar-la i voler que perdés la seva proverbial virginitat el va convertir en un cérvol amb una gran cornamenta erecta. En veure l'animal els seus propis cinquanta gossos caçadors van saltar sobre ell bordant, el van desmembrar, el van devorar i van fugir.

Quan els gossos van tornar a la cova, començaren a gemegar desconsoladament en veure que Acteó, el seu jove senyor, estava absent i no havia encara tornat. El Centaure Quiró, assegut al fons de la cova i que sabia el que havia passat, va començar a donar forma a una imatge de Acteó per calmar els remordiments dels seus gossos i esmorteir la seva tribulació per l'absència del seu amo. Aquest és l'origen de l'escultura.

L’agost passat vaig visitar el bosc  de Can Ginebreda amb l’Albert i els meus amics més antics, tan antics com que ja fa quaranta tres anys que ens coneixem, el Jordi i la Marga i els seus dos fills, la Tanit i l’Aleix del que ja he comentat aquí diverses vegades la seva bona literatura i els seus diaris de viatges.

Amb nosaltres venia també la Dina, la recent companya de l’Aleix, una noieta molt bonica de 26 anys acabada d'arribar de Rússia i acabats ambdós de convertir-se en parella. Aquesta nena viu passats als Urals, a mil kilòmetres de Moscou, a l’entrada de l’Àsia, i venia a Barcelona a conèixer a l’Aleix, el seu amic català per enamorar-s’hi. Vam dinar plegats  i després no se’ns va acudir altra cosa que dur-los a visitar un indret ple d’escultures eròtiques, un bosc desbordant de fal·lus, penis, vagines i culs per tot arreu.

Vaig témer, al veure aquell espectacle tan procaç, que ella es podés sentir incòmoda  o malpensar de nosaltres i considerar-nos com uns sàtirs del segle XXI o coses  pitjors. Per sort no va ser així, ni es va sentir molesta ni incòmoda, jo primer la veia molt joveneta però ja era tota una dona adulta amb un cap molt ben moblat sense prejudicis puritans. Vam riure molt tots plegats i després, suposo, un cop se’n van anar a dormir junts igual els va servir d’estímul pel seu desig i la seva fantasia íntima acabada d’estrenar.

Avui en dia, però, ningú, o gairebé ningú, s’escandalitza per res i molt menys per coses relacionades amb el sexe, tothom es fa el savi, tothom és un expert, tothom emmagatzema un munt de vivències sexuals variades i tothom creu que ha perdut la innocència i amb ella, a vegades, el bon gust també. No és pas, si més no, el cas d’aquest bosc que et remet a un temps i a un indret inabastable,  tan ignot com real. Les seves escultures podrien ser, perfectament, les restes de la mítica Cthulhu de Lovecraft, l’Atlàntida, el continent enfonsat de Mu o les esculptures dels temples de Kajuraho a la India.

“Les obres antigues es converteixen en obres d'art, sosté Gadamer, quan són públicament exposades a la contemplació, al gaudi de l'espectador. Un fetitxe podia ser exposat i contemplat, però ni públicament, ni per al solaç de l'espectador, sinó perquè aquest tingués la impressió que es trobava davant la divinitat encarnada, l'esperit del déu, l'heroi o l'avantpassat present, gràcies a la estàtua o el fetitxe, a la terra, disposat a escoltar les pregàries i a respondre als anhels o desitjos, molt reals, dels que s'aproximaven temerosament davant l'estàtua.” 

http://tochoocho.blogspot.com.es/2014/08/existio-el-arte-en-la-antiguedad.html

No obstant, avui també som tots uns incrèduls, ens han enganyat i traït masses vegades com per tenir fe en alguna cosa que no sigui en l’amic que ens acull a casa.

The Lost World fou una novel·la escrita l’any 1912 per l’escocès Arthur Conan Doyle que descriu com si fos la descoberta de King Kong, una versió posterior de la mateixa idea, una expedició a la selva amazònica on troben un indret en el que encara perviuen animals prehistòrics. Aquest món perdut és una variant mil vegades repetida als mass media de tot el que desapareix i deixa, inevitablement, rastres físics o mentals, reals o imaginaris. Continents enfonsats, ciutats abandonades i civilitzacions desaparegudes com també ho són els menhirs de Stonehenge, els moai de l’illa de Pasqua o les piràmides maies entre moltes d’altres.

De petit era molt aficionat a la Ciència ficció i com en aquells anys en el món imperava la Guerra Freda, moltes de les obres d’aquest gènere preludiaven l’apocalipsi que portaria un conflicte nuclear i la fi de la civilització. Els paisatges que descrivien les novel·les i els còmics eren el de la destrucció i la ruïna on uns pocs supervivents intentaven treure porugament el cap dels amagatalls. Un món arruïna, perdut o abandonat és una visió futura del passat. No cal, però, haver viscut un desastre atòmic per trobar en el present aquesta mena de visions , els vaixells abandonats al mar d’Aral com l’arca de Noé, Txernòbil, Prípiat o la nord americana Detroit són un bon exemple d’aquest passat que ens ha atrapat amb tota la seva càrrega poètica plena de desassossec.

Ignoro si parlar de l’estètica de la ruïna és el més adequat per introduir un bosc contemporani ple d’escultures eròtiques i el vell concepte del paisatge que els romàntics van fer seu per intentar descriure i copsar la fotesa de l’existència en front de la incommensurabilitat de l’espai i del temps.

El trajecte és llarg, va dels paisatges arquitectònics romans i els seus punts de fuga fora de l’horitzó, passant pels decorats simbòlics medievals i els seus monstres infernals, els camins arbrats holandesos buits de passejants, les arquitectures grandioses de Lorrain d’un Mediterrani que mai va existir i les runes clàssiques de Piranessi, més properes a les vedutas de Francesco Guardi que als quaderns de camp d’un arqueòleg, o també les estampes japoneses, delicades, fines, on els artistes dibuixaven una natura desfermada i uns humans que lluiten per sobreviure-la i que gairebé passen inadvertits entre la pluja i les ones.

La Garrotxa és ara una terra tranqui-la, humida, plena de volcans apagats i el bressol d’una de les millors tradicions de paisatgistes catalans, en Joaquim Vayreda, en Josep Clarà, en Josep Berga i Boix...; molt a prop hi ha el llac de Banyoles que encara no ha mostrat el drac que amaga, França a tocar, i a un tir de pedra els pans de Figueres al seu museu dedicat a Dalí apuntant al Cap de Creus o al monestir de Sant Pere de Rodes. Tota Catalunya és pur Mediterrani, un paisatge fet a la mida de l’home on els deus són més humans que els devots que els adoren. En el Bosc de Can Ginebreda en tenim una bona mostra dels seus i dels nostres somnis més foscos que han omplert les ombres de la llum des de que la llum va començar el seu camí de tornada en aquest laberint perfecte que segons Borges és la línia.

“No és pas la naturalesa que és irrevelable, ni el cel incomprensible ni la nit aterridora, som nosaltres els que perseguim la natura amb l’ irrevelable. I ho fem fora de mida, amb imatges impossibles”. (La nuit Sexuelle, Pascal Quignard)

Deia Dalí, el gran masturbador, que: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

Fal·lus, polles, penis, conys, vagines, pits i culs per tot arreu, benvinguts a la festa.

-------------------------------

Diario de otoño (11)

Una visión futura del pasado

El mito nos cuenta que Aristeas quería que su hijo Acteón fuera el mejor cazador de toda la Hélade; para lograrlo confió su educación al Centauro Quirón y ambos se instalaron en una cueva en el corazón del bosque.

Un día, persiguiendo una presa, Acteón vio a Artemisa lavándose en una fuente en la montaña Citerón. Observó cómo se bañaba y al contemplarla la deseó, pero Artemisa lo descubrió y como castigo por espiarla y querer que perdiera su proverbial virginidad lo convirtió en un ciervo con una gran cornamenta erecta. Al ver al animal sus propios cincuenta perros cazadores saltaron sobre él ladrando, lo desmembraron, lo devoraron y huyeron.

Cuando los perros volvieron a la cueva, comenzaron a gemir desconsoladamente al descubrir que Acteón, su joven señor, estaba ausente y no había regresado aún. El Centauro Quirón, sentado en el fondo de la cueva y que sabía lo que había ocurrido, comenzó a dar forma a una imagen de Acteón para calmar los remordimientos de sus perros y amortiguar su tribulación por la ausencia de su dueño. Este es el origen de la escultura.

El pasado agosto visité el bosque de Can Ginebreda con Albert y mis amigos más antiguos, tan antiguos como que ya hace cuarenta y tres años que nos conocemos, Jordi y Marga y sus dos hijos, Tanit y Aleix del que ya he comentado aquí varias veces su buena literatura y sus diarios de viajes.

Con nosotros venía también Dina, la recién compañera de Aleix, una muchacha muy bonita de 26 años acabada de llegar de Rusia y acabados ambos de convertirse en pareja. Esta niña vive pasados ​​los Urales, a mil kilómetros de Moscú, a la entrada de Asia, y venía a Barcelona a conocer a Aleix, su amigo catalán para enamorarse de él. Comimos juntos y luego no se nos ocurrió otra cosa que llevarlos a visitar un lugar lleno de esculturas eróticas, un bosque rebosante de falos, penes, vaginas y culos por todas partes.

Temí, al ver aquel espectáculo tan procaz, que ella pudiera sentirse incómoda o sospechar de nosotros y considerarnos como unos sátiros del siglo XXI o cosas peores. Por suerte no fue así, ni se sintió molesta ni incómoda, yo la veía muy jovencita pero ya era toda una mujer adulta con una cabeza muy bien amueblada sin prejuicios puritanos. Nos reímos mucho todos y luego, supongo, una vez se fueron a dormir juntos igual les sirvió de estímulo para su deseo y su fantasía íntima recién estrenada.

Hoy en día, sin embargo, nadie, o casi nadie, se escandaliza por nada y mucho menos por cosas relacionadas con el sexo, todo el mundo se hace el sabio, todo el mundo es un experto, todo el mundo almacena un montón de vivencias sexuales variadas y todo el mundo cree que ha perdido la inocencia y con ella, a veces, el buen gusto también. No es, al menos, el caso de este bosque que te remite a un tiempo y a un lugar inalcanzable, tan ignoto como real. Sus esculturas podrían ser, perfectamente, los restos de la mítica Cthulhu de Lovecraft, la Atlántida, el continente hundido de Mu o las esculturas de los templos de Kajuraho en la India.

"Las obras antiguas se convierten en obras de arte, sostiene Gadamer, cuando son públicamente expuestas a la contemplación, al disfrute del espectador. Un fetiche podía ser expuesto y contemplado, pero ni públicamente, ni para el solaz del espectador, sino para que éste tuviera la impresión de que se hallaba ante la divinidad encarnada, el espíritu del dios, el héroe o el antepasado presente, gracias a la estatua o el fetiche, en la tierra, dispuesto a escuchar las plegarias y a responder a los anhelos o deseos, muy reales, de quienes se aproximaban temerosamente ante la estatua."

 http://tochoocho.blogspot.com.es/2014/08/existio-el-arte-en-la-antiguedad.html

Sin embargo, hoy también somos todos unos incrédulos, nos han engañado y traicionado demasiadas veces como para tener fe en algo que no sea al amigo que nos acoge en su casa.

The Lost World fue una novela escrita en 1912 por el escocés Arthur Conan Doyle que describe cómo si fuera el hallazgo de King Kong, una versión posterior de la misma idea, una expedición a la selva amazónica donde encuentran un lugar en el que aún perviven animales prehistóricos. Este mundo perdido es una variante mil veces repetida en los mass media de todo lo que desaparece y deja, inevitablemente, rastros físicos o mentales, reales o imaginarios. Continentes hundidos, ciudades abandonadas y civilizaciones desaparecidas como también lo son los menhires de Stonehenge, los moai de la isla de Pascua o las pirámides mayas entre muchas otras.

De pequeño era muy aficionado a la Ciencia ficción y como en aquellos años en el mundo imperaba la Guerra Fría, muchas de las obras de este género preludiaban el apocalipsis que traería un conflicto nuclear y el fin de la civilización. Los paisajes que describían las novelas y los cómics eran el de la destrucción y la ruina donde unos pocos supervivientes intentaban sacar miedosamente la cabeza de sus escondites. Un mundo arruinado, perdido o abandonado es una visión futura del pasado. No hay, sin embargo, que haber vivido un desastre atómico para encontrar en el presente este tipo de visiones, los barcos abandonados en el mar de Aral como el arca de Noé, Chernóbil, Prípiat o la norteamericana Detroit son un buen ejemplo de este pasado que nos ha atrapado con toda su carga poética llena de desasosiego.

Ignoro si hablar de la estética de la ruina es lo más adecuado para introducir un bosque contemporáneo lleno de esculturas eróticas y el viejo concepto del paisaje que los románticos hicieron suyo para intentar describir y captar la futilidad de la existencia frente a la inconmensurabilidad del espacio y del tiempo.

El trayecto es largo, va de los paisajes arquitectónicos romanos y sus puntos de fuga fuera del horizonte, pasando por decorados simbólicos medievales y sus monstruos infernales, los caminos arbolados holandeses vacíos de paseantes, las arquitecturas grandiosas de Lorrain de un Mediterráneo que nunca existió y las ruinas clásicas de Piranessi, más cercanas a las vedutas de Francesco Guardi que a los cuadernos de campo de un arqueólogo, o también las estampas japonesas, delicadas, finas, donde los artistas dibujaban una naturaleza desatada y unos humanos que luchan por sobrevivir y que casi pasan inadvertidos entre la lluvia y las olas.

La Garrotxa es ahora una tierra tranquila, húmeda, llena de volcanes apagados y la cuna de una de las mejores tradiciones de paisajistas catalanes, Joaquim Vayreda, Josep Clarà, Josep Berga Boix...; muy cerca está el lago de Banyoles que todavía no ha mostrado el dragón que esconde, Francia cerca, y a un tiro de piedra los panes de Figueres en su museo dedicado a Dalí apuntando al Cap de Creus o al monasterio de Sant Pere de Rodes. Toda Cataluña es puro Mediterráneo, un paisaje hecho a la medida del hombre donde los dioses son más humanos que los devotos que los adoran. En el Bosque de Can Ginebreda tenemos una buena muestra de ello, de sus y de nuestros sueños más oscuros que han llenado las sombras de la luz desde que la luz empezó su camino de vuelta en este laberinto perfecto que según Borges es la línea.

"No es la naturaleza que es irrevelable, ni el cielo incomprensible ni la noche aterradora, somos nosotros los que perseguimos la naturaleza con lo  irrevelable. Y lo hacemos sin medida, con imágenes imposibles”. (La nuit sexuelle, Pascal Quignard)

Decía Dalí, el gran masturbador, que: “Era una gallina pinta, pipiripinta, gorda, pipirigorda, pipiripintiva y sorda que tenía tres pollitos pintos, pipiripintos, gordos, pipirigordos, pipiripintivos y sordos. Si la gallina no hubiera sido pinta, pipiripinta, gorda, pipirigorda, pipiripintiva y sorda, los pollitos no hubieran sido pintos, pipiripintos, gordos, pipirigordos, pipiripintivos y sordos”.

Falos, pollas, penes, coños, vaginas, tetas y culos por todas partes, bienvenidos a la fiesta.

Mar de Aral