El Peletero/El toix

Hemeroteca pelletera

El toix.

L’Institut d’Estudis Catalans, qualifica la imbecil·litat de deficiència psíquica menys greu que la idiòcia i al imbècil com una persona desgraciada i propera a l’estúpid, un toix d’alt grau.

Què és un toix?, és algú mancat d’intel·ligència i de tall, i el tall és allò que han de tenir les navalles o els bisturís per fer adequadament la seva feina. L’Institut diu de la idiòcia que: “és un estat de dèficit d’intel·ligència en que l’individu posseeix una edat mental que no sobrepassa els tres anys i no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres”. 

Es dedueix que els tres cassos, l’imbècil, l’idiota i l’estúpid, són conseqüència d’un dèficit que el toix exemplifica molt encertadament: la manca de tall agut, d’eina poc esmolada que causa més desperfectes que solucions dona. No hi ha res més empipador que un ganivet que no talli bé la carn, de vedella o de persona.

Així, doncs, i per moltes raons, es bo l’anàlisi esmolat que diferencia el que no és igual com si obrís les aigües del Mar Roig per travessar-lo sense ofegar-se:

"Dues pel·lícules actuals –“Els idiotes", de Lars von Trier, i“El sopar dels idiotes”, de Francis Veber-me confirmen com se sol confondre avui “idiota” amb “estúpid”, tot i que no signifiquin en absolut el mateix. L’etimologia de “idiota” remet a l’arrel grega “idios", que significa “particular", “privat", i, per extensió, el que està reclòs en la seva peculiaritat, el que és simple, ingenu, innocent, no cultivat. Per aquest motiu “idioma” es refereix a la llengua particular o la llengua vernacla, la que ens impedeix comunicar-nos més enllà dels nostres límits personals o familiars. “Estúpid", però, es refereix a qui es troba “sorprès” o “confús” davant d’unes circumstàncies, que, d’alguna manera, no encerta a comprendre i a controlar. La nostra època, amb els seus canvis vertiginosos, difícilment assimilables, ha produït un general estupor i la corresponent collita d’estúpids, mentre que ha reduït fins gairebé l’extinció el nombre dels idiotes, el d’aquestes ànimes simples, pobres d’esperit, als que l’Evangeli cristià exalça.

Flaubert va ser molt conscient al final de la diferència moral entre ambdós termes. De fet, va escriure gairebé simultàniament el conte “Un coeur simple", on reflecteix magistralment la bondat d’una ànima càndida, la de la “idiota” serventa rústica Felicitat, i aquest parell de inconcluses diatribes sardònics contra la massiva estupidesa contemporània, “Boulevard et Pécuchet” i el “Diccionari de tòpics”. Així Flaubert va contraposar la innocència a la pedanteria, la xerrameca del estúpid. En l’altra punta d’Europa, gairebé al mateix temps, el rus Dostoievski va publicar la seva novel·la “L’idiota", en la qual el protagonista, el pobre príncep Mischkin, malalt epilèptic i perfecta ànima de càntir, no només desbarata, amb la sola ajuda de la seva ingènua bondat, la mentidera corrupció dels estúpids pedants que el fereixen amb la seva burla, sinó que cala amb profunda mirada amorosa el sofriment íntim que els corroeix. ("Idiota", Francisco Calvo Serraller. Babelia, El País, 15 de maig de 1999)

Trobo a faltar que el senyor Calvo Serraller no ens parli també de l’imbècil, dels seus orígens etimològics i de la diferència moral bàsica amb l’idiota i l’estúpid.

Segons sembla, però, la paraula “imbècil” ve del llatí, in (no) becillis, diminutiu de bacullum (bastó), “anar sense bastó”, entenen bastó como a bàcul, un ceptre que simbolitza l’autoritat que no es té al ser massa jove o ser un inepte. Un imbècil és, per tant, algú incapaç d’exercir l’autoritat per tenir pocs anys o per impotència. En aquest cas la paraula “autoritat” no significa altre cosa que la capacitat de governar-se a un mateix, el dret, no només a l’autodeterminació, sinó també a l’emancipació.

En un post anterior parlava de l’interior dels armaris com un refugi per salvaguardar unes llavors que no es conreen en societat, que creixen i donen fruits en jardins inaccessibles, els “idios" dels que parla el senyor Calvo Serraller, els nostres límits personals on, en realitat, no calen moltes llengües per parlar amb un mateix.

També, un dia, feia referència a que una llengua és en sí mateixa un món sencer i complert, el que els alemanys en diuen una “Weltaunshauung”, i recordava a un home que es va recloure en una caserna militar, en un jardí molt especial on no hi havia masses diferències entre les persones, on totes vestien la mateixa roba, on totes anaven uniformades, però que coneixia i usava varis idiomes, el seu propi que era l’anglès, el grec clàssic i l’àrab dels beduins, com a mínim.

En aquesta vida hi ha tres coses de les que es coneix el seu valor tant sols quan es perden: la salut, la llibertat i la llengua. Els que han gaudit sempre d’elles, i mai ningú els hi ha arravatat, pensen que no moriran mai, que la tirania en els pobles veïns s’ha de “contextualitzar” i que les llengües són, bàsicament, un fenòmen molest, un fet instrumental de comunicació i de poder, i que tant dona parlar finés que francès, swahili que gallec i que el millor, sense dubte, seria tenir-ne una que servís per a qualsevol.

Però, evidentment, tothom es mora, evidentment la llibertat pròpia comença a perdre’s quan es nega als altres i, evidentment també, pensar que les paraules són una maledicció bíblica o només una eina és la millor manera de fer-les servir malament com un bisturí toix.

Pel que a mi respecta em sap molt greu la endèmica manca de coneixement de llengües a Espanya que no va més enllà del valor que es dona a una peça de museu, un territori, l’espanyol, on es parlen, paradoxalment, unes quantes però que sembla que en hi hagi una de sola, quan en altres països, Grècia o Finlàndia, Holanda o Dinamarca, països petits, molta gent en coneix més d’una com la cosa més natural del món. Deuen ser, segurament, restes de la psicologia imperial d’un regne on mai s’amagava el sol i que considera bo, inevitable o indiferent que els idiomes estiguin sotmesos a la més dura llei darwinista mentre no sigui el propi el que la pateixi; fins i tot les esquerres, que es queixen del liberalisme salvatge, en aquestes qüestions són tant liberals i salvatges com els alumnes més avantatjats de la escola de Chicago. La seva mala consciencia, si es que la tenen, sovint queda esmorteïda i compensada amb un internacionalisme diletant i de saló i la protecció simbòlica i de paraula d’alguna llunyana tribu de l’Amazonas.

En tot cas, avui com ahir, i igual que demà, a les paraules se les emporta i emportarà el vent; jo les faig servir sovint molt malament, no aconsegueixo fer-me entendre i dono lloc a mals entesos que més d’una vegada fereixen a persones que estimo sense cap necessitat ni voluntat de fer-ho, en una mostra evident i trista de no saber-me governar a mi mateix. 

Avui llueix el sol, és un dia càlid d’hivern, però també ventós, un vent sec i polsós de ponent, una ventada que no para ni pararà de bufar, ho escombrarà tot al seu pas, les paraules i les pedres, i direm, jo el primer, moltes tonteries i bajanades, però, a la fi, morirem, emmudirem sense tenir que patir cap faringitis aguda, ens enterraran o incineraran i al cap d’un temps mai ningú ens recordarà, absolutament ningú, ni en llatí ni en sànscrit, ni en sumeri ni en acadi. Aquesta és una evidència, no és pas cap opinió, és un fet contundent que ens deixa sumits en l’estupor més gran, en un estat d’estupidesa permanent que només oblidem en intermitents instants d’alegria, de momentània idiòcia i felicitat infantil que ens permeten alleugerir una pesada càrrega que no és pas cap altre que el bastó, el bacullum, que ens emancipa, per tornar al jardí on varem néixer i sentir de nou les primeres paraules. 

------------------------------------

Hemeroteca peletera

Romo.

L’Institut d’Estudis Catalans, califica la imbecilidad de deficiencia psíquica menos grave que la idiocia y al imbécil como una persona desgraciada y cercana al estúpido, alguien romo en grado alto.

¿Qué significa romo?, es alguien carente de inteligencia y de corte, y el corte es lo que deben de tener las navajas o los bisturís para hacer adecuadamente su trabajo. L’Institut dice de la idiocia que: "es un estado de déficit de inteligencia en que el individuo posee una edad mental que no sobrepasa los tres años y no puede comunicarse por la palabra ni comprender las expresiones de los demás".

Se deduce que los tres casos, el imbécil, el idiota y el estúpido, son consecuencia de un déficit que el romo ejemplifica muy acertadamente: la falta de corte agudo, de herramienta poco afilada que causa más daños que soluciones ofrece. No hay nada más molesto que un cuchillo que no corte bien la carne, de ternera o de persona.

Así pues, y por muchas razones, es bueno el análisis afilado que diferencia lo que no es igual como si abriera las aguas del Mar Rojo para atravesarlo sin ahogarse:

“Dos películas actuales –“Los idiotas”, de Lars von Trier, y “La cena de los idiotas”, de Francis Veber—me confirman cómo se suele equivocar hoy “idiota”con “estúpido”, a pesar de que no signifiquen en absoluto lo mismo. La etimología de “idiota”remite a la raíz griega “idios”, que significa “particular”, “privado”, y, por extensión, el que está encerrado en su peculiaridad, resulta simple, ingenuo, inocente, no cultivado. De ahí que “idioma”se refiera a la lengua particular o la lengua vernácula, la que nos impide comunicarnos más allá de nuestros límites personales o familiares. “Estúpido”, sin embargo, se refiere a quien se halla “asombrado”o “confuso”ante unas circunstancias, que, de alguna manera, no acierta a comprender y controlar. Nuestra época, con sus cambios vertiginosos, difícilmente asimilables, ha producido un general estupor y la correspondiente cosecha de estúpidos, mientras que ha reducido hasta casi la extinción el número de los idiotas, el de esas almas simples, de pobres de espíritu, a los que el Evangelio cristiano ensalza.

Flaubert fue muy consciente al final de la diferencia moral entre ambos términos. De hecho, escribió casi simultáneamente el cuento “Un coeur simple”, donde refleja magistralmente la bondad de un alma cándida, la de la “idiota” sirvienta rústica Felicidad, y ese par de inconclusas diatribas sardónicas contra la masiva estupidez contemporánea, “Boulevard et Pécuchet”y el “Diccionario de tópicos”. Así Flaubert contrapuso la inocencia a la pedantería, la cháchara del estúpido. En la otra punta de Europa, casi a la vez, el ruso Dostoievski publicó su novela “El idiota”, en la que el protagonista, el pobre príncipe Mischkin, enfermo epiléptico y perfecta alma de cántaro, no sólo desbarata, con la sola ayuda de su ingenua bondad, la mendaz corrupción de los estúpidos pedantes que le zahieren con su burla, sino que cala con profunda mirada amorosa el sufrimiento íntimo que les corroe. (“Idiota”, Francisco Calvo Serraller. Babelia, El País, 15 de mayo de 1999)

Echo de menos que el señor Calvo Serraller no nos hable también del imbécil, de sus orígenes etimológicos y de la diferencia moral básica con el idiota y el estúpido.

Al parecer, sin embargo, la palabra "imbécil" viene del latín, in (no) becillis, diminutivo de bacullum (bastón), "ir sin bastón", entendiendo bastón como báculo, un cetro que simboliza la autoridad que no se tiene al ser demasiado joven o ser un inepto. Un imbécil es, por tanto, alguien incapaz de ejercer la autoridad por tener pocos años o por impotencia. En este caso la palabra "autoridad" no significa otra cosa que la capacidad de gobernarse a sí mismo, el derecho, no sólo a la autodeterminación, sino también a la emancipación.

En un post anterior hablaba del interior de los armarios como un refugio para salvaguardar unas semillas que no se cultivan en sociedad, que crecen y dan frutos en jardines inaccesibles, los "idios" de los que habla el señor Calvo Serraller, nuestros límites personales donde, en realidad, no hacen falta muchas lenguas para hablar con uno mismo.

También, un día, hacía referencia a que una lengua es en sí misma un mundo entero y completo, lo que los alemanes llaman una "Weltaunshauung", y recordaba a un hombre que se recluyó en un cuartel militar, en un jardín muy especial donde no había demasiadas diferencias entre las personas, donde todas vestían la misma ropa, donde todas iban uniformadas, pero que conocía y usaba varios idiomas, el suyo propio que era el inglés, el griego clásico y el árabe de los beduinos, como mínimo.

En esta vida hay tres cosas de las que se conoce su valor sólo cuando se pierden: la salud, la libertad y la lengua. Los que han disfrutado siempre de ellas, y nunca nadie se las ha arrebatado, piensan que no morirán nunca, que la tiranía en los pueblos vecinos debe "contextualizarse" y que las lenguas son, básicamente, un fenómeno molesto, un hecho instrumental de comunicación y de poder, y que tanto da hablar finés que francés, swahili que gallego y que lo mejor, sin duda, sería tener una sola que sirviera para cualquiera.

Pero, evidentemente, todo el mundo se muere, evidentemente la libertad propia comienza a perderse cuando se niega a los demás y, evidentemente también, pensar que las palabras son una maldición bíblica o sólo una herramienta es la mejor manera de usarlas mal como un bisturí romo.

Por lo que a mí respecta me sabe muy mal la endémica falta de conocimiento de lenguas en España que no va más allá del valor que se da a una pieza de museo, un territorio, el español, donde se hablan, paradójicamente, unas cuantas pero parece que haya una sola, cuando en otros países, Grecia o Finlandia, Holanda o Dinamarca, países pequeños, mucha gente conoce más de una como la cosa más natural del mundo. Deben ser, seguramente, restos de la psicología imperial de un reino donde nunca se escondía el sol y que considera bueno, inevitable o indiferente que los idiomas estén sometidos a la más dura ley darwinista mientras no sea el propio el que la padezca; incluso las izquierdas, que se quejan del liberalismo salvaje, en estas cuestiones son tan liberales y salvajes como los alumnos más aventajados de la escuela de Chicago. Su mala conciencia, si es que la tienen, a menudo queda amortiguada y compensada con un internacionalismo diletante y de salón y la protección simbólica y de palabra de alguna lejana tribu del Amazonas.

En todo caso, hoy como ayer, y al igual que mañana, a las palabras se las lleva y llevará el viento; yo las utilizo a menudo muy mal, no consigo hacerme comprender y doy lugar a malos entendidos que más de una vez hieren a personas que quiero sin necesidad ni voluntad de hacerlo, en una muestra evidente y triste de no saberme gobernar a mí mismo.

Hoy luce sol, es un día cálido de invierno, pero también ventoso, viento seco y polvoriento de poniente, un vendaval que no para ni parará de soplar, lo barrerá todo a su paso, las palabras y las piedras, y diremos, yo el primero, muchas tonterías y sandeces, pero, al fin, moriremos, enmudeceremos sin tener que sufrir ninguna faringitis aguda, nos enterrarán o incinerarán y al cabo de un tiempo nadie nos recordará, absolutamente nadie, ni en latín ni en sánscrito, ni en sumerio ni en acadio. Esta es una evidencia, no es ninguna opinión, es un hecho contundente que nos deja sumidos en el estupor más grande, en un estado de estupidez permanente que sólo olvidamos en intermitentes instantes de alegría, de momentánea idiocia y felicidad infantil que nos permiten aligerar una pesada carga que no es otra que el bastón, el bacullum, que nos emancipa, para volver al jardín donde nacimos y oír de nuevo las primeras palabras.