Què té a veure?

Diari de tardor (15)

Què té a veure?

Aquí tenim a Pepe Isbert i a Manolo Morán en la extraordinària escena de Bienvenido Mister Marshall, que, d’una manera sorprenent sembla plenament actual. Berlanga va saber retratar amb agudesa i humor i amb una insuperable saviesa la petitesa intemporal d’Espanya malgrat els seus imperis i la seva bona gent, insignificança representada per l’hidalgo empobrit però encara altiu que renya als seus veïns plebeus per la seva innocència adàmica com si fossin uns indis americans que encara no han aprés a vestir-se. Què té a veure aquest passat amb el nostre present?

Quan Orson Wells va rodar The Trial, pel·lícula basada en El procés de Kafka, va dir expressament que volia filmar una historia europea. Així és i així ho va fer, darrera de les imatges i del relat s’amaga l’ànima europea, avui molt ben representada per la burocràcia de la UE i la seva impossibilitat de renovar-se o avançar, encallada en els seus propis reglaments i ordenances. Què té a veure The Trial amb Bienvenido Mister Marshall?

En una entrevista que li feren a l’Anthony Perkins que interpretava el paper principal, el del protagonista Josef K,  explicava que l’Orson Wells el considerava també culpable de la seva pròpia situació i no pas únicament una víctima d’aquest procés judicial, d’aquesta maquinària cega que és la llei i la justícia. La seva, no obstant, era una opinió controvertida perquè era clarament contrària a l’esperit de l’obra original de Kafka que presenta a Josef K exclusivament en el paper de víctima. Aquest convenciment del director nord-americà és el que finalment es va imposar al plató de rodatge , complicant, segons l’Anthony Perkins, la psicologia del personatge i, en conseqüència, l’interpretació que ell havia de fer com actor. Quê té a veure l’Anthony Perkins amb el Pepe Isbert o el Manolo Moran?

El criteri de Wells, segons el meu parer, és el punt de vista encertat. Reconec que només és una intuïció que no sabria convertir, en poques paraules i en aquest món nostre on qualsevol és la víctima d’alguna cosa, en saber provat fidel a la realitat; només recordaré el que tothom ja sap, que l’Alemanya de la II Guerra va ser un exemple clar d’un tràgic atzucac i oblit moral que el preàmbul de la mateixa obra de Kafka, Davant la llei, descriu molt bé quan el guardià que custodia el Palau de Justícia tanca definitivament la seva enorme portalada al ciutadà que demanava entrar. La tanca quan aquest ciutadà ja no és més que un moribund que s’ha passat tota la vida volent i demanant entrar, però que, per por o estultícia, no s’ha atrevit a franquejar ni tant sols el seu llindar. La porta era oberta només per a ell, però ara ja és massa tard, s’està morint i no pot donar ni un pas. Què té a veure aquest ciutadà amb la població del poble castellà, Villar del Río, disfressats d’andalusos de pandereta quan veuen als americans passar de llarg?

Espanya, com la UE, també es troba lligada de peus i mans a les seves normes i a l’igual que Europa no és capaç tampoc de generar polítics més enllà de personatges sinistres com els darrers Presidents de Govern d’Espanya, cares de la mateixa moneda falsa, falsaris i superbs que pretenen ser Maquiavel o Winston Churchill, ignorants i incompetents com un Mister Bean qualsevol, o plans, llisos, anodins i absents, sense imaginació ni empatia com l’actual President del Consell de Ministres. Què tenen a veure Aznar, Zapatero i Rajoy amb l’alcalde que interpreta Pepe Isbert?

Espanya, però, no ha format mai part de la corrent principal europea, del seu mainstream, és només un afluent secundari o terciari, o, millor dit, un wadi sec que de tant en tant surt de mare quan hi ha tempesta. Com un eco les evidències diàries m’ho repeteixen, la crisi del 1898 acabarà essent un joc de nens comparada amb la que vindrà si la independència de Catalunya es fa efectiva. Jo no vull tornar a veure a Espanya humiliada i abatuda per la seva pròpia incompetència, la respecto, la valoro i m’estimo massa a la seva bona gent per desitjar-li cap ma,l i, com a català, no puc voler altra cosa que el millor futur per a ella igual que el més bo i fructífer veïnatge amb Catalunya. Què tenen a veure els polítics i l’alt funcionariat espanyol actual amb l’hidalgo que renya als seus antics serfs?

Mèxic no té quasi res a veure amb Espanya, però per alguna estranya raó l’escena de Bienvenido Mister Marshall em recorda amargament, per la seva comicitat i tendresa, a aquesta altra de Mario Moreno Cantinflas en la seva pel·lícula Si yo fuera diputado, que enllaço al final; ambdues un mirall fidel, trist i cruel del nostre present.  Què té a veure Cantinflas amb el Pablo Iglesias actual i amb la resta de diputats i pretendents a diputats o senadors que conformen el Congreso, el Senado i els Parlaments autonòmics?

Malgrat tot hem de donar les gràcies a Franz Kafka, a Luís García Berlanga, a l’Orson Wells, a Rowan Atkinson que interpretava Mister Bean, a l’Anthony Perkins, a Pepe Isbert, a Manolo Morán a Mario Moreno i, fins i tot, a Mister Marshall, a Maquiavel i a Winston Churchill per fer-nos la vida més entretinguda i entenedora. Gràcies a tots ells.

-----------------------

Diario de otoño (15)

¿Qué tiene que ver?

Aquí tenemos a Pepe Isbert y a Manolo Morán en la extraordinaria escena de Bienvenido Mister Marshall que, de una manera sorprendente parece plenamente actual. Berlanga supo retratar con agudeza y humor y con una insuperable sabiduría la pequeñez intemporal de España a pesar de sus imperios y su buena gente, insignificancia representada por el hidalgo empobrecido pero todavía altivo que regaña a sus vecinos plebeyos por su inocencia adánica como si fueran unos indios americanos que aún no han aprendido a vestirse. ¿Qué tiene que ver este pasado con nuestro presente?

Cuando Orson Wells rodó The Trial, película basada en El proceso de Kafka, dijo expresamente que quería filmar una historia europea. Así es y así lo hizo, detrás de las imágenes y del relato se esconde el alma europea, hoy muy bien representada por la burocracia de la UE y su imposibilidad de renovarse o avanzar, atascada en sus propios reglamentos y ordenanzas. ¿Qué tiene que ver The Trial con Bienvenido Mister Marshall?

En una entrevista que le hicieron a Anthony Perkins que interpretaba el papel principal, el del protagonista Josef K, explicaba que Orson Wells lo consideraba también culpable de su propia situación y no únicamente una víctima de este proceso judicial, de esta maquinaria ciega que es la ley y la justicia. La suya, sin embargo, era una opinión controvertida porque era claramente contraria al espíritu de la obra original de Kafka que presenta a Josef K exclusivamente en el papel de víctima. Este convencimiento del director norteamericano es el que finalmente se impuso en el plató de rodaje, complicando, según Anthony Perkins, la psicología del personaje y, en consecuencia, la interpretación que él tenía que hacer como actor. ¿Qué tiene que ver Anthony Perkins con Pepe Isbert o Manolo Moran?

El criterio de Wells, en mi opinión, es el punto de vista acertado. Reconozco que sólo es una intuición que no sabría convertir, en pocas palabras y en este mundo nuestro donde cualquiera es la víctima de algo, en saber probado fiel a la realidad; sólo recordaré lo que  ya sabemos, que la Alemania de la II Guerra fue un ejemplo claro de un trágico callejón sin salida y olvido moral que el preámbulo de la misma obra de Kafka, Ante la ley, describe muy bien cuando el guardián que custodia el Palacio de Justicia cierra definitivamente su enorme portalón al ciudadano que pedía entrar. La cierra cuando este ciudadano ya no es más que un moribundo que se ha pasado toda la vida queriendo y pidiendo entrar, pero que, por miedo o estulticia, no se ha atrevido a franquear ni siquiera su umbral. La puerta estaba abierta sólo para él, pero ahora ya es demasiado tarde, se está muriendo y no puede dar ni un paso. ¿Qué tiene que ver este ciudadano con la población del pueblo castellano, Villar del Río, que disfrazados de andaluces de pandereta ven a los americanos pasar de largo?

España, como la UE, también se encuentra atada de pies y manos a sus normas y al igual que Europa no es capaz tampoco de generar políticos más allá de personajes siniestros como los últimos Presidentes de Gobierno de España, caras de la misma moneda falsa, falsarios y soberbios que pretenden ser Maquiavelo o Winston Churchill, ignorantes e incompetentes como un Mister Bean cualquiera, o planos, lisos, anodinos y ausentes, sin imaginación ni empatía como el actual Presidente del Consejo de Ministros. ¿Qué tienen que ver Aznar, Zapatero y Rajoy con el alcalde que interpreta Pepe Isbert?

España, sin embargo, no ha formado nunca parte de la corriente principal europea, de su mainstream, es sólo un afluente secundario o terciario, o, mejor dicho, un wadi seco que de vez en vez sale de madre cuando hay tormenta. Como un eco las evidencias diarias me lo repiten, la crisis de 1898 acabará siendo un juego de niños comparada con la que vendrá si la independencia de Cataluña se hace efectiva. Yo no quiero volver a ver a España humillada y abatida por su propia incompetencia, la respeto, la valoro y quiero demasiado a su buena gente para desearle ningún mal, como catalán, no puedo anhelar otra cosa que el mejor futuro para ella al igual que la más buena y fructífera vecindad con Cataluña. ¿Qué tienen que ver los políticos y el alto funcionariado español actual con el hidalgo que regaña a sus antiguos siervos?

México no tiene casi nada que ver con España, pero por alguna extraña razón la escena de Bienvenido Mister Marshall me recuerda amargamente, por su comicidad y ternura, a esta otra de Mario Moreno Cantinflas en su película Si yo fuera diputado, que enlazo al final; ambas un espejo fiel, triste y cruel de nuestro presente. ¿Qué tiene que ver Cantinflas con el Pablo Iglesias actual y con el resto de diputados y pretendientes a diputados o senadores que conforman el Congreso, el Senado y los Parlamentos autonómicos?

A pesar de todo tenemos que dar las gracias a Franz Kafka, a Luís García Berlanga, a Orson Wells, a Rowan Atkinson que interpretaba Mister Bean, a Anthony Perkins, a Pepe Isbert, a Manolo Morán a Mario Moreno, e incluso, a Mister Marshall, a Maquiavelo y a Winston Churchill por hacernos la vida más entretenida y comprensible. Gracias a todos ellos.