El Peletero/La síndrome de Russell

Diari d'estiu (10)

La síndrome de Russell.

L'estiu està a punt d'acabar i encara que durant el dia la temperatura pot arribar a ser una mica calorosa, per les nits refresca.

Ha estat un estiu molt carregat en el que no he parat de moure’m i d'estar-me quiet al mateix temps, entotsolat.

A meitat d'agost vaig anar a dinar i a visitar el santuari de la Mare de Déu del Mont, un retir que freqüentava Jacint Verdaguer i des del qual es divisa el Canigó. Va ser una jornada de temperatura xafogosa i l'atmosfera era tan densa que no permetia contemplar del tot la magnífica vista que ofereix el seu mirador.

Malgrat la densitat i el pes de l'aire, se’m va acostar un pardal, em va observar, alguna cosa em va dir i va marxar. Em va recordar a una antiga amiga que anava i venia igual, com el pardal, i que quan em mirava de front assegurava que no em sentia amb claredat, per això es tapava els ulls amb una bena, per provar d'entendre per si mateixes alguna de les meves paraules. L'ardit, però, fracassava perquè no era una dona que fos capaç de comprendre res important si no llegia els llavis dels altres quan li parlaven.

En el meu cas, malauradament, mai semblaven coincidir els uns amb les altres, els llavis amb les paraules, els dos aparentaven dir coses diferents, anar cadascú pel seu costat o pertànyer a sistemes de comunicació tan allunyats entre si com el silenci i el soroll, els músics i la música, igual que el cant d'un pardal o d’una cadernera que no saps del tot si és una cosa o l'altra.

Era un dilema terrible que, curiosament, em turmentava més a mi que a ella.

Jo li proposava tapar-se també, a intervals regulars, les orelles amb cera i atendre per un instant només al moviment dels meus llavis i fer de tot això la mitjana aritmètica ponderada amb una desviació estàndard típica i procurar trobar així la mesura correcta de dispersió, però no, tampoc era una bona solució. En matemàtiques, dispersió significa el grau de distanciament d'un conjunt de valors respecte al seu valor mitjà, però en els interessos comuns de la vida quotidiana de les persones no hi ha cap conjunt de valors sobre el qual es pugui determinar això, el seu valor mitjà, excepte si ets barber, que en aquest cas és zero.

La història del barber :

En un llunyà poblat d'un antic emirat hi havia un barber anomenat As - Samet destre en afaitar caps i barbes, mestre en escamondar peus ia posar sangoneres. Un dia l'emir es va adonar de la manca de barbers a l'emirat, i va ordenar que els barbers només afaitessin a aquelles persones que no puguin fer-ho per si mateixes. Cert dia l'emir va cridar a As - Samet perquè ho afaités i ell li va explicar les seves angoixes :

- Al meu poble sóc l'únic barber. No puc afaitar al barber del meu poble, que sóc jo !, Ja que si ho faig, llavors puc afaitar per mi mateix, per tant ¡ no hauria afaitar ! Però, si per contra no m'afaito, llavors algun barber hauria afaitar, però jo sóc l'únic barber d'allà !

L'emir va pensar que els seus pensaments eren tan profunds, que el va premiar amb la mà de la més virtuosa de les seves filles. Així, el barber As - Samet va viure per sempre feliç.

Això té a veure, com hem pogut comprovar si hem accedit i llegit l'enllaç, amb la famosa Paradoxa de Russell que, en alguns casos com el meu, es transforma en la menys famosa, però no menys abundant, Síndrome de Russell de la què, estranyament, encara no hi ha cap entrada a la Viquipedia, i que consisteix en una cosa senzilla però tràgica: ser l'únic membre que acompleix la propietat per formar part d'un conjunt que no és membre de si mateix.

És tràgic i paradoxal també perquè no permet lliurar-se de la promesa que Groucho Marx es va fer a si mateix i que jo intento també complir, no pertànyer mai a un club que et tinguin com a membre.

---------------------------

Perdó per la dispersió, però és inevitable quan l'atmosfera és densa i l'aire pesa més que un pardal i que el meu cor.

----------------------------------------------------------------

Diario de verano (10)

El síndrome de Russell.

El verano está a punto de terminar y aunque durante el día la temperatura puede llegar a ser todavía algo calurosa, por las noches refresca.

Ha sido un verano repleto en el que no he parado de moverme y de estar quieto al mismo tiempo, ensimismado.

A mitad de agosto fui a comer y a visitar el santuario de la Mare de Déu del Mont,  un retiro que frecuentaba Jacint Verdaguer y desde el que se divisa el Canigó. Fue una jornada de temperatura bochornosa y la atmósfera era tan densa que no permitía contemplar la magnífica vista que ofrece su mirador.

A pesar del peso del aire, se me acercó un gorrión, me observó, algo me dijo y se fue. Me recordó a una antigua novia que iba y venía igual que el gorrión y que cuando me miraba de frente aseguraba que no me oía con claridad, por ello se tapaba los ojos con una venda, para probar de entender por sí mismas alguna de mis palabras. El ardid, sin embargo, fracasaba porque no era una mujer que fuera capaz de comprender nada importante si no leía los labios de los demás cuando le hablaban.

En mi caso, desgraciadamente, nunca parecían coincidir los unos con las otras, los labios con las palabras, ambos aparentaban decir cosas diferentes, ir cada uno por su lado o pertenecer a sistemas de comunicación tan alejados entre sí como el silencio y el ruido, los músicos y la música, igual que el canto de un gorrión o de un jilguero que no sabes bien si es una cosa o la otra.

Era un dilema terrible que, curiosamente, me atormentaba más a mí que a ella.

Yo le proponía taparse también, a intervalos regulares, los oídos con cera y atender por un instante sólo al movimiento de mis labios y hacer de todo ello la media aritmética ponderada con una desviación estándar típica y procurar hallar así la medida correcta de dispersión, pero no, tampoco era una buena solución. En matemáticas, dispersión significa el grado de distanciamiento de un conjunto de valores respecto a su valor medio, pero en los intereses comunes de la vida cotidiana de las personas no hay ningún conjunto de valores sobre el que se pueda determinar eso, su valor medio, excepto si eres barbero, en cuyo es caso es cero.

La  historia del barbero:

En un lejano poblado de un antiguo emirato había un barbero llamado As-Samet diestro en afeitar cabezas y barbas, maestro en escamondar pies y en poner sanguijuelas. Un día el emir se dio cuenta de la falta de barberos en el emirato, y ordenó que los barberos sólo afeitaran a aquellas personas que no pudieran hacerlo por sí mismas. Cierto día el emir llamó a As-Samet para que lo afeitara y él le contó sus angustias:

—En mi pueblo soy el único barbero. No puedo afeitar al barbero de mi pueblo, ¡que soy yo!, ya que si lo hago, entonces puedo afeitarme por mí mismo, por lo tanto ¡no debería afeitarme! Pero, si por el contrario no me afeito, entonces algún barbero debería afeitarme, ¡pero yo soy el único barbero de allí!

El emir pensó que sus pensamientos eran tan profundos, que lo premió con la mano de la más virtuosa de sus hijas. Así, el barbero As-Samet vivió para siempre feliz.

Ello tiene que ver, como hemos podido comprobar si hemos accedido y leído el enlace, con la famosa Paradoja de Russell que, en algunos casos como el mío, se transforma en el menos famoso, pero no menos abundante, Síndrome de Russell del que, extrañamente, todavía no existe ninguna entrada en la Wikipedia, y que consiste en algo sencillo pero trágico: ser el único miembro que cumple la propiedad para formar parte de un conjunto que no es miembro de sí mismo.

Es trágico y paradójico también porque no permite librarse de la promesa que Groucho Marx se hizo a sí mismo y que yo trato también de cumplir, no pertenecer jamás a un club que te admitan como miembro.

---------------------------

Perdón por la dispersión, pero es inevitable cuando la atmósfera es densa y el aire pesa más que un gorrión y que mi corazón.