Fotografia presa d’una fotografia que estava a la venda a una casa de sofàs
del carrer Urgell i que costava 250 euros. Desconec l’autor.
-------------------------------------------------------------------------------------
Els tinglados
Després he anat baixant fins al mar, passant pel Parc de la Ciutadella. He recorregut
les platges que hi ha des de l'Avinguda Icària fins a la Barceloneta , després,
he pujat pel passeig que abans albergava els "tinglados", uns
magatzems per a material del port, que al desmantellar-los permeten contemplar
una vista insòlita de part de la façana barcelonina, allà on comença el barri
de la Ribera
pel costat del mar. He seguit fins a Colom, al Museu Marítim, i he continuat
pel Paral•lel, la Ronda
Sant Pau fins als Tres Tombs, el Mercat de Sant Antoni que
l'Ajuntament està remodelant i la mateixa Ronda de Sant Antoni, els antics
camins que rondaven les muralles juntament amb les altres dues rondes, la de la Universitat i la de
Sant Pere. Una bona caminada que a pas lent ha durat les seves bones quatre
hores. Gairebé he circumval·lat la
Barcelona que al segle XIX quedava tancada dins d'aquestes
muralles que al enderrocar-les van donar lloc a la Barcelona actual i a la
meravella del pla urbanístic de l’Ildefons Cerdà.
Caminar és una senzilla manera de contemplar el món i d'acompanyar el pensament
fent alguna cosa amb el cos, com els treballs manuals, mirar movent-te. La
vida, valgui la metàfora, és un pla seqüència que ni el somni permet
interrompre amb talls de pla o en la mateixa cadena d'esdeveniments; encara que
els decorats siguin diferents sempre estem vivint la mateixa escena. Pensem
també que els personatges canvien, però no, només muden el vestit. Entremig,
entre frases, entre els uns i els altres, el mar i la terra, ens adormim i
somiem, caminem i passegem pels nostres carrers, contemplem la vida i el món
com en un somni, sorpresos i de vegades temorosos observem les muralles
derruïdes, els núvols que arriben de llevant carregats d'aigua, foscos, i les
persones que lentament se'ns escapen de les mans i desapareixen de la nostra
vista.
La pluja m'ha atrapat en dues ocasions durant el meu passeig, a la primera
m'he refugiat sota una palmera al Moll de la fusta i en la segona he deixat que
em mullés. He
arribat a casa xop. Ha començat a ploure quan em trobava a prop dels Escolapis,
a l'alçada del carrer de la Cera ,
un dels bressols, juntament amb el de Gràcia, de la rumba catalana i dels
gitanos catalans. De petit, al sortir de classe, anàvem a jugar a uns futbolins
que hi havia a prop, arrossegant la bola amb art, culés contra pericos o
merengues. El futbolí el regentava un gitano amb la seva figura de marquès de
la bella nissaga dels gitanos catalans del carrer de la Cera.
¿Per què explico tot això?, No tinc, la veritat sigui dita, ni la més
remota idea, perquè el que jo volia realment no era parlar ni de Barcelona ni
dels seus gitanos, volia fer-ho d'art, parlar d'art.
Parlar d’art? ¡Quina tonteria!
Té encara sentit parlar d'art?, o bé hauríem d’oblidar-nos de les
controvèrsies banals i intranscendents que suscita, i, en el seu lloc,
interessar-nos per altres coses diferents i més de pes, amb més força? Quin
altre tipus de coses diferents poden substituir una bona conversa sobre art? La
política, el sexe, els diners, la rumba catalana?, La salut que perdem
inexorablement cada dia? Parlar d'art és tan estúpid com parlar d'amor?
Desconec les respostes a totes aquestes preguntes retòriques, però sí puc
contestar a l'última dient que parlar d'art és igual que fer-ho de l'amor, una
bona manera de parlotejar i no dir res.
-------------------------------
Los tinglados
Luego he ido bajando hasta el
mar, pasando por el Parc de la Ciutadella.
Hela Avenida Icariala Barceloneta , luego, he
subido por el paseo que antes albergaba los “tinglados”, unos almacenes para
material del puerto, que al desmantelarlos permiten contemplar una vista
insólita de parte de la fachada barcelonesa, allí donde empieza el barrio de la Ribera por el lado del mar.
He seguido hasta Colón, el Museu Marítim, y he continuado por el Paral·lel, la
Ronda Santla
Universidad y la de Satn Pere. Una buena caminata que a paso
lento ha durado sus buenas cuatro horas. Casi he circunvalado la Barcelona que en el
siglo XIX quedaba encerrada dentro de esas murallas que al derribarlas dieron
lugar a la Barcelona
actual y a la maravilla del plan urbanístico de Ildefons Cerdà.
Caminar es una sencilla
manera de contemplar el mundo y de acompañar el pensamiento haciendo algo con
el cuerpo, como los trabajos manuales, mirar moviéndote. La vida, valga la
metáfora, es un plano secuencia que ni el sueño permite interrumpir con cortes
de plano o en la misma cadena de acontecimientos, en realidad siempre estamos
viviendo la misma escena aunque los decorados sean distintos. Pensamos también
que los personajes cambian, pero no, solamente mudan el atuendo. Entre medias,
entre frases, entre los unos y los otros, el mar y la tierra, nos dormimos y
soñamos, caminamos y paseamos por nuestras calles, contemplamos la vida y el
mundo como en un sueño, sorprendidos y a veces temerosos observamos sus
murallas derruidas, las nubes que llegan de levante cargadas de agua, oscuras,
y a las personas que lentamente se nos escapan de las manos y desaparecen de
nuestra vista.
La lluvia me ha atrapado en
dos ocasiones durante mi paseo, en la primera me he refugiado debajo de una
palmera en el Moll de la fusta y en la segunda he dejado que me mojara. He
llegado a casa empapado. Ha empezado a diluviar cuando me encontraba cerca de
los Escolapios, a la altura de la calle de la Cera , una de las cunas, junto con la de Gràcia,
de la rumba catalana y de los gitanos catalanes. De pequeño, al salir de clase,
íbamos a jugar a unos futbolines que había cerca, arrastrando la bola con arte,
culés contra pericos o merengues. El futbolín lo regentaba un gitano con su porte
de marqués de la bella estirpe de los gitanos catalanes de la calle de la Cera.
¿Para qué cuento todo eso?,
no tengo, la verdad sea dicha, ni la más remota idea, porque lo que yo quería
realmente no era hablar ni de Barcelona ni de sus gitanos, quería hacerlo de
arte, hablar de arte.
¿Hablar de arte? ¡Vaya
tontería!
¿Tiene todavía sentido hablar
de arte?, ¿o bien deberíamos olvidarnos de las controversias banales e
intrascendentes que suscita, para, en su lugar, interesarnos por otras cosas
diferentes, con más peso y enjundia? ¿Qué otro tipo de cosas diferentes pueden
sustituir una buena conversación sobre arte? ¿La política, el sexo, el dinero,
la rumba catalana?, ¿la salud que perdemos inexorablemente cada día? ¿Hablar de
arte es tan estúpido como hablar de amor?
Desconozco las respuestas a
todas esas preguntas retóricas, pero sí puedo contestar a la última diciendo
que hablar de arte es igual que hacerlo del amor, una buena manera de parlotear
y no decir nada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario