Adéu, rosa d'abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d'enyorament em moriré.
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d'enyorament em moriré.
Quan et diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament, no és el teu plor.
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament, no és el teu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar millor.
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar millor.
Joan Maragall
(25-04-2011)
3 comentarios:
Estimat fill,
Moltes gràcies per aquests versos que em fan plorar, i que una preciosa música els fa encara més eterns.
La rosa ha estat la flor que més m’ha agradat. Em pots dir que “com tothom”, doncs pot ser sí, però això vol dir que alguna cosa d’excepcional la fa preferida. Ni vulgar ni primmirada. A més, no totes són iguals: tot de colors diferents demostren la seva generositat. La flor que millor representa la vida, rosa encarnada. La intensa olor, fragància dolça, captivadora i fatal; les punxes al tall; el misteri en un pom que s’obre quan queda confiada; la bellesa marcida de la vida i la no vida.
El temps és tot de pètals de rosa enlairats pel vent, entre el cel i la terra, entre els núvols i les formigues.
Per recordar-me, has triat una foto que és una rosa, una poncella bonica entre totes, a punt de créixer del tot, enlluernar i encisar, amb el perfum afinat de les escollides.
La meva mare es deia Rosa. Es diu Rosa. I en va fer jardí del seu nom.
Rosa d’abril, el mes que em vaig morir. Envoltada de roses.
Com les roses que em vareu deixar damunt el taüt i que encara tinc entre les mans.
Que no plori ningú més, perquè aquí reguem un roser, a l’ombra de la foscor per on entre la llum de la vida i memòria dels nostres fills.
Un petó de la teva mare que t’estima.
Veni.
25.04.08 / 25.04.11
Estimada mare,
Aquí t’adjunto els dos poemes i les dues codes.
Te’ls volia enviar junt amb l’anterior “comentari”, però no sé perquè, de repent els versos es van bellugar tots del seu ordre perfecte enduts per una forta bufada de vent primaveral, o com si ells mateixos es neguessin a restar quiets en una inesperada anarquia poètica.
ÚLTIMA ROSA
Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l’última rosa es bada.
Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui feu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l’arribada
de l’orba estació que condemna les flors?
Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
si tot el món és fred i hostil com el jardí?
- L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
sobretot pels camins que no duen enlloc. –
Màrius Torres
- - - - - - - -
ÉS FADRINETA I COM UN SOL
(LA ROSA AL LLAVIS)
És fadrineta i com un sol,
ara als meus braços defallia;
si duu a les celles mort i dol
duu a les pestanyes la metgia.
Si a cada pit porta un robí
em diu l’afany: li robaria.
– Ella els guardava sols per mi,
si ara els volia ara els prenia.
Si l’assentava als meus genolls
era una rosa que s’obria.
Joan Salvat-Papasseit
- - - - - - - -
“A cada uno le es arrebatado / una vez en la vida su paraíso”
José Antonio Muñoz Rojas”
“Todo lo que perdí me pertenece”
Juan Manuel Villalba
- - - - - - - -
Un petó del teu fill,
Albert
Estimada mare,
M’ha fet molta emoció llegir tot el que ens dius. Jo només he estat la mà que ha fet possible el teu dictat; per això, tot és doblement sorprenent i misteriós per a mi.
A vegades sabem cóm us feu presents quan menys ho esperem, i llavors ens convencem de que per vosaltres deu ser cosa de riure això del correu electrònic, tan rudimentari al cap i a la fi.
La teva foto és testimoni de vida, bellesa, i dolça confiança; i perquè ho sé, també d’intel•ligència i bondat. La rosa que m’ha fet tal com sóc, i que m’ha estimat i m’estima sense límit.
Demà “t’enviaré” dos poemes, un de trist i un d’alegre... perquè sense la foscor no s’encarna el dia, i sense la llum no ens arriba la nit.
I dues codes, uns versos que ens consolen en la pena, i que ens magnifiquen en la nostre insignificança i finitud.
Rep un tendre petó del teu fill,
Albert
Publicar un comentario