Les paraules i els ulls, el bé i el desig.
“Aquesta vegada és simplement el meu dormitori; només que el color ha de predominar aquí, donant amb la seva simplificació un estil més gran a les coses i arribar a suggerir el repòs o la son en general. En fi, amb la vista del quadre s’ha de descansar el cap, o més aviat la imaginació.
Les parets són d’un violeta pàl·lid. El terra és fet a quadres vermells.
La fusta del llit i les cadires són d’un groc de mantega fresca; els llençols i els coixins, llimona verda molt clara.
El cobertor, roig escarlata. La finestra, verda.
El lavabo, ataronjat; el gibrell, blau.
Les portes liles.
I això és tot, res més en aquesta habitació on les portes són tancades.”
(“Cartes a Theo”, Vincent Van Gogh)
Un debat etern, i també inútil, tracta d’esbrinar si, a més de moltes altres coses, l’art ha de procurar el bé.
En un món com el nostre, on en forma de parodia han triomfat les ideologies populistes en una lletja revolta de les masses, és difícil definir el bé. Ortega ja deia que vivim en un món sense moral, no exactament immoral, sinó amoral, on la bondat fa fallida al fer-la també la font dels desitjos. Com afirma en René Girard el nostre desig s’alimenta del desitjos dels altres, però els models genuïns han desaparegut per donar pas només a les paròdies, imitem imitacions, copies i simulacres.
Per això m’agrades, sargantana, ja t’ho he dit en altres ocasions, ets genuïna i parles del que saps i del que veus i aprens idiomes.
Dius que també estàs estudiant botànica i zoologia i que vols cursar pintura, que ja has començat per memoritzar les descripcions d’algunes teles, sense fer esment a la pintura mateixa, ni a les seves qualitats o detalls pròpiament pictòrics. Em sembla una magnífica manera de iniciar-te en la pintura, descriure el que veus, és la millor manera també d’emprendre el món.
« Un chaudron avec son écumoire, une cruche, une tranche de saumon posée sur une assiette de terre retournée, un couteau, un petit pot de grès bouché et trois champignons de Paris. 1730. Peinture à l'huile sur toile. 32,5 x 40 cm. Musée du Louvre. Paris. »
Has començat per en Chardin, un gran pintor francès que feia que fos gran la natura morta, que al ser morta només demanava una mica d’escenografia.
« Bouquet d'oeillets, de tubéreuses et de pois de senteur dans un vase de porcelaine blanche a motifs bleus. 1734. Peinture à l'huile sur toile. 44 x 36 cm. National Gallery of Scotland. Edimbourgt. »
M’expliques que encara no saps pas mirar de manera “pictòrica”, i que et sorprèn la bellesa de les paraules d’en Van Gogh i les descripcions de pintures. És cert, el pintor holandès era al mateix temps un gran escriptor, una qualitat que rarament ningú esmenta, però t’equivoques al dir que no saps mirar.
L’holandès escrivia uns bons retrats literaris de les coses perfectes, o bé, si et sembla millor, unes perfectes descripcions de les coses literàries. Ho feia al usar sempre substantius i adjectius adients i ajustats a les mateixes coses, per tal de dir només allò que veien els seus ulls aguts i precisos, sense prejudicis, i abans que ells els seus dits, que amb la mateixa dolçor del teu tacte fred, premien amb el polze i l’índex els pinzells fets amb els pels de martes cibelines.
Doncs, si la llengua és un ull com afirma en Wallace Stevens, els dits també ho són.
« Corbeille de raisins avec trois pommes d'api, une poire et deux massepains. Peinture à l'huile sur toile. 32 x 40 cm. Musée des Beaux-Arts. Angers. »
---------------------------------
Traducció al castellà
Las palabras y los ojos, el bien y el deseo.
“Esta vez es simplemente mi dormitorio; sólo el color ha de predominar aquí, dando con su simplificación un estilo mayor a las cosas y llegar a sugerir el reposo o el sueño en general. En fin, con la vista del cuadro se tiene que descansar la cabeza, o más bien la imaginación.
Las paredes son de un violeta pálido. El suelo está hecho de cuadros rojos.
La madera de la cama y las sillas son de un amarillo de mantequilla fresca; las sábanas y las almohadas, limón verde muy claro.
La colcha, rojo escarlata. La ventana, verde.
El lavabo, anaranjado; el barreño, azul.
Las puertas lilas.
Y eso es todo, nada más en esta habitación donde las puertas están cerradas."
(“Cartas a Theo”, Vincent Van Gogh)
Un debate eterno, y también inútil, trata de averiguar si, además de muchas otras cosas, el arte ha de procurar el bien.
En un mundo como el nuestro, donde en forma de parodia han triunfado las ideologías populistas en una fea revuelta de las masas, es difícil definir el bien. Ortega ya decía que vivimos en un mundo sin moral, no exactamente inmoral, sino amoral, donde la bondad se quiebra al hacerlo la fuente de los deseos. Como afirma René Girard nuestro deseo se alimenta de los deseos de los otros, pero los modelos genuinos han desaparecido par dar paso solamente a las parodias, imitamos imitaciones, copias y simulacros.
Por eso me gustas, lagartija, ya te lo he dicho en otras ocasiones, eres genuina y hablas de lo que sabes y de lo que ves y aprendes idiomas
Dices que también estás estudiando botánica y zoología, y que quieres aprender pintura, que ya has comenzado a memorizar las descripciones de algunas telas, sin fijar atención en la pintura misma, en sus cualidades o detalles propiamente pictóricos, describir lo que se ve, es la mejor manera también de emprender el mundo.
« Un chaudron avec son écumoire, une cruche, une tranche de saumon posée sur une assiette de terre retournée, un couteau, un petit pot de grès bouché et trois champignos de Paris. 1730. Peinture à l'huile sur toile. 32,5 x 40 cm. Musée du Louvre. Paris. »
Has empezado por Chardin, un gran pintor francés que conseguía hacer todo un maestro de la naturaleza muerta, que al ser muerta sólo pedía un poco de escenografía.
« Bouquet d'oeillets, de tubereuses et de pois de senteur dans un vase de porvelaine blanch a motifs bleus. 1734. Peinture à l'huile sur toile. 44 x 36 cm. National Gallery of Scotland. Edimbourgt
Me explicas que todavía no sabes en absoluto mirar de manera "pictórica", y que te sorprende la belleza de las palabras de Van Gogh. Es cierto, el pintor holandés era al mismo tiempo un gran escritor, una cualidad que raramente alguien menciona, pero te equivocas al decir que no sabes mirar.
El holandés escribía unos retratos literarios de las cosas perfectas, al usar siempre sustantivos y adjetivos adecuados con el fin de no decir más que aquello que sólo veían sus ojos agudos y precisos, y antes que ellos sus dedos, que con la misma dulzura de tu tacto frío, apretaban con el pulgar y el índice los pinceles hechos de pelos de martas cibelinas.
Así pues, si la lengua es un ojo como afirma Wallance Stevens, los dedos también lo son.
« Corbeille de raisins avec trois pommes d'api, une poire et deux massepains. Peinture à l'huile sur toile. 32 x 40 cm. Musée des Beaux-Arts. Angers
No hay comentarios:
Publicar un comentario