Peret (26-02-2008)

Peret (26-02-2008)

Negres ombres de silenci després de l’escaramussa i del parany d’on heu fugit. Et passes la mà per la galta que la gelada baioneta encara no ha afaitat, mentre la terra humida empastifa espardenyes i la camisa suada s’arrapa a la pell freda de la nit. Per una remor que només són herba i matolls, a les palpentes et fas atent a la veu de la boira. Escampats, els que resteu del pilot us arrossegueu i els ulls se us tanquen. A la matinada, la retirada forçada us ha portat a un camp de patates que devoreu amb pela i tot. El sol és aclaparador, branques retorçades fan figures de dolor a l’estómac i més avall, més avall et preguntes i no saps què més. Borinots i papallones penetren els cossos i l’olor ningú sap si es de sang o només és pensament. Et falta una dona i imagines la llar i uns fills. Però saps que ets viu i això cura del tot el futur perquè només et fan por les maleïdes bales. Des del sofà estant, no ens pots relatar els records que de paraula ja coneixem, ni veure les imatges que s’amunteguen tan nítides, lluminoses i a gran format. Un esdeveniment, un absurd, un destí dona voltes i més voltes. Les paraules et resten empresonades al cervell. Ens mires i plores per dins. Ens segueixes amb l’oïda, saps què fem, entens què et diem, la placenta que t’envolta la voldries foradar amb el fusell. El somni i el món que t’envolta, que et cuida i t’estima, son presències vives d’un miracle que no entens. El somni et porta arribant al poble, abraçant amb força el teu germà que gairebé també ha esquivat les bales. Quanta emoció, racions de blat, panís, pomes, préssecs i melons, omplen el dies que vindran, això i l’aventura de l’inesperat ha estat un altre destí viscut intensament. També ho ha estat la teva valentia i entusiasme que no són res de casual i que t’han portat victoriós a la fi. Una llum encegadora esclata molt més enllà.

Són paraules teves que m’arriben mentre s’acosta la foscor del dia y la claror de la nit, que un dia també arribarà.

Papa, un petó del teu fill Albert.

 

Veni (25-04-2008)

Veni (25-04-2008)

Hi ha carrers, carrerons i avingudes, llocs i places amb fonts,

fresques i mullades per la pluja que el vent de ciutat bufa esquerp

com lluna xopa per la boira de nit, tèrbola i senyalada pels fanals.

Coloms grisos i negres que voleien per entre les mitges de seda

i ratolins que s’espanten pel soroll de les claus dels vigilants.

Les branques dels arbres fan ombra a la foscor i filtren el matí.

Les antenes dels tramvies llencen espurnes creuant salutacions

a les dones que fumen, i als homes que caminen i miren.

Fulles de plataner entre rius d’aigua argentada i estancada

lliscant claveguera avall, entre xiulets, botzines i bocins de flors.

El teu encant, la teva bellesa, tenen encantada a la ciutat que riu.

Cadernera de palau, ets la princesa del futur, i tu em cantes i jo ploro.

mentre s’acosta la nit, que aviat arribarà.

Un dolç petó del teu fill Albert

Peret (26-02-2008)

 

Peret (26-02-2008)

Hi ha turons assolellats amb boscos que el vent acarona suaument,

amb rossinyols entre les branques per damunt de rius d’aigua argentada.

Els animals parlants indiquen per on es va al mar.

Però també hi ha amples i llargues planes daurades de blat i panís,

on els migdies d’estiu es fonen com lava ardent amb els canals de rec.

Fruiters, horts i gallines dominant enmig de l’univers.

Les caderneres fan la migdiada, les sargantanes s’escalfen

i les formigues amigues tresquen esperant la llum de l’albada,

que aviat arribarà.

Li dic al meu pare: papa, dóna’m la mà i anem a llençar pedres al riu;

les fem saltar com patinadors experts, una i una altre vegada,

amb un préssec a la mà ell és un nen, i jo semblo una criatura.

i així seguim fent petar les trompetetes fetes de fulles de joncs

mentre s’acosta la nit, que aviat arribarà.

Pere, un dolç petó del teu fill Albert.

Veni (25-04-2008)

 

Veni (25-04-2008)

Baixant per la font del gat veig els teus ulls, i la teva bellesa em captiva, com a tothom,

i perquè sé que no en trobaré cap altre d’igual, perquè és inexplicable, perquè és un

miracle. M’agradaria sentir ara la teva veu, l’escalfor de la teva galta, la joia de veure’t

viva. Quan arribo al paral·lel veig l’esquerda a la paret i una joveneta fugint de les

bombes, amb un llapis i paper perquè els pensaments s’han d’escriure, i ensenyar als

infants la saviesa i la bondat, un altre miracle. Em preguntes què passa quan dos

desconeguts es miren insistentment, i després et poses a ballar amb el teu enamorat,

galta contra galta perquè a ell també li dóna confiança la teva escalfor. A l'igual que

l’any passat, els núvols i els somnis vaguen pel cel lluny i a prop. A la tarda tornaran a

caure les ombres sobre el mar, boscos i camps i sobre tota la ciutat, i el món

descansarà, i jo seré un any més a prop teu en el viatge improvisat del temps. Avui

encara és Abril. Avui ja es demà.

Un dolç petó del teu fill Albert

Peret (26-02-2008)

 

Peret (26-02-2008)

La lluna es una rosa fantasma,

el soroll del món plora i riu,

i la mar és llunyana i propera al sol.

Al port, l’aigua gasada ens refresca,

com les pomeres i els camps de blat,

i la ment enyora l’impossible futur.

 

El sol  és una gran poma sagrada,

el silenci estrident riu i plora,

i la plana és aquí al canal de la lluna.

Al  carrer, la sabata ens porta a l’exili,

com els llibres que hem de llegir,

i la ment  saluda l’imminent passat.

(Poema de l'Albert)

Un dolç petó del teu fill Albert.

Veni (25-04-2008)

 

No llencis les cartes d'amor

No llencis les cartes d'amor

Elles no us abandonaran.

El temps passarà, s'esborrarà el desig

-aquesta fletxa d'ombra-

i els sensuals rostres, bells i intel·ligents,

s'amagaran en tu, al fons d'un mirall.

Cauran els anys. Et cansaran els llibres.

Baixaràs encara més

i, fins i tot, perdràs la poesia.

El soroll de ciutat als vidres

acabarà per ser la teva única música,

i les cartes d'amor que haureu guardat

seran la teva darrera literatura.

No llencis les cartes d'amor, Joan Margarit.

--------------------------------

Et perfil.les el contorn dels ulls, i la línia final que s’aixeca els allarga. No puc oblidar-los

quan no et veig, ni quan em parlen apuntant-me; no puc perquè no existeixen cap

d’iguals; miren amb ingenuitat i coquetería i a tots ens fascinen, però encara no ho

sabem i tu tampoc. No és només que siguis bella, ets, a més, una princesa que quan

obres l’aire al teu pas el perfum d’Esmirna somriu desmaiat i cada passeig queda

registrat a la crónica de la teva cort. Quan surts de la perruqueria o entres al mercat,

els arbres, els coloms i el pa de viena queden cautivats per la simpatía que escampes i

la tendresa que reserves per als teus fills i marit.

Liz és el teu nom de ploma, i amb el mateix zel que poses per a lluïr la teva bellesa i

pulir la manicura, el poses per a lliurar el teu carisme i la teva bondat.

Com els núvols que vaguen sota el mantell del cel, així els meus pensaments i records

vaguen pel món, lluny, molt lluny, i també molt a prop. A la tarda tornaran a caure les

ombres sobre boscos i camps i sobre tota la ciutat, i el món descansarà.

I jo seré un any més a prop teu en el viatge improvisat del temps.

Un dolç petó del teu fill Albert

 

Peret (26-02-2008)

 

Peret (26-02-2008)

 

El papa s’ha adormit. I tot al voltant.

Dorm el sostre, el llit, els quadres, les parets,

la taula, la catifa, els coixins i la vitrina,

la tauleta, la porta, les cortines, la cuina.

Dormits l'ampolla, el got, el gibrell,

el pa i el seu ganivet, porcellana i vidre,

culleres, culleretes i cullerots dormen,

la vaixella, el rellotge, el llum petit,

roba blanca i armaris, els flascons, l'escala

i les portes, adormides. Tot és la nit.

I la nit està en tot: batega a cada racó,

als ulls, als llençols, als papers, i al sabó,

en el vestit a punt i en totes les paraules,

al diari d’ahir, als llibres i al calendari,

En camises i sabates, en guants i en les ombres

del mirall i l'alcova, la cadira i la seva esquena,

corbates, bufandes, tovallons i maletes,

la pica i la dutxa, tovalloles, retrats i cobrellits,

l'escombra de la galeria, sabatilles i butaca.

Amb el cap enfonsat a l’ala dorm la cadernera.

Es va adormir la finestra, i  la rosada a la finestra,

S'han adormit els arcs, els murs, les finestres,

llambordes, façanes, reixes, i rams de flors,

els portals i el seu ornament, les agulles, els pals.

Dormides les portes, els ganxos, les manetes,

forrellats, picaports, pestells i balcó.

No se sent cap soroll, ni un xiuxiueig, ni un cop.

Només la foscor cruix. Tot dorm. I encara falta

per l'alba. Les cases, els patis. I els gossos de nit.

I als soterranis, gats amb orelles afilades.

Els ratolins, la gent. Tot Barcelona ja dorm

amb un somni profund. Els vaixells al port.

Sota el terrat, l'aigua estanca balbuceja

en el seu somni i es fon amb el cel adormit.

Les escombraries, el vigilant, també dormen.

Tota la ronda està sumida en un únic somni.

El papa està adormit. I el mar juntament amb ell.

Les platges blanques somien plàcides i fosques.

Dormen aurons i pins, oms, cedres i avets,

camins del mont jueu, rierols i senders.

Les libèl·lules i les cuques fosforescents.

Dorm el llop i les guineus. I l'ós al cau.

També dormen els ocells, i amb ells el seu cant.

Ni tan sols a la nit el grunyit del corb,

ni l'òliba i el seu riure. Calla Venus i la lluna.

Una estrella titella. Corre un ratolí, furtiu.

Tot dorm. Reposen en pau tots els morts

als seus fèretres. Mentrestant, als llits, els vius

dormen entre llençols  tan amples com oceans.

Sols. Profundament. Alguns, abraçats.

Tot dorm. Els rius, les muntanyes, el bosc,

les feres i les aus, el món mort, i el viu.

Déu s'ha adormit. La terra és aliena.

Els ulls no veuen res, res capta l'orella.

També el diable dorm. I al seu costat, adormida,

reposa la discòrdia, i prop de l’àngel dorm el perdó.

La vida s’ha adormit i els pensaments volen furtius,

adormits en amplis camps de pomeres, panís i blat.

El papa s’ha adormit, i jo em desperto al seu costat.

 

Un dolç petó del teu fill Albert

 

(Versió lliure d’un fragment de “La gran elegia de John Donne” del poeta Joseph Brodsky)

 

 

 

 

Veni (25-04-2008)

 

Veni (25-04-2008)

Fa un any estàvem ben a punt 

per anar a fer un llarg passeig,

els meus budells i jo mateix.

Fa tretze anys que no et veig,

però cada dia t'explico on sóc.

I tot d'una em vas venir a veure.

Una foto teva que mai havia vist

inesperadament em va venir volant.  

Jove i bonica em vas somriure.

Sol, amb l'oxigen i l'anestèsia

et vas aparèixer des del futur.

per lligar bé allò que vas crear.

L'heura va anar creixent a dins

amb el perfum tan teu, tan dolç,

com les cançons del passat.

Com la teva veu d'ara mateix

de quan jo tenia quatre anys.

Ara, en temps de perill.

...........

Un tendre petó del teu fill Albert.

Peret (26-02-2008)

 

Peret (26-02-2008)

Papa,

 

Ha passat just un any,

un any que un cranc em va mossegar.

Com va poder ser?

Ho deuria somiar?

 

No tenim sorra de platja,

tampoc riu rialler.

Potser un rabiós escurçó?

però, de quina sorra de desert?

 

La bèstia va entrar pel celobert,

i tu la vas esclafar.

 

La vas lligar a una canya,

com aquells crancs penjats

anant i tornant els diumenges

en els vaixells de joguina del port.

 

Aquelles naus sense veles

salpaven entre ones quietes,

entre peixos opacs i taques de petroli

que el sol reflectia com a diamants.

 

Enormes edificis marins

amagaven secrets,

i llunyanes sirenes

s’obrien pas cap a Istanbul.

 

Llavors, res estava escrit,

l’aventura era una imaginada certesa,

i el vent s’omplia de misteri,

més enllà de l’escullera on ens portava.

 

Amb tu res tenia que témer,

i el meu cap volava i volava

fent com els herois de paper,

de la ràdio i el cinema.

 

No vas permetre que el cranc fes mal a l’Albert,

i tu el vas esclafar, ben mort està.

 

Quan la nit tanca les seves ales

penso en els camins que s’esvaeixen

i que ens porten a les estrelles,

l’última aventura, el darrer vaixell.

 

Un dolç petó del teu fill. Albert

Veni (25-04-2008)

Veni (25-04-2008)

Avui es diumenge!

L’olor dels llençols i del cafè,

escalfen l’últim son.

A la ràdio sonen boleros,

i mentre em pentines, xiulo

i retallo l’últim soldadet.

Anem a canviar cromos

perquè Sant Antoni és nostre,

com el balcó de casa.

Ajudo a parar taula, 

mirant la bellesa de la Sigrid

salvada del desastre.

El Xavier dorm la migdiada,

i fluixet escolto “toda una vida”

junt la remor dels plats a la pica.

Ja tinc preparada la redacció

que ella em repassarà, amarat

per la flaire de sabó i de perfum.

L’atzar no sap on va ni tampoc d’on ve,

marxa pels camins que no duen enlloc,

cec, feixuc i a poc a poc,

i no sap quines llavors sembra. 

En mi, van créixer les millors, mama.

Tota una vida.

Un dolç petó del teu fill Albert.