25 Abril 2010
Em vas donar el teu somrís poc abans de morir quan vas morir sola.
Vas morir sola i jo no hi era per morir amb tu.
Sé que no m’ho tens en compte,
però jo sí que m’ho tinc en compte
perquè no puc oblidar el somrís que em vas donar poc abans de morir quan vas morir sola.
(25-04-2010)
---------------------------------
Me diste tu sonrisa poco antes de morir cuando moriste sola.
Moriste sola y yo no estaba allí para morir contigo.
Sé que no me lo tienes en cuenta,
pero yo sí que me lo tengo en cuenta
porque no puedo olvidar la sonrisa que me diste poco antes de morir cuando moriste sola.
(25-04-2010)
1 comentario:
Estimat fill,
Es clar que no t’ho tinc en compte, mai se’m acudiria, però m’has fet plorar perquè aquella nit no feia res més que suplicar unes hores més de força per seguir bategant les ales a l’espera de la vostra arribada. Et vas quedar tant esmaperdut i desorientat com els pobres petits orfes del breu conte que t’envio. La meva agonia va durar dos mesos, però estàveu tan espantats i enfeinats per treure’m de l’aigua tenebrosa que em xuclava, que no us en veu adonar.
Jo també he triat un poema en prosa d’en Guillem Viladot, també del seu llibre “Temps d’estrena” que tant li agrada a l’Albert, igual com va fer el papa fa poc per fer-vos arribar un modest obsequi i record en el dia que feia dos anys de la seva mort.
Les meves pobres ales ja feia molt temps que no podien volar, però cada vegada que em quedava adormida m’imaginava quan era jove, donant tombarelles, amples passades i boniques danses pel cel, ensenyant-vos a planejar pel món amb elegància, i demostrant que la bellesa de l’arc format pel cos estès, la diagonal entre el bec i la cua, i la vertical precipitant-se cap a la presa eren una mateixa cosa. Gràcia, encant, coratge, intel•ligència i bondat.
La nit que em vaig ofegar, avui fa dos anys, el fred, la humitat i la foscor de la negra bassa no em van deixar que sentíssiu el meu últim cant.
Però com ja podeu suposar, els meus últims pensaments van ser pels meus dos estimats oronells.
I no paro d’estimar-vos. Per tal de que convertiu sempre en fruits les flors vermelles.
Petons tendres del papa.
La vostre mare,
Veni.
L’ORENETA
Vora La bassa de la Masia, damunt una branca de magraner, dues orenetes joves observaven com la seva mare els ensenyava de caçar cucs d’aigua sense deturar el vol.
La mare oreneta ja havia picat l’aigua una colla de cops. Ara passava ben prop del seus fills i s’enfilava cap a la Masia. Descansà una estona a la creu del penell i, tot seguit, va emprendre el vol cap a la bassa.
Des de dalt del magraner aquell ocell semblava un punt negre que cada cop es feia més gros. La mare oreneta, en arribar al mig de la bassa, picà l’aigua, però enfonsà massa el bec, que li féu de fre. Se li van mullar les plomes i el vol es trencà.
A la branca del magraner, els oronells joves xisclaven esmaperduts veient, impotents, com la seva mare, per més que batés les ales, s’ofegava.
A l’endemà, al centre de la bassa, flotava el cadàver d’un ocell. El magraner, en canvi, era ple de flors vermelles i estridents, com si els xiscles del dia anterior s’hi haguessin quedat penjats.
Guillem Viladot
Publicar un comentario