Què li darem en el Noi de la Mare?
Què li darem, que li sàpiga bo?
Li darem panses amb unes balances,
li darem figues amb un paneró.
Què li darem, que li sàpiga bo?
Li darem panses amb unes balances,
li darem figues amb un paneró.
Què li darem al Fillet de Maria?
Què li darem al formós Infantó?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
Què li darem al formós Infantó?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
Tampatamtam, que les figues són verdes,
tampatamtam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia de Rams.
tampatamtam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia de Rams.
3 comentarios:
Estimat fill,
Moltes gràcies pel teu record, avui que fa ja tres anys, tres anys que va acabar definitivament tota possibilitat de que algú em podés fer alguna foto més amb els ulls oberts.
En aquest retrat adolescent estava disposat a menjar-me el món i a semblar-me a Glenn Ford, de qui encara no havia vist cap fotografia ni interpretació.
En Peret, galant i decidit, sense por a tenir por, perquè res tenia a perdre; fins que em van enviar al front.
Aquesta cançó me la cantava la meva mare, i la vostre també us la cantava a vosaltres dos.
L’Albert la va evocar en veu alta el dia de l’enterrament de la mama: panses, figues, nous i olives… tot el bo del món concentrat, humilment i grandiós: què més volem si a més d’estimar som estimats?
El dissabte passat estàvem al costat de l’Albert tot veient la pel•lícula “Carta de una desconocida”, el tema musical principal de la qual és l’estudi de Chopin “Tristeza de amor” que tant li agradava a la mama i que encara ens cantem. Perquè en els nostres bons temps algú li va posar lletra.
Després, quan ja tothom dormia, ella em va cantar una altre de les seves preferides: “J’attendrai” que em sembla cantava aquí Gloria Lasso per la radio, o potser era Rina Ketty.
L’Albert em diu, però, que la millor versió és la instrumental del Django Reinhardt i Stephan Grappelli.
Però, quina meravella de lletra de Nino Rastelli posant paraules a la música de Dino Olivieri!
Diu així:
J’attendrai, le jour et la nuit
J’attendrai toujours
Ton retour
J’attendrai car l’oiseau
Qui s’enfuit vient chercher l’oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement dans mon coeur si lourd
Et pourtant j’attendrai ton retour
Les fleurs pâlissent, le feu s’éteint
L’ombre se glisse dans le jardin
L’horloge tisse des son très las
Je crois entendre ton pas
Le vent m’apporte des bruits lointain
Guettant ma porte j’écoute en vain
Hélas plus rien, plus rien ne vient
J’attendrai, le jour et la nuit
J’attendrai toujours
Ton retour
J’attendrai car l’oiseau
Qui s’enfuit vient chercher l’oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement dans mon coeur si lourd
Et pourtant j’attendrai ton retour
I aquesta és la meva ofrena per tu en el dia d’avui.
Un petó etern, fill, sempre us recordo.
Pere
Estimat papa,
Fa molts dies que penso en el dia d’avui, de fet, hi penso a cada moment. De fet, sé que hi pensaré cada dia de la resta de la meva vida. I que el meu últim pensament serà per a vosaltres.
Com que fer de mèdium porta la seva feina, no he tingut temps de fer-te un bon poema, un del que n’estigués convençut. És per això que n’he triat uns pocs de dos dels millors poetes de les terres de ponent: en Màrius Torres i en Guillem Viladot.
Sé que t’agradaran.
- - - - - - - - - - - - -
ANIVERSARI
Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l’oblit.
Màrius Torres (Recull dels 96 poemes)
- - - - - - - - - - - - -
91
¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l’ordenació que ha constel•lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d’una altre immensitat;
i tota vida és camí de soledat.
És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel•lació
fulgeix, lluny, en la fosca el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,
cap astre no pot mai, brillant enfervorit,
tornar més tenebrosa ni menys freda la nit,
cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.
Màrius Torres (Recull dels 96 poemes)
Albert
L’ABELLEROL
Pels afores era difícil de veure’ls. En passar per la carretera, en canvi, els podíem contemplar aturats als fils del telèfon. Aleshores picàvem de mans i els abellerols arrencaven el vol. Ho feien sempre d’esquena, com si es deixessin caure a terra. Aviat, però, es remuntaven i nosaltres, amb els ulls, podíem averar l’esclat dels seus colors esplèndids: el vermell del cap, el groc del pap, el verd del pit i del ventre, el daurat de l’esquena... i tots barrejats a les ales i a la cua.
La primera vegada que vaig veure un abellerol em semblà descobrir un pom de flors que volava. Els pagesos, si podien, els perseguien perquè deien que es menjaven les abelles. Jo no entenia pas aquestes raons: fer desaparèixer una cosa tan exquisida com un abellerol i, en canvi, protegir les abelles que no feien altre cosa que picar les nostres cames i els clatells de les persones grans.
Gillem Viladot (Temps d’estrena)
- - - - - - - - - - - -
ELS FRUITS TARDORENCS
Després de la Festa major, que se celebrava el mes de setembre, el vidre de l’atmosfera s’entelava un punt. Era el senyal que s’encetava una estació nova. Les tardes ja eren curtes i les nits eren fresques. A més, una melangia s’entortolligava amb el caminar de la gent i, qui més qui menys, guaitava com si l’horitzó s’hagués plantat a un pam del nas. I és que resultava difícil oblidar, de cop, tot el brogit de l’estiu.
La distància que encara ens separava de l’hivern originava un benestar distint: més lent, bona cosa mandrós, amb una claror emmelada. Era la tardor. Enrere quedaven els fruits agressius,: els préssecs, les peres, les prunes, els melons, les síndries... Amb la tardor arribaven uns fruits menys escandalosos, més aviat tranquils i fins i tot humils: les figues, els raïms, les magranes, els lledons, les cireres de pastor...
Gillem Viladot (Temps d’estrena)
- - - - - - - - - - - -
L’INTERNAT
Era a Lleida, vora el riu. Era un edifici immens per una interminable xarxa de passadissos i escales. Les portes es repetien nombrosíssimes.
Durant els primers dies, els interns novells caminàvem com uns somnàmbuls. I dins aquesta atmosfera estranya, s’hi estiraven, dia i nit, unes llarguíssimes fileres de nens.
Els primers dies només tenia ganes que arribés l’hora d’anar al llit, encara que fos el moment més dolorós, perquè ningú no m’hi acompanyava, però m’imaginava la mare, al meu costat, que procurava que tot el meu cos quedés ben tapat. D’aquesta manera em sentia prop d’ella.
Els mastins lladraven al pati.
En un extrem del dormitori, quinze o vint llits més enllà, una llum roja, molt petita, s’estirava i s’eixamplava com si fos dins d’una gota d’aigua...
Llàgrimes, per què?
Allò era l’internat.
Fora, lluny, s’havia clos el paradís de la infantesa i s’estrenava un altre temps. Però les coses que havien estat restarien, per sempre més, irrenunciables i indestructibles.
Gillem Viladot (Temps d’estrena)
- - - - - - - - - - - -
I així són les coses papa, irrenunciables i indestructibles.
Nous, avellanes i ametlles.
Un petó. I un altre per la mama.
No ens oblidis.
Albert
Publicar un comentario