El Peletero/El sexe dels àngels

Hemeroteca pelletera.

El sexe dels àngels.  

Si puc triar prefereixo les converses en les que es diu tot el que s’ha de dir i que només duren, com a màxim, un minut, o un minut i mig, en lloc de les que s’allarguen i no s’acaben mai.

La setmana passada, però, en vaig mantenir tres de molt interessants i relativament casuals sobre el sexe del àngels. Aquesta és, al menys, la sensació que em va quedar al final de la llarga xerrameca, la d’haver estat parlant de sexe angelical malgrat haver-ho fet amb tres persones certament vives, fetes de carn i ossos, un home i dues dones que, per raons diverses, s’han vist obligades a ser cèlibes tot i seguir vivint, dues d’elles, en parella. La tercera ja està divorciada o en tràmits amb els advocats i els jutjats.

Sempre he considerat el sexe un assumpte que malgrat ser interessant i entretingut només dona lloc per a llargues i eternes polèmiques i creences que no porten a cap banda fora de ser mers exercicis d’estil i de retòrica inútil per passar l’estona.

Ja sé també que pot semblar una contradicció esmentar i relacionar el famós sexe que practiquen els àngels amb el que tenen la bona o la mala sort de gaudir alguns humans, però... hi ha una cosa que m’obsessiona des de fa uns anys. La meva cosina Mari Pili no es cansa de repetir-me que estic carregat de romanços i de manies.

El famós pintor florentí Paolo Ucello despertava a mitja nit a la seva pobra esposa per a fer-la partícip de la eufòria que ell sentia per la perspectiva, aquesta tècnica pictòrica que permet crear una il·lusió òptica de profunditat en només dues dimensions de l’espai. 

“¡Ma che bella cosa é la prospettiva!”, li deia amb exclamacions a la espantada dona que dormia tan tranquil·la al seu costat, al mateix llit i que era la mare dels seus fills tot entusiasmant-se d’una manera exagerada per la meravella que veia en la pintura al adonar-se que bàsicament consistia en un producte de la ment. “La pittura é una cosa mentale”, deia també en Leonardo. I en Miquel Àngel ho corroborava tot afirmant que es pinta amb el cervell i no pas amb les mans.

Igual que el sexe?

Tot això venia a compte, al segle XV i XVI, de l’esforç que feien els artistes per alliberar-se de la baixa consideració social que tenien al guanyar-se la vida amb unes activitats que per manuals eren molt mal vistes, pensant que fer-ho amb la ment els elevava i els atorgava una categoria als ulls dels altres més digna.

És el sexe com la pintura també una activitat, valgui l’expressió, únicament manual i per tant de poca categoria i nul·la intel·ligència com ho és sumar amb els dits?, o, en canvi, s’apropa més a la música i a les matemàtiques?, a la dansa i a les relacions públiques? La pràctica del sexe és una ocupació àrdua, una filigrana?, o és tan fàcil com dibuixar una “o” amb un tub?, la pot arribar a practicar amb art, mestratge i creativitat, qualsevol?, fins i tot la més inútil i beneita de les persones? En qualsevol cas, paga la pena preguntar-se si la majoria d’animals que no saben pintar copulen? 

No ho sé, però ben segur que la muller del famós Ucello devia pensar que ni la pintura ni el sexe tenen res de mentals, més aviat a l’inrevés, que són una pura carnalitat i brutícia quasi gàstrica i estomacal al veure al seu estrafolari marit empastifat de pintura de cap a peus, i a ella mateixa parint als seus fills, conseqüència sexual, amb els esfínters dilatats i envoltada de sang, orins, placentes i efluvis pudents.

En Rocco Siffredi, el famós actor porno italià, diria el mateix que els grans pintors italians?, que es copula amb la ment i no pas amb els genitals?, “noi fornichiamo con la mente é non con i genitali”, o, més aviat, que es copula amb la ment i no només amb els genitals?, ambdues són coses ben diferents, i si la segona tesi és la correcta on es troba, llavors, el punt d’equilibri entre la neurona i l’estat de zel? Cóm ho feia ell, en Rocco, cóm aconseguia les seves esplèndides, continuades i durables ereccions i ejaculacions? Amb la ment o també amb les seves múltiples companyes de repartiment a les pel·lícules? Diuen que hi ha dones que són capaces de tenir orgasmes amb la única força de la seva voluntat. La Mari Pili sempre m’ho menciona, és una gran fan d’en Rocco.

Jimmy Page, el fundador del mític Led Zeppelin, explicava en una entrevista cóm cada nit, al acabar una actuació i sortir del camerino, es trobava tota una filera de noies a banda i banda del passadís o de l’escala, les famoses “groupies”, aquelles persones que com diu la Wikipedia “busquen intimitat emocional i sexual amb un músic famós o amb una altra celebritat” i ell, en Jimmy Page, només n’havia de triar unes quantes de diferents cada nit.

Sigui com sigui les circumstàncies porta a molts a pensar, per buscar algun trist consol i una penosa excusa a la seva involuntària castedat, que sí, que el sexe i la pintura són un fenomen exclusiu de la ment i no pas del entrecuix ni dels dits de la ma.

En aquest sentit, l’home i una de les dones amb els que vaig parlar la setmana passada em varen dir, si més no, una cosa molt interessant: que el problema, si és que hem de parlar de problema, no és pas l’abstinència o la pràctica en ella mateixa, el celibat o la promiscuïtat, el variat o l’escàs nombre de coits, sinó la existència o la manca de vida sexual entenent per vida sexual no la física i sí la vida onírica que alimenta la fantasia i la imaginació, la vida interior, la vida secreta, la vida amagada, la verdadera vida, la vida celestial, la part mental del sexe, la gasolina del motor contraposada a la mera digestió que es fa sense pensar, el simple buidat dels intestins que la majoria confon amb la vida sexual. La part interessant que deien els meus amics estava en la seva conclusió: tenir o no parella no és un fet rellevant sinó es converteix, la parella, l’altre, en un estímul, o en el seu cas, la dels meus pobres i cèlibes contertulians, en el contrari, en un lamentable obstacle per a aquesta fantasia. En Rocco Siffredi i Jimmy Page estarien d’acord amb aquesta tesi?

En un post recent deia, referint-me a una balança, que: "És curiós com un artefacte mecànic que pot mesurar la força d'una massa en repòs exerceixi, ella mateixa, menys força que la que és capaç de mesurar. És una paradoxa poètica que em fa pensar en les persones i la seva manera de ser, en la força que exerceixen sobre els altres o la resistència que són capaços de suportar d'ells, perquè tots som una varietat curiosa de moll, que, de vegades , es dispara sense avisar, causant una espiral de conseqüències, afortunades o no, imprevisibles. 

Hi ha persones moll, altres, en canvi, són palanques, i moltes no més que un simple pes mort". 

Parlant de palanques i de molls, la meva cosina Mari Pili, que mostro en la fotografia que clou el text, em diu amb ironia i amb una el·lipsi argumental molt oberta, típica d’ella i de mi, que per això m’agraden els robots, perquè en ells hi veig uns éssers asexuats que estimulen la meva imaginació, la meva fantasia intel·lectual, naturalment, encara que després afegeix, amb molt d’encert, que el futur de la robòtica es troba en el sexe i viceversa, que el futur del sexe serà el de la industria robòtica.

Hi ha una extensa literatura sobre robots i autòmats que no és pas necessari que jo repeteixi ja que la mateixa Wikipedia ens ofereix una bona i amplia visió resumida de la qüestió, però sí cal recordar les tres lleis bàsiques que l’Isaac Asimov va formular en el seu moment i que són les següents: 

“Cap robot causarà dany a un ésser humà o permetrà, amb la seva inacció, que un ésser humà sofreixi dany, tot robot obeirà les ordres que li donin els éssers humans, llevat que aquestes ordres entrin en conflicte amb la primera llei, i tot robot ha de protegir la seva pròpia existència, sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei”. 

Els tres principis, com a lleis que són, semblen la declaració d’un àrbitre, d’un jutge o d’un policia, és possible, doncs, i seguint el mateix raonament, formular tres, només tres, lleis bàsiques relacionades amb el sexe? Tothom creu que sí quan parla i ho resumeix dient que ningú pot obligar a un altre a fer allò que no desitja fer. Però la meva cosina creu que aquesta és una afirmació massa ingènua, que està mancada de fantasia i que no té gens d’imaginació ni res a veure amb la realitat com el que m’expliquen els meus amics cèlibes que només encerten en la conclusió, afirma convençuda.

Qui sap si té raó perquè ignoro exactament el que ella vol dir ni a quina realitat i fantasia fa esment, però alguna cosa no gaire bona em suggereix la seva cínica incredulitat, la meva cosina és una dona molt sensual, carnal, enigmàtica i misteriosa encara que també és una gran bromista i potser només em vol prendre el pèl per estimular amb sentit de l’humor la meva vida sexual, ella en coneix una bona part encara que no tota. El cas és que he il·lustrat el present text amb un robot que ni és masculí ni femení ni tot el contrari, és un àngel, un enigma com les sirenes que tenen mig cos de peix, un ésser castrat i absolutament mental mentre no li fallin els cargols, els engranatges ni els mecanismes que el mouen. Una pura il·lusió, quasi una al·lucinació.

Què té a veure tot això amb la meva mudança? No en tinc ni idea, però ben segur que alguna cosa hi té o hi tindrà a veure tard o d’hora, amb ella i amb les meves obsessions dels darrers anys.

La Mari Pili diu que sóc un mentider i un xerraire, i té també tota la raó perquè al principi deia una cosa que no és certa pel que fa a l’escriptura, que si puc triar prefereixo les converses en les que es diu tot el que s’ha de dir i que només duren, com a màxim, un minut, o un minut i mig. Aquest monòleg n’és la prova perquè, igual que el sexe dels àngels, ha estat massa llarg, ha durat tres folis sencers i en ells no s’ha dit res que hagi valgut la pena ser dit ni he arribat a cap banda.

------------------------------------- 

Hemeroteca peletera.

El sexo de los ángeles

Si puedo elegir prefiero las conversaciones en las que se dice todo lo que hay que decir y que sólo duran, como máximo, un minuto, o un minuto y medio, en lugar de las que se alargan y no terminan nunca. 

La semana pasada, sin embargo, mantuve tres muy interesantes y relativamente casuales sobre el sexo de los ángeles. Esta es, al menos, la sensación que me quedó al final de la larga palabrería, la de haber estado hablando de sexo angelical a pesar de haberlo hecho con tres personas ciertamente vivas, hechas de carne y hueso, un hombre y dos mujeres que, por razones diversas, se han visto obligadas a ser célibes no obstante seguir viviendo, dos de ellas, en pareja. La tercera ya está divorciada o en trámites con los abogados y los juzgados. 

Siempre he considerado el sexo un asunto que a pesar de ser interesante y entretenido sólo da lugar para largas y eternas polémicas y creencias que no llevan a ninguna parte fuera de ser meros ejercicios de estilo y de retórica inútil para pasar el rato.

Ya sé también que puede parecer una contradicción mencionar y relacionar el famoso sexo que practican los ángeles con el que tienen la buena o la mala suerte de disfrutar algunos humanos, pero... hay algo que me obsesiona desde hace unos años. Mi prima Mari Pili no se cansa de repetirme que estoy lleno de monsergas y manías. 

El famoso pintor florentino Paolo Ucello despertaba a media noche a su pobre esposa para hacerla partícipe de la euforia que él sentía por la perspectiva, esa técnica pictórica que permite crear una ilusión óptica de profundidad en sólo dos dimensiones del espacio.

“¡Ma che bella cosa é la prospettiva!”, le decía con exclamaciones a la asustada mujer que dormía tan tranquila a su lado, en la misma cama y que era la madre de sus hijos entusiasmándose de una manera exagerada por la maravilla que veía en la pintura al darse cuenta de que básicamente consistía en un producto de la mente. “La pittura é una cosa mentale”, decía también Leonardo. Y Miguel Ángel lo corroboraba afirmando que se pinta con el cerebro y no con las manos.

¿Al igual que el sexo?

Todo esto venía a cuento, en el siglo XV y XVI, del esfuerzo que hacían los artistas para liberarse de la baja consideración social que tenían al ganarse la vida con unas actividades que por manuales eran muy mal vistas, pensando que hacerlo con la mente los elevaba y les otorgaba una categoría a los ojos de los demás más digna. 

¿Es el sexo también una actividad, valga la expresión, únicamente manual y por tanto de poca categoría y nula inteligencia como lo es sumar con los dedos?, o, en cambio, ¿se acerca más a la música y a las matemáticas?, ¿a la danza y a las relaciones públicas? ¿La práctica del sexo es una ocupación ardua, una filigrana?, ¿o es tan fácil como dibujar una "o" con un canuto?, ¿la puede llegar a practicar con arte, maestría y creatividad, cualquiera?, ¿incluso la más inútil y bobalicona de las personas? En cualquier caso, ¿vale la pena preguntarse si la mayoría de animales que no saben pintar copulan?

No lo sé, pero seguro que la mujer del famoso Ucello debía pensar que ni la pintura ni el sexo tienen nada de mentales, más bien al revés, que son una pura carnalidad y suciedad casi gástrica y estomacal al ver a su estrafalario marido embadurnado de pintura de pies a cabeza, y a ella misma pariendo a sus hijos, producto sexual, con los esfínteres dilatados y rodeada de sangre, orines, placentas y efluvios malolientes.

Rocco Siffredi, el famoso actor porno italiano, ¿diría lo mismo que los grandes pintores italianos?, ¿que se copula con la mente y no con los genitales?, “noi fornichiamo con la mente é non con i genitali”, ¿o, más bien, que se copula con la mente y no sólo con los genitales?, ambas son cosas muy diferentes, y si la segunda tesis es la correcta ¿dónde se encuentra, entonces, el punto de equilibrio entre la neurona y el estado de celo? ¿Cómo lo hacía él, Rocco, cómo conseguía sus espléndidas, continuadas y duraderas erecciones y eyaculaciones?, ¿con la mente o con sus múltiples compañeras de reparto en las películas? Dicen que hay mujeres que son capaces de tener orgasmos con la única fuerza de su voluntad. Mari Pili siempre lo menciona, es una gran fan de Rocco. 

Jimmy Page, el fundador del mítico Led Zeppelin, explicaba en una entrevista cómo cada noche, al terminar una actuación y salir del camerino, se encontraba toda una hilera de chicas a ambos lados del pasillo o de la escalera, las famosas "groupies", aquellas personas que como dice la Wikipedia "buscan intimidad emocional y sexual con un músico famoso o con otra celebridad" y él, Jimmy Page, sólo tenía que elegir unas cuantas diferentes cada noche. 

Sea como sea, las circunstancias lleva a muchos a pensar, para buscar algún triste consuelo y una penosa excusa a su involuntaria castidad, que sí, que el sexo y la pintura son un fenómeno exclusivo de la mente y no de la entrepierna ni de los dedos de la mano.

En este sentido, el hombre y una de las mujeres con los que hablé la semana pasada me dijeron, cuando menos, algo muy interesante: que el problema, si es que hemos de hablar de problema, no es la abstinencia o la práctica en sí misma, el celibato o la promiscuidad, el variado o el escaso número de coitos, sino la existencia o la falta de vida sexual entendiendo por vida sexual no la física y sí la vida onírica que alimenta la fantasía y la imaginación, la vida interior, la vida secreta, la vida escondida, la verdadera vida, la vida celestial, la parte mental del sexo, la gasolina del motor contrapuesta a la mera digestión que se hace sin pensar, el simple vaciado de los intestinos que la mayoría confunde con la vida sexual. La parte interesante que decían mis amigos se encontraba en la conclusión: tener o no pareja no es un hecho relevante sino se convierte, la pareja, el otro, en un estímulo, o en su caso, la de mis pobres y célibes contertulios, en lo contrario, en un lamentable obstáculo para esa fantasía. ¿Rocco Siffredi y Jimmy Page estarían de acuerdo con esa tesis?

En un post reciente decía, refiriéndome a una balanza, que: “Es curioso como un artilugio mecánico que puede medir la fuerza de una masa en reposo ejerza, ella misma, menos fuerza que la que es capaz de  medir. Es una paradoja poética que me lleva a pensar en las personas y su manera de ser, en la fuerza que ejercen sobre los demás o la resistencia que son capaces de soportar de ellos, porque todos somos una variedad curiosa de muelle, que, a veces, se dispara sin avisar, causando una espiral de consecuencias, afortunadas o no, imprevisibles. 

Hay personas muelle, otras, en cambio, son palancas, y muchas no más que un simple peso muerto”. 

Hablando de palancas y de muelles, mi prima Mari Pili, que muestro en la fotografía que cierra el texto, me dice con ironía y con una elipsis argumental muy abierta, típica de ella y de mí, que por eso me gustan los robots, porque en ellos veo a unos seres asexuados que estimulan mi imaginación, mi fantasía intelectual, naturalmente, aunque después añade, con mucho acierto, que el futuro de la robótica se encuentra en el sexo y viceversa, que el futuro del sexo será el de la industria robótica.

Hay una extensa literatura sobre robots y autómatas que no es necesario que yo repita ya que la misma Wikipedia nos ofrece una buena y amplia visión resumida de la cuestión, pero sí hay que recordar las tres leyes básicas que Isaac Asimov formuló en su momento y que son las siguientes: 

"Ningún robot causará daño a un ser humano o permitirá, con su inacción, que un ser humano sufra daño, todo robot obedecerá las órdenes que le den los seres humanos, a menos que esas órdenes entren en conflicto con la primera ley, y todo robot debe proteger su propia existencia, siempre y cuando esta protección no entre en conflicto con la primera o la segunda ley ". 

Los tres principios, como leyes que son, parecen la declaración de un árbitro, un juez o de un policía, ¿es posible, pues, y siguiendo el mismo razonamiento, formular tres, sólo tres, leyes básicas relacionadas con el sexo? Todo el mundo cree que sí cuando habla y lo resume diciendo que nadie puede obligar a otro a hacer lo que no desea hacer. Pero mi prima cree que esa es una afirmación demasiado ingenua, que carece de fantasía y que no tiene nada de imaginación ni nada que ver con la realidad como lo que me cuentan mis amigos que solamente aciertan en la conclusión, afirma convencida.

Quién sabe si tiene razón porque ignoro exactamente lo que ella quiere decir ni a qué realidad y fantasía hace mención, pero algo no muy bueno me sugiere su cínica incredulidad, mi prima es una mujer muy sensual, carnal, enigmática y misteriosa aunque también es una gran bromista y quizás sólo me quiere tomar el pelo para estimular con sentido del humor mi vida sexual, ella conoce una buena parte aunque no toda. El caso es que he ilustrado el presente texto con un robot que ni es masculino ni femenino ni todo lo contrario, es un ángel, un enigma como las sirenas que tienen medio cuerpo de pez, un ser castrado y absolutamente mental mientras no le fallen los tornillos, los engranajes ni los mecanismos que lo mueven. Una pura ilusión, casi una alucinación. 

¿Qué tiene que ver todo eso con mi mudanza?  No tengo ni idea, pero seguro que algo tiene o tendrá que ver tarde o temprano, con ella y con mis obsesiones de los últimos años.

Mari Pili dice que soy un mentiroso y un charlatán, y tiene también toda la razón porque al principio decía algo que no es cierto en cuanto a la escritura, que si puedo elegir prefiero las conversaciones en las que se dice todo lo que se debe decir y que sólo duran, como máximo, un minuto, o un minuto y medio. Este monólogo es la prueba porque, al igual que el sexo de los ángeles, ha sido demasiado largo, ha durado tres folios enteros y en ellos no se ha dicho nada que haya valido la pena ser dicho ni he llegado a ninguna parte.